Tots som fragments, no només de l’home en general, sinó de nosaltres mateixos.

Georg Simmel

 

La confusió de la meva vida, el meu caràcter distret, les meves nombroses preocupacions i tantes altres coses, tot això em pertorba; tanmateix, sé que no tinc altre desig que el de tenir fe… Una espera perpètua… Un cercle màgic del qual l’ànima no es pot escapar.

Søren Kierkegaard

 

L’esperit dels homes terrals canvia amb el dia i és segons el duu el Pare dels déus i dels mortals. Que ningú mai no sigui desmoderat en cap cosa, ans gaudeixi, callant, dels dons que el cel li dispensi.

Homer

 

————

 

Procrastination

1

Els començaments poden ser molt complicats. Són importantíssims, ho condicionen tot. Fa set mesos que sóc a Nova York i no hi ha hagut dia que no hagi pensat a començar a escriure. Cada vegada que ho he intentat, però, m’ha semblat que no era el moment adequat, que no estava prou inspirat, que no havia tingut prou temps per perdre abans de posar-m’hi, que no m’havia pogut enfundar el vestit de l’assaig, que no, no… I que per això mai estava prou preparat per començar bé. Escriure per escriure… Millor no escriure. I ha estat així, a còpia d’anar-ho deixant per més endavant, que han passat set mesos i no he consolidat ni una sola línia del que havia de ser el meu segon Fragmentari de Nova York. Però avui, 27 de febrer, m’he agafat el cap amb les mans, premut els dits contra el crani, estirat els cabells entre els dits, i he decidit enfrontar-me amb mi mateix.

2

Del llatí pro, endavant, i crastinus, referent al demà, ve el verb procrastinar. Arreglar l’habitació, fer punta als llapis, dutxar-se, fer cafè, te, cuinar, anar a córrer, a buscar alguna cosa a la nevera, ordenar-la, netejar-la… Qualsevol cosa que comporti acabar fent els treballs i estudiant la nit abans és sinònim de procrastinació. Romanceria. Postergació. Esperar que en un futur sine die, ideal, quan la motivació i la inspiració ragin a dojo, tot s’acabi solucionant per si sol. Que el món i nosaltres mateixos realitzem les nostres potencialitats completament.

3

Postergar també vol dir denegar a algú una cosa que es mereix per concedir-la a algú altre que no se la mereix, o que se la mereix menys. Precisament això és el que li va passar a Àiax, el gran guerrer grec a qui no va ser concedida l’armadura d’Aquil·les, degut a que Agamèmnon va decidir atorgar tan preuat trofeu de guerra a Ulisses. Freud creia que alguns mites tràgics grecs estaven inscrits en el nostre subconscient, ja que són arquetípics i representen certa dimensió de la psique humana. La teoria psicoanalítica diu que el primer pas per superar les dificultats derivades de les rebuscades formes de l’ànima i posar-nos d’acord amb les nostres pulsions és acceptar-les, entendre-les i canalitzar-les. Àiax va intentar matar els seus aliats grecs quan va veure que no l’havien premiat amb el que es mereixia, i, en no aconseguir-ho, va decidir aniquilar-se a si mateix. A vegades fa tanta mandra enfrontar-se a una realitat incomprensiblement adversa, sembla tan inútil intentar-ho, que fugir-ne pot ser la millor opció.

4

No aconseguir el que un s’espera del món, fins i tot el que un s’espera d’un mateix, provoca desídia, i la desídia porta ràpidament a la postergació. Sí, tinc un greu problema de procrastinació. Miro el correu, llegeixo els diaris, em mossego les ungles, menjo una mandarina, escric una llista de coses a fer… I al final me’n vaig al Cafè perquè allà estaré bé i la cafeïna farà que em vinguin totes les idees de cop. Però quan hi arribo em dedico a llegir el llibre que m’he emportat pel metro, i després miro els diaris i el correu altra vegada, i busco tota classe de xorrades al Google… Internet és un instrument de procrastinació descomunal. Aquestes línies han estat escrites en lluita titànica contra els impulsos postergadors que habiten en les profunditats del meu ser. Però ara, conscient de les meves debilitats, m’emplaço a mi mateix a escriure els subsegüents Fragmentaris en Cafès sense Wi-Fi, perquè, com deia el precepte que fa unes setmanes va sortir de dins una galeta de la fortuna xinesa: «Només deixa per demà allò que no et faria res no haver fet abans de morir». Hi ha tantes coses que m’agradaria fer abans de morir…

5

––Què t’agradaria ser si tornessis a néixer?

––Moi même, mais réussi. Jo mateix, però completament.

Xavier Cercas, coincidint amb Mauriac…

6

Aquí avanço, com puc, a poc a poc. Veig que la meva escriptura està rovelladíssima, que no paro de recórrer al recurs fàcil de l’autoflagel·lació… Però Déu em guard de procrastinar ara, després del que ja porto escrit. Suposo que el que estic intentant fer és una mena de captatio benevolentiae camuflat, mostrar-me feble i desorientat per propiciar que el lector s’identifiqui amb la meva circumstància i es mostri més receptiu, més condescendent amb les moltes febleses del meu discurs. Però, de fet, tampoc és que procrastini tant, simplement és que fins ara he estat molt enfeinat i no he tingut prou temps lliure per poder-me dedicar a escriure. Ja ho deia l’Avi Stòtil, que per crear calia gaudir de lleure, o almenys disposar de prou temps per perdre com per acabar sentint-se culpable i finalment posar-s’hi. Ahir, per exemple, vaig tenir la tarda lliure, però vaig decidir anar al Metropolitan Museum a la recerca de les muses. Vaig trobar inspiració, sí, i de fet vaig decidir començar el segon Fragmentari llavors. Estava tan enardit per les magnífiques obres d’art grec, egipci i mesopotami, que fins i tot el vaig començar a escriure a la llibreta que portava. I, de fet, vaig anotar coses molt millors que el que he escrit fins ara, però com que m’ha agafat aquest rampell antiprocrastinatiu, encara no les he mirat. Però ara ho faré. Ara va de debò.

7

Un viatge de mil quilòmetres comença amb el primer pas.

Lao Tse,

una altra galeta de la fortuna…

8

I torno a procrastinar. Em costa tant fer el primer pas, que he decidit transcriure unes notes que vaig prendre a Londres l’any passat i que han aparegut misteriosament dins la llibreta que ahir em vaig emportar al Met.

Estava jo assegut en un Starbucks de la capital anglesa, al costat d’una finestra immensa, mirant la gent passar. Passaven persones de tota classe, de tots colors i tarannàs. Passaven també autobusos vermells de dos pisos, taxis boteruts i cotxes esquerrans. Bicis. Passava de tot, la ciutat circulava davant meu i jo la mirava. M’atreia el flux, la renovació. I tot allò concordava amb una ensenyança del budisme zen, d’aquelles tan zen, que exhorta l’aprenent a passar-se hores mirant com baixa un riu. El riu baixa de moltes maneres, els matisos se succeeixen. Els canvis poden ser mínims. El corrent es pot accelerar, es formen remolins, el color es modifica. L’aigua s’enterboleix i s’aclareix. El carrer fa el mateix. Les persones que hi circulen vesteixen i es mouen de mil faisons. Cadascú té el seu caminar característic, cada individu té una forma diferent de discórrer pels camins de l’existència.

Honoré de Balzac va intentar glossar les principals fisiologies del caminar, però no se’n va sortir gaire. Potser era una empresa massa ambiciosa. Potser perquè la fisiologia del discórrer és una qüestió massa complexa. No és només la motricitat i els mecanismes corporals en funcionament, és sobretot l’estil, el gest, el pas de chat. L’obscur i fragmentat Heràclit va fer del moviment el principi de la seva filosofia, la flama de la seva crematística cosmogonia. És difícil captar en un estat estable allò que es mou i es renova constantment. El cubisme es va trencar quan va intentar baixar les escales. Les aigües estancades es podreixen. Si trobes el Buda, mata’l.

9

És que no puc parar de procrastinar. És tanta la mandra que em fa posar-m’hi que copiaré, aquesta vegada literalment, unes altres notes que he trobat en una altra llibreta, bastant més recents, i també escrites a Londres.

Arribo a les 8 del matí i vaig a la National Gallery. Em passejo per les sales ràpidament i sense cap ordre. De sobte em trobo amb l’autoretrat de Salvator Rosa. Té una irònica expressió de desconfiança. Sembla que es coneix suficientment a si mateix com per saber que es pot autosorprendre. Potser aquesta no és exactament la impressió que l’artista volia provocar, però el que és gairebé segur és que no és un retrat autocomplaent. Sóc gilipolles. I’m bècil. Em veig diminut, fràgil i errant com quasi sempre. No em sé exprimir i m’agradaria arribar als nivells d’excel·lència i finesa dels artistes del Renaixement, però veig que no avanço. Estic estancat. Penso que només a través de l’escriptura em sento capacitat per ascendir fins a cert nivell de redempció, però la tinc tan oblidada…

Et tenia oblidada amiga meva, però havent vist Leonardo, Miquel Àngel, Il Guercino, Rafael, Ticià, Van Gogh, Monet, Daumier, i tants altres, se m’ha inflamat l’esperit de tal manera que he decidit reprendre la literatura fragmentària que tanta estimulació existencial m’ha proporcionat en el passat. Així doncs, aquí, a la National Gallery de Londres, comença el meu segon Fragmentari de Nova York. Necessitaré aïllament, solitud i certa malenconia.

Torno a mirar Salvator Rosa i veig que sosté una tauleta de pedra on es pot llegir en llatí: «Calla, o digues alguna cosa millor que el silenci». És el retrat d’un estoic. Em fa gràcia perquè se m’acut que s’assembla a mi, que d’aquí a uns anys podria ser com ell. Mira de costat i trist, com reconsumit, una dimensió que vull esquivar.

Aquest va ser un altre intent frustrat, un més entre tants altres simulacres de començament. En aquella ocasió la procrastinació va tornar a vèncer emparant-se en l’estoïcisme del pintor napolità. Em provoca cert desconcert i autodesconfiança veure amb quina facilitat el meu escrivent intern imposa el seu clàssic «preferiria no fer-ho».

10

Al final he fet un Fragmentari desubicat, procrastinat, desplaçat. El meu primer Fragmentari de Nova York bàsicament ha tingut lloc a Londres. Ha estat una mena de fenomenologia de la mandra. Però suposo que hauria d’estar content, he superat la procrastinació procrastinant, l’he vençut amb les seves pròpies armes. Tot i així, no n’estic gaire. Veig que l’única solució vertadera a la procrastinació és acabar els projectes. Aquest començament fet de principis frustrats no és més que una altra forma d’iniciar el meu segon periple literari per Nova York, ciutat dels somnis, i alhora epicentre mundial de les il·lusions truncades. Juntament amb la legió de somiatruites que em circumda, intentaré viure el present somni al més despert possible.

 

Eppur

1

El Catalan Center de la New York University convida en Jordi Pujol per parlar del futur d’Europa i d’Occident en general. Entra a la sala d’actes i, admirat, ens comenta que «això de l’anglès és un fenòmenu». Seguidament intenta curar-se en salut dient que sempre es recorda que parla sis llengües «però mai s’aclareix si les parlo bé», per tant, el seu «anglès una mica macarrònic» és excusat per tothom des del primer moment. Intel·ligentíssim i vivaç, un té la impressió que aquest pinacle de la història catalana és capaç de sortir indemne de qualsevol situació. Abans d’abordar el tema d’Europa recalca que l’entusiasme és necessari per portar a terme qualsevol empresa, i ens explica com ja a la tendra edat d’onze anys es va adonar que volia dedicar la seva vida a servir i reconstruir el seu país després del franquisme. Aquesta va ser, des de llavors, la inacabable font del seu entusiasme, que ha durat fins al dia d’avui.

Recordo molt clarament com, en una altra conferència pronunciada fa temps a Torroella de Montgrí, l’expresident va explicar que durant els dos anys que havia estat a la presó s’havia dedicat a pensar quin país volia construir, fins al punt en què va obtenir una imatge ideal, clara i distinta. Va planificar detalladament com aixecar una Catalunya en aquells moments abatuda, de la mateixa manera que Miquel Àngel va pensar i modelar completament el David dins la seva ment abans d’esculpir-lo sobre un bloc de marbre de Carrara. Des de llavors, sempre que haig d’emprendre un projecte a llarg termini em ve al cap la imatge mental que vaig formar-me del procés creatiu del geni renaixentista, aquella tarda, a Torroella.

El molt honorable és europeista des que va escoltar el discurs dedicat als estudiants europeus que Winston Churchill va pronunciar a Zuric el 1947, en què el dirigent britànic animava els europeus a unir-se i treballar junts, a trobar el seu propi camí per reconstruir el vell i exhaust continent després de la Segona Guerra Mundial. Esbossava una Europa ferma i compacta, amb una Anglaterra pivotant entre aquesta i els EUA, és clar…

En Pujol apel·la constantment a l’entusiasme europeista, i si ho fa és perquè se serveix de la idea de «modernitat líquida» de Zygmunt Bauman per lamentar l’estat diluït en què es troba la Unió Europea, sense valors ferms ni ideals clars, mentre que als EUA són una mica més sòlids. «El compromís és per sempre», diu, «no és cosa de sis mesos». Europa necessita força, identitat, i sobretot compromís. L’hem de construir nosaltres. Havent-lo escoltat ja en diferents ocasions, la imatge que m’he acabat creant del president és la d’una persona eminentment edificant.

2

Després de la xerrada fem unes copes. El hall del centre Juan Carlos I de Washington Square és ple de becaris de “la Caixa”. Estic amb ells perquè també en sóc un. Som aquí des de l’agost, ara farà set mesos. Ens coneixem i coneixem molts dels altres catalans residents a Nova York. Ens presentem uns als altres amb total promiscuïtat. La circumstància de ser becari és un privilegi extraordinari pel qual dono les gràcies cada dia. Uns fem cine, altres estudien filosofia, neurociència, arquitectura, periodisme, enginyeria aeroespacial, dret, medicina, etc. En Jordi Graupera, becari ja il·lustre, em presenta la Marta Ferrusola, que es queda astorada davant la meva tímida cresta. Em demana si la pot tocar, li dic que sí, i de passada li ensenyo les rastes que porto cultivant des de fa cinc anys al clatell, les quals han assolit una llargària considerable. Primer s’espanta, però després es mostra encuriosida i les palpa amb despreocupació. Plàcidament envellida, alegre i amable, la Marta és la simpatia personificada. Un esperit jove i entusiasta.

Com si d’una encarnació socràtica es tractés, uns quants joves envoltem en Pujol formant una rotllana. Ens mira serenament i ens diu que el país ens necessita. A tots se’ns obren els ulls quan ho diu, i és que no hi ha millor sensació que la de sentir-se necessitat, útil. Tothom vol sentir-se valorat per la seva aportació, és existencialment terapèutic. Malauradament la joventut d’avui navega i naufraga en valors líquids, la meitat viu a casa dels pares fins als trenta-cinc… I totes aquelles coses que solen dir els diaris. És saludable sentir-se part d’un grup on es pugui practicar un rol de forma activa, no arrossegant-lo, com alertava Marx en El capital referint-se al proletariat. Els joves necessitem que ens necessitin, per això en Jordi ens anima i al final aconsegueix el que volia: desperta el nostre entusiasme.

3

Hipsters. A Bedford Avenue tot són hipsters. A Williamsburg en general gairebé tothom és hipster. És la part guai de Brooklyn, que és la part guai de Nova York. Ja fa anys que ho és. Els hipsters són guais, i van carregats de tatuatges. Enclanxinament estil anys cinquanta i ulleres de pasta innecessàriament grans són comuns. Ells són els que molen i ho saben. Tothom ha captat que les Wayfarer estan de moda, si les portes ja no moles tant com fa un any. Camises de quadres negres, blaus i vermells, de llenyataire… També ho sap tothom que estan de moda. Les barbes poblades i silvestres molen des de fa relativament poc. Si es porta gorra, ha de ser grossa i cutre, és necessari. Pel que fa a les sabates, tres opcions: Vans blaves amb cordons, Converse All Stars, o nàutiques gastades. Els hipsters més agosarats porten tirants, assumint el consegüent risc de semblar uns flipats. Tothom vol anar a la moda i ser guai. Suposo que jo també, sempre ho he volgut viure tot: anar a la moda i no anar-hi, viure al centre i a la perifèria, ser guai i ser un pringat… Ser, i alhora no ser, és aquesta la qüestió?

4

Si especulo sobre quin tatuatge m’agradaria fer-me per ser més hipster, penso en la paraula eppur, i me la imagino inscrita en el meu taló dret. Eppur és la paraula que Galileu va utilitzar després que el tribunal de la Santa Inquisició li fes dir que la Terra no es movia. Per negar la seva visió heliocèntrica de l’univers devia dir alguna cosa així com: «Sí, sí, la Terra no si muove…» i en girar-se, en veu baixa va xiuxiuejar: «Eppur si muove». Tot i així, es mou.

I per què eppur? Doncs perquè sovint em costa moure’m, hi ha dies que se’m fa dificultós mantenir-me en translació. I per què al peu? Simplement perquè tinc la impressió que la motricitat, velocitat i coordinació de cames és cabdal. Aquil·les, excepcional en tot, era conegut com «el dels peus lleugers». També era el del taló fràgil. Era el dret. Un dels personatges literaris que l’escriptor i director de cinema Ray Loriga va concebre a Nova York considera essencial per la formació del seu fill que aquest aprengui a jugar a futbol al més prematurament possible. Que els peus siguin una eina tan ben calibrada com les mans és, segons el sobretatuat hipster madrileny, un símptoma de sofisticació i elegància. Hi estic d’acord.

A més, si em tatués eppur al taló dret, el que m’incités a moure’m també seria simbòlicament la meva debilitat. Collonut. Representaria una autoconsciència irònica del fet que en el moment que comencem a moure’ns, que ens disposem a actuar, llavors comencem a arriscar-nos, d’alguna manera ens comencem a equivocar. La naturalesa humana no pot conèixer la perfecció, només la pot tenir com a referència. Per això sovint els inicis són tan complicats i comporten tanta dilació… A vegades tinc por de no poder seguir, i no han estat poques les ocasions en què m’he hagut d’estirar de les rastes i treure’m dels profunds pantans on tan sovint m’endinso, igual que el llegendari baró de Münchhausen, el qual, empantanegat fins a les celles, es va salvar estirant-se dels seus propis cabells.

5

Fa anys que deixo una mica de menjar en cada plat i una mica de beguda en cada got. És la part dels déus. Quins? No ho sé. Procuro tenir molt de respecte pel que no sé.

6

«Conserveu l’ànima de poeta, però recobriu-vos de pell d’elefant». Aquest és el consell que ens va donar la Mira Nair durant la master class que va venir a fer a la seu de la New York Film Academy a Union Square. El dia que aquesta il·lustrada directora de cinema índia va pronunciar les mencionades paraules era precisament quan més necessitava escoltar-les. Va ser el mateix dia en què vaig patir una de les pitjors experiències estudiantils de la meva vida. Per bé o per mal, la formació cinematogràfica requereix treballar en grup, i algunes de les persones que integren aquests grups poden ser com una mena de forat negre de negativitat que destrueix tot allò que s’hi acosta, o, pitjor encara, tot el grup es pot convertir en un experiment de Zimbardo en què un director dèspota es transforma en dictador per designació. És impressionant veure amb quina facilitat certes persones embogeixen quan se’ls concedeix el poder, quan els és concedit l’anell únic.

En els moments de màxima tensió d’un rodatge hom s’adona de la infinita importància que tenen les bones maneres, la delicadesa, el tacte, l’educació… De com en són de grans els beneficis de la civilització. La Mira ens explica que ella també va passar moments difícils en els sets, però ens anima dient que sovint els directors que arriben lluny són els educats i considerats, encara que per això cal superar el primer sedàs en aquests estudis minats de sociòpates amb els quals un es veu obligat a treballar. Cal resistir les primeres envestides i deixar que creixi pell morta, una pell gruixuda de paquiderm que no per això ens faci perdre la ingenuïtat i sensitivitat dels inicis. «No deixeu mai que morin els somnis», sentencia lacònica, havent-nos prèviament advertit que desprès de l’escola, vindran els productors, els executius…

El consell de la senyora Nair em recorda una altra sentència similar que també m’ha quedat gravada: «Sap més la cera que el bronze». M’ho va dir en Xavier Rubert en una de les nostres trobades a Empúries, citant un grec del qual no recordava el nom, i que mai he estat capaç d’identificar. Segurament era un estoic. «La cera», em va dir, «és capaç d’emmotllar-se, sap ser pacient i no destrueix allò que toca, s’adapta a l’entorn». És d’una duresa ponderada. Incita a comprendre des del flux i a evitar un sistematicisme solidificat. El prejudici i l’argument predeterminat han d’aprendre a diluir-se i adoptar formes noves.

Intentar ser comprensiu i eminentment bo, fer el bé, però no autoadmirar-se complagut d’aquest fet, sinó intentar que formi part de la naturalesa d’un mateix. Fa mesos que em repeteixo un apotegma que vaig aprendre l’any passat estudiant grec: οι σοφοι ου θαυμασζουσιν εαυτους. Els savis no s’admiren a si mateixos.

No entendre res massa bé, procurar sentir, formar part del món oceànicament, un gota indiferenciada del mar… Però no deia al principi que la liquiditat pot ser un problema? Sí, però la cera és d’una liquiditat solidificada, no? Suposo que tot depèn de quan i com s’apliqui el concepte… Ho puc salvar això? Ja fa unes quantes línies que m’he fet un embolic. No sé què dic. No sé què vull ser i amb prou feines sé què estic fent. No puc deixar de confrontar-me. Visc en un conflicte obert amb mi mateix. Potser és que no sé fer res més… Però no ens desesperem, que això es pot superar.

De la mateixa manera que accepto la mala sort de treballar amb segons qui, la incomoditat corporal que sovint m’afligeix, o l’infortuni de ser com sóc, a pesar de les meves bones intencions… Dic que, de la mateixa manera que procuro adaptar-me a les obstruccions que em presenten el món i el meu ser, també accepto de bon grat la immensa sort de tenir la família i els amics que tinc, i la benedicció de poder ser-me suficientment fidel a mi mateix per plantar-me cara cada dia, sense deixar per això de gaudir de l’accidentat procés que suposa intentar viure el meu somni a Nova York. A vegades em costa molt continuar. Eppur…

 

 Nomadíssimus

1

M’agrada veure’m involucrat en situacions inesperades, deu ser per això que no paro de moure’m. Des del calorós dia en què vaig desembarcar a Nova York els esdeveniments s’han succeït frenèticament, i he procurat viure’ls amb alta intensitat. Tot i així, a vegades, potser massa sovint, m’han agafat rampells de voler fer-ho tot de cop. Tinc una intermitent i desaforada necessitat de sentir-me viu que, quan m’assetja, fa que busqui l’estímul desesperadament.

Així és com penso un dia després d’haver-me canviat de pis per cinquena vegada en set mesos. Semblarà que deu haver estat un malson, i certament hi ha hagut moments molt complicats, però del procés complet n’estic prou satisfet. Considero que en global ha valgut la pena, que tot i haver passat per un gran nombre de circumstàncies adverses, després de tot, he après molt. A través del constant reajustament he aconseguit evolucionar en el subtil art de la convivència amb els altres, amb l’entorn i amb mi mateix.

Tal com m’està passant ara, durant els primers dies que passo en un habitacle nou, percebo i somatitzo els estímuls desagradables o dubtosos que m’envolten. M’afecta des de la qualitat de l’aigua de la dutxa, fins al soroll de la calefacció, passant pel motor de la nevera, els cotxes del carrer, la música dels veïns, la tos dels companys de pis, l’olor de la cuina, les irregularitats del terra, el tipus de llum que entra per la finestra, i així ad infinitum. Suposo que un s’ha d’equalitzar amb tot el que troba, des del pèsol sota el matalàs de princesa, fins al més sòrdid i descoratjador dels panorames brooklynians… Em continua costant molts cubates acceptar la realitat.

Des que vaig entrar en l’adolescència la meva acusada sensibilitat es va veure maleïda per una funesta tendència al patiment. Des de llavors sento com repercuteixen en el meu cos les conseqüències d’haver-me d’adaptar periòdicament a un entorn totalment nou, no sempre favorable, i en ocasions inclús agressiu. Pateixo fins a límits insospitats la violència que tan gratuïtament es dispensa en el nostre univers, tot i que, recapacitem, haig de ser conscient que les meves circumstàncies personals són òptimes en comparació a les de la majoria dels mortals… De fet, el quadre no és tan negre com me’l pinto, suposo que simplement estic sensibilitzat per la mudança de pis i també per aquest brusc canvi d’estació que ha fet florir, d’un dia per l’altre, tots els cirerers de McCarren Park.

2

En arribar a Nova York, totalment desemparat, vaig acabar recalant en el Chelsea International Hostel, un alberg tan barat com humil. Va ser el 16 d’agost passat i vaig tenir el molt qüestionable honor de ser l’únic dels becaris que va arribar a la ciutat sense tenir ni idea d’on acabaria dormint aquella primera nit. Per sort, recordava vagament la direcció d’aquest acollidor rusc de joves motxillers, tot i que, en no tenir reserva, vaig haver de fer mans i mànigues per no quedar-me tirat al carrer. Ho recordo, i recordant-ho entenc que sovint la gent es compadeixi de mi per la meva desmanegada forma d’anar pel món… En certa manera també jo m’autocompadeixo per posar-me en situacions complicades amb tanta freqüència, però alhora íntimament sospito que una part de mi és addicta a aquesta sensació de llibertat que proporciona la incertesa.

Al cap d’una setmana de dormir a Chelsea vaig anar a viure a Brooklyn, al pis d’una amiga d’un amic, a Bedford Avenue. Un mes després vaig anar a parar a Morgan, en un apartament infame; al cap de dues setmanes a Graham, on vaig viure tres mesos en un condo de luxe; després Morgan altra vegada, en un loft gegantí amb vistes a Manhattan, i només fa una setmana que he tornat a Bedford, ara habitant en un niu de hipsters. Vaig i vinc de la línia L del metro amb una desimboltura que fa goig de veure. Sempre Brooklyn, sempre Williamsburg. Els propietaris, sempre jueus, sempre hassídics. Són els escollits, els fills del seu Déu. I si miro més enrere m’adono que ja l’any passat a Anglaterra, en una ciutat tan petita com Exeter, també em vaig canviar d’habitació en cinc ocasions… És el que té ser un maniàtic hipercrític i altament exigent que no sap què vol. Quan vaig estar aquí fa dos anys també vaig donar més voltes que una baldufa; vaig viure a Manhattan, a Queens, a tres zones diferents de Brooklyn, i em vaig desplaçar a Washington, Boston, San Francisco, et alibi.

 3

«Rodamón» és una bonica paraula del prolífic lèxic català. Anar «amb una mà a cada ou» és una gràfica expressió amb la qual em sento literalment identificat. Sempre «amb una sabata i una espardenya», caminant de guerxo. Es podria dir aleshores, que sóc un rodamón que va amb una sabata i una espardenya i es presenta als llocs amb una mà a cada ou. Sí, tinc problemes…

4

Doncs em declaro nòmada, ja està. Nòmada com el poble sacerdotal per excel·lència, nòmada com els meus veïns jueus. Suposo que, com ells, tendeixo a la neurosi, i com que tampoc sé estar bé enlloc, em moc a la recerca d’una hipotètica terra promesa, malgrat que això comporti passar temporades errant pel desert. La principal diferència seria que històricament ells han estat expulsats dels llocs i, en canvi, un servidor emigra just en el moment que comença a acostumar-se a allò que el molestava. Pateixo el molt contemporani síndrome del tauró: o avanço, o m’enfonso. «A qualsevol lloc menys aquí», que sentenciava amb resignació Baudelaire, l’autor sobre el qual Walter Benjamin va escriure uns meravellosos assajos que fa dos anys vaig comprar en forma de llibre a la postmoderníssima botiga que hi ha sota l’apartament on m’acabo de mudar: Spoonbill & Sugartown Books.

Si fa unes línies he dit «els meus veïns jueus» és perquè realment ho són. En el meu mateix replà hi ha un Chabad, el lloc on els nens jueus van a catequesi i els adults discuteixen temes tan seriosos com el proper adveniment del messies i la seva controvertida identitat. És més, al costat de la meva porta hi viu el rabí, sempre capcot, sempre de càbala. Jueus… Ells amb els seus barrets i patilles enroscades, elles amb les seves faldilles i perruques kosher… Em sento atret pel seu obscurantisme, pel seu elitisme. Haver llegit Portnoy’s Complaint, de Philip Roth, em va fer sentir completament immers en la turmentada moral judaica, i catarsizar a través d’ella molts aspectes de la meva amorfa moral cristiana. El complex modus vivendi hebreu em fascina i m’omple de ganes de comprendre’l, potser per això tendeixo a immiscir-m’hi amb l’esperança de desencriptar el meu judaisme latent.

5

El nomadisme és pura metàfora, una forma de vida que es presta a la poesia i a la improvisació. No és anar de viatge, és viure-hi permanentment. El sedentarisme té el risc de l’anquilosament, com les galetes quan es reblaneixen en el rebost, i reblanides es queden les pobres, que ja ningú les voldrà, ningú se les menjarà a les molt estovades, encara que tinguin xocolata, ai pobretes… Però el nomadisme endureix el tema! Res a veure amb el reblaniment humit i sedentari. I els bagels què? Ui els bagels. Són la primera potència alimentària de Nova York, elements compactes que junt amb el cafè es converteixen en una bomba energètica tal, que et pot transportar de l’esmorzar al sopar sense passar pel dinar. N’he menjat molts, de bagels… Sols, amb melmelada, amb ous i formatge, fins i tot amb bacon. Però que no em vinguin amb el cream cheese, perquè no m’agrada. Ja m’hi poden posar cebeta, xampinyons, pastanaga o salmó fumat, que a mi el cream cheese no em va, i no en menjo mai. El que sí que em va és el bagel ben torrat amb mantega i alvocat (finament tallat, mai espargit ni untat), això sí que és densitat. El bagel, que és com una barra de pa comprimida en un dònut, i l’alvocat, que és com tres enciams comprimits en una pera.

Dit això, queda clar, els EUA són una societat nòmada. De fet, tota la humanitat ho era fins que va començar l’Holocè, fa només uns deu mil anys, però llavors es va desenvolupar l’agricultura i la ramaderia i ja vam ser-hi pel tros. Els nòmades viatgen lleugers, amb la casa a sobre, independents, amb poc pes, es guien per la intuïció, aprofiten el que troben, resolen els problemes sobre la marxa… Aquesta modalitat de vida ready-made em condueix a la primera pàgina del gloriós llibre d’entrevistes que Pierre Cabanne li va fer a Marcel Duchamp, on l’artista explica que ja de ben jovenet va tenir la sort d’entendre que per la vida s’hi ha de passar amb lleugeresa, sense carregament, sense «allò que normalment se’n diu tenir una casa, una dona, uns fills, una família…» Viatjar sol. És només viatjant en soledat que tinc la sensació que mitjanament m’assemblo al que m’agradaria ser, a aquella borrosa imatge que tenia del Pau adult quan era un nen petit i entremaliat.

 6

De casualitat passo per davant del Tenement Museum anant cap al 88 Orchard Café, on ara em trobo escrivint aquestes línies. Entro en aquest mausoleu dedicat a la immigració situat al 97 Orchard Street, on durant dos-cents anys hi van viure més de set mil persones, tot famílies acabades d’arribar a Nova York. En ple Lower East Side, aquest edifici conserva en formol els apartaments d’algunes de les famílies jueves, italianes o irlandeses que hi van viure. Ells sí que eren nòmades de veritat, per imperiosa necessitat, i no com un servidor, que no és més que un simulacre, un nòmada de saló made in China, un bergant galifard, brètol que fa bretolades, intrús dins el seriosament poètic món del nomadisme. A mi no em fa falta canviar de pis, simplement ho faig perquè em pica.

El museu sembla summament interessant, i com que fa una setmana que estic que no cago amb el tema del nomadisme, fins i tot em plantejo fer-hi una visita guiada. Però el preu de l’entrada i el cansament acumulat fan que ho deixi per un altre dia i m’entretingui mirant els llibres de la botiga. A mesura que remeno els volums em faig conscient de la quantitat de tinta i més tinta que aquesta ciutat ha fet córrer. Tothom ha escrit sobre Nova York, tothom vol escriure sobre Nova York. Aquesta urbs ha estat filmada, pintada i descrita des de tots costats. Cadascú la percep a la seva manera, a cada persona els tòpics que envolten els gratacels l’afecten de forma diferent i… Però és que s’ha escrit tant… Hi ha tants de llibres sobre Nova York que en veure’n tants alhora se’m passen les ganes de parlar-ne, almenys d’intentar donar-ne una altra imatge, una més, de retre’n comptes per enèsima vegada.

7

Em sap greu, però sembla que aquest Fragmentari se m’està torçant una mica massa cap a mi. Em fa por que es converteixi en una espiral entorn del meu ego ja de per si retort… Servirà tant d’onanisme egocèntric per desfogar-me definitivament i oblidar-me algun dia de mi mateix? O potser passarà al revés i em convertiré en un remolí indissoluble que desapareixerà absorbit per la seva pròpia força centrípeta? Va, cony, Pau, surt una mica de tu mateix, hòstia! Sigues també nòmada d’esperit! Procura que no es facin bones altra vegada aquelles paraules d’Horaci que ja se’t van revelar amb tota la seva magnitud ara farà tres anys a San Francisco: Caelum non animum mutant qui trans mare currunt. És el cel, i no l’ànima, el que canvia quan es viatja mar enllà. Has de provar de dislocar el centre del cercle infinit i meandrejar fins a desembocar en algun mar llunyà. El fet que repeteixi la mateixa cita de fa tres anys demostra tautològicament que, de moment, no ho estic fent.

 

Performant

1

Marina Abramovic seu al bell mig del Marron Atrium del Museum of Modern Art mirant fixament els ulls de tot aquell que se li asseu davant. El títol de la retrospectiva sobre aquesta portentosa artista sèrbia que està tenint lloc al MoMA és: «The Artist Is Present»,i la seva finalitat vol ser la de buscar el contacte directe amb l’espectador. Em trobo en presència d’una dona extraordinària que porta asseguda en una cadira mirant ulls vuit hores diàries des de fa gairebé dos mesos, i que així pensa continuar durant un altre mes.

Res del que hi ha penjat a les parets del museu s’assembla al que està passant a l’Atrium. La performance és efímera, s’acabarà quan la Marina marxi, i només en quedaran unes gravacions audiovisuals que poc tindran a veure amb el que està passant en viu i en directe. Un es queda bocabadat mirant aquesta dona. Està ple de persones assegudes a terra, embadalides per la força que es desplega quan les dues mirades es fonen en algun punt sobre la taula que separa els interlocutors visuals. Una cua d’almenys cinquanta persones espera el seu torn per seure i entaular mirada, tot i que possiblement només una desena o menys ho aconseguiran.

Com segurament ja li deu haver passat a molta gent, em vénen ganes d’entrar dins el perímetre del quadrat blanc que hi ha marcat a terra i fer una performance dins la performance. No sé per què, em veig amagant-me sota el seu vestit, abrigant-me amb la faldilla, embolicat, i després, plàcidament ajagut, com un gosset amb la barbeta recolzada al terra… Però no m’atreveixo. M’ho imagino però em mantinc al marge, hipnotitzat i pensant que en la nostra època de reproductibilitat tècnica de l’art, la performance és possiblement la forma artística que més aura perd quan és reproduïda. El moment performat mai més podrà ser el mateix, per això és la modalitat més fràgil, una forma d’expressió a la qual el món s’ha vist abocat a obrir-se davant de tanta inautenticitat estètica. Pot ser que aquesta sigui una de les poques ocasions que ofereix  l’art contemporani de mirar l’artista directament als ulls, i no només de manera literal.

2

Conec la Laia, una performer barcelonina estudiant de la Cooper Union que porta un interessant anell de plata dissenyat per Manolo Hugué, en el qual es veu representada una noia abraçant-se a si mateixa. Dies més tard, ens trobem en una festa a Williamsburg i brindem per la humanitat amb despreocupació tot dient: «És que els éssers humans som collonuts!» Aquella mateixa nit la Laia m’explica que té intenció de forçar una relació amb un tal Rene Gabri a fi d’acabar fent una performance que serà la culminació de la seva estada a Nova York. La Laia es passa la vida performant, funambulant sobre la difosa línia que separa l’art de la realitat, però sempre aferrada a si mateixa.

Unes setmanes després del nostre brindis al sol, la casualitat ens porta a retrobar-nos amb motiu de la visita que el tal Rene Gabri fa al New Museum de Bowery, on, per cert, hi ha la polèmica exposició «Skin Fruit» comissionada per Jeff Koons, un dubtós espectacle que ha provocat el rebuig gairebé unànime de la crítica. Un s’hi passeja i té la sensació que el propòsit del comissari era el de posar en la mateixa sala les obres d’art més cares i polèmiques dels últims anys, sense ordre ni concert. De fet, ho trobo una bona metàfora del moment que està vivint l’art en l’actualitat… Potser aquesta era en el fons la incompresa intenció de Jeff Koons, en la línia de l’urinari de Marcel Duchamp, la merda d’artista de Piero Manzoni o la calavera de diamants de Damien Hirst. Art que se’n riu de l’art. Meta-art entre irònic i cínic. Amb la Laia intentem teoritzar una mica sobre el tema però veiem que, en el fons, als dos ens és bastant igual, així que decidim recórrer l’amuntegament d’obres sobrevalorades amb la màxima celeritat i tot seguit baixem a la sala de conferències per trobar-nos amb el senyor Gabri.

Entrem. L’ambient és distès, gairebé familiar. Ella sap de què va el tema, a mi que no em preguntin. Ens ofereixen chocolate chip cookies i passen un reportatge dels seixanta en què a una noia jove se li proporciona una càmera i un micròfon perquè vagi preguntant a la gent dels carrers de París si és feliç. Hi ha qui diu que «sí» i qui diu que «no», però el que més em sorprèn és que molts diuen coses així com «sí, sóc feliç perquè sóc jove», o «seria més feliç si fos jove», o fins i tot «era feliç quan era jove, però ara…». Potser simplement és perquè a l’entrevistadora se la veu jove, entusiasta i més aviat feliç, però alguna cosa em fa sospitar que fins fa només uns decennis la joventut era gairebé la condició sine qua non de la felicitat. Penso que segurament no sóc conscient de la felicitat que em pertoca pel simple fet de ser jove… Però com ho podria saber? És com allò de l’illa de felicitat que tothom diu que és la infància. Durant la meva adolescència mai vaig recordar la infància com una època especialment feliç, però a mesura que m’he anat fent gran cada vegada la valoro més; per la innocència i la ingenuïtat immanents, per la inconsciència i l’absència de problemes greus, pel descobriment constant que comporta el simple fet de viure… Emergeixen en la meva ment aquelles paraules que, abans de suïcidar-se, l’Àiax de Sòfocles diu al seu fill: «La vida es troba en el seu moment més dolç quan no sents res, quan no saps res, quan encara no coneixes ni la felicitat ni el dolor».

Encara a la sala d’actes del New Museum, amb la Laia al meu costat i Rene Gabri a pocs metres, ja definitivament desconnectat del que està passant, continuo navegant pel meu passat i recordo aquella tarda en què en Joan Riera em va dir que «això de la vida… Hauríem de poder tornar a començar; que quan arribéssim als setanta ens diguessin: tot això era de broma; ara, torna a començar. I llavors, sabríem viure.» Però és clar, suposo que la gràcia està a viure les coses per primera vegada, una sola ocasió i prou, que segones parts mai foren bones, i tots els tòpics sobre el tema que de cop s’aglutinen en la meva ment perquè m’acabo de prendre un cafè amb gel i fumat una cigarreta que m’han activat excessivament el pensament, i que, per acabar-ho d’adobar em fan recordar un anacolut, crec que de Rousseau, que no acabo de precisar d’on he tret: «Si els vells poguessin… Si els joves sabessin…». Però la vida passa, i no es pot tornar enrere. Una flama fugaç que s’encén, crema i s’apaga, efímera com una performance. Ambdues irrepetibles i volàtils, performance i vida van agafades de la mà.

3

Saber-se alimentar, drogar, excitar, calmar, exercitar, apaivagar, posar-se en l’entorn i context adequats… és cabdal. Hi penso, i veig que realment la vida té molt a veure amb el que ens administrem a nosaltres mateixos: la música, la poesia, la roba, el perfum, les sabates, els llibres, la qualitat i quantitat de cafè, de vi, de te verd, de til·la… Per això és tan determinant el que decidim llegir, allò que acabem comprant quan entrem en una llibreria de forma fortuïta. «Vigila amb el que t’influencia», em dic sovint mentre remeno llibres a l’atzar. «Vigila amb el que desitges», també em dic de vegades, «perquè es pot acabar complint». Vigila, i vigila, i malgrat tanta prudència, el que hagi de passar, passarà de totes maneres. Però almenys així quan s’apagui la llum de l’existència podràs dir que vas fer el que vas poder, i que ho vas fer a la teva manera franksinatresca. Conscient. Potser si tornessis a néixer faries les coses d’una altra manera, però almenys la vida fins aquí viscuda ha estat mitjanament examinada i amb cert sentit dins el sensesentit. He fet el que he pogut, i gràcies a qui sigui per haver-me donat l’oportunitat d’equivocar-me… Collons! A veure si paro de capficar-me tant per donar raó de la meva vida i la visc una mica, no? Sòcrates tenia els seus motius quan va declarar que no valdria la pena haver viscut una vida no examinada, però tampoc seria desencaminat posar de manifest l’absurditat d’examinar una vida no viscuda… De fet, haig d’admetre que porto unes setmanes vivint intensament, del tot deixat anar, carregat de remordiments i sabedor que no els hauria de tenir, però disfrutant una mica d’allò que de bo pot tenir la condició de ser humà.

4

Em visita un àngel de nit, envoltat d’una aurèola de llum encegadora, i s’estira al llit amb mi. Plouen pètals vermells al voltant nostre, però sóc incapaç de comprendre la revelació que em porta des de lluny, i m’ofusco. Necessito temps per entendre els senyals, i no puc fer més que pregar per no comprendre’ls massa tard, quan ja tot sigui irreversible. Sempre he anat endarrerit en gairebé tot…

5

Un dia plujós. Em desperto totalment destrempat. No sé què passa però tota la força de la primavera s’ha esvaït, el cel està poblat de núvols negres i carregats, amenaçant tempesta. Les fulles dels arbres, que han brotat fa pocs dies, tremolen. Les flors semblen voler marcir-se prematurament. És com si tot estigués a punt de caure altra vegada. Astènia primaveral. Al·lèrgia. Ganglis inflamats. Esternuts. Mocs grocs. La nova estació ha fet un amago, però sembla que ha decidit pensar-s’ho dues vegades abans de desplegar-se amb tota la seva potència.

La tragèdia simbolitzava, segons Nietzsche, l’acceptació de la vida en totes les seves dimensions. El segueixo i així accepto el destrempament descoratjador com a quelcom inherent a l’existència, com una nota greu d’aquesta estrident simfonia que no para de pujar i baixar, i que suposo, espero, en arribar a la senectut esdevindrà molt més melòdica i suau… De petit sovint pensava que volia ser vell.

6

Em trobo en Xavier Pla de pura casualitat anant al cafè català que l’Elsa Úbeda organitza cada dilluns a la Universitat de Columbia. Anem a dinar juntament amb la Marta, i tot parlant del seu interès pels dietaris, m’assenyala la crucial distinció entre el concepte d’egocentrisme i el d’egotisme. No entenc què vol dir exactament amb la paraula egotisme, ja que és la primera vegada que la sento, però suposo que la diferència entre aquests dos mots tan similars ve a ser una qüestió de grau.

Comentant el meu simulacre de dietari amb el Doctor Pla m’adono que no paro de parlar de mi mateix, i em temo que no ho faig amb prou mesura. Sóc un egocèntric, merda! Feia temps que ho sospitava… Recentment he llegit en moltes publicacions que la literatura del jo està de moda, potser per això sóc tan indulgent amb la meva persona i periòdicament deixo que se m’inflami l’ego. Però no vull centrar-me tant en mi, ni pretenc obeir les tendències literàries actuals, ni fer el que toca fer ara… I és que ja intento fugir, procuro oblidar-me tant com puc, però no em surt gaire res més que això. De fet, matisem, el jo cru no em surt gairebé mai, sempre el vesteixo mínimament i exposo certs aspectes per davant d’altres.

Una vegada fins i tot vaig intentar novel·lar-me però va sortir un nyap. Suposo que hauria de crear històries i personatges, i parlar de mi en un codi impersonal. Però què puc fer si no em surt res millor? Només em queda repetir allò que l’Antoni Pitxot em va dir que Manolo Hugué va posar al peu d’una de les seves escultures: «Faig el que puc, i dispensin». No dono per més. Si no us plau, ho sento. Suposo que en aquest sentit tinc un punt postmodern; és més, el fet de declarar-ho obertament i voler evitar ser-ho em deu fer alguna cosa així com ultramodern. O potser millor que no digui res més, perquè amb aquestes coses del jo el que pot semblar el darrer esglaó acostuma a ser el penúltim, i un sempre està més enllà de si mateix.

7

Tant de merder teòric em recorda quan, adolescent i malalt, vaig llegir com Mefistòfil exhortava un Faust enfonsat en llibres i teoremes a «actuar». Viure, experimentar, deixar de banda les teories recalentades i coordinar-se amb el món segons el que un és, com els presocràtics. Performers com Pirró, que no va escriure ni una línia, com tampoc ho va fer Sòcrates, ni Diògenes el cosmopolita. O altres no àgrafs, però també actuadors, com Arquimedes, Empèdocles, Heràclit, que s’enterrà en merda ben convençut, Tales, Parmènides… Moltes van ser les ensenyances que van promulgar a través de l’exemple reflexiu. Com diu Aristòtil en la Poètica: els personatges mostren qui són a través de l’acció.

Imaginem per un moment que ens convertíssim en humans performadors, sense diferenciar entre art i vida, en una mena de dimensió més enllà, semimística… Com aquells grecs, que vivien i morien enperformance, seguint els principis que s’havien creat per a si mateixos, i en els quals creien sincerament, ja que havien brollat del més profund del seu ser. Imaginem que ens coneguéssim prou per saber-nos posar límits, estar amb el nostre cor d’acord, i ser-nos fidels. Goethe, concloent aquest fragment per ell inspirat, retorna aquí amb l’esforçat Faust dient: «Actuar és fàcil, pensar és difícil; actuar segons es pensa és encara més difícil».

8

Em desperta la música que ve de la botiga d’altaveus que hi ha sota la meva habitació. Tot i així, la son pot amb mi altra vegada i, a ritme de drum & bass, m’endinso en un món oníric en el qual camino per un passadís llarg amb grans finestrals de volta romànica. Podria ser la Villa Medici, on no he estat mai, aquella carismàtica vil·la romana que Velázquez va pintar en ruïnes i que Balthus va estar restaurant durant anys.

Assegut en un balancí d’esquenes a la finestra em trobo Fellini, un Fellini jove que a cau d’orella em confia un secret: l’home va enrere en el temps, abans havia estat vell i ara està tornant cap a la infància. Em mira amb un somriure irònic, em toca l’espatlla i em revela que estic somiant en ell, de la mateixa manera que ell va somiar un dia en Picasso, en un somni on el pintor malagueny nedava dins un mar ple d’onades, enfurismat, gris, blau i negre, des del qual l’animava a entrar per nedar contra la marea. «La creació és una lluita constant», em diu, «es necessita una esquena extraordinàriament forta, com la de Picasso, robusta i que ho aguanti tot. Cal ser capaç de suportar molt pes sobre les espatlles, però alhora conservar unes mans gràcils i delicades».

Miro al meu voltant en cerca de Balthus, bon amic de Fellini, a veure si ell em pot donar algun consell una mica encoratjador, però no hi és. «Està resant en el seu estudi, no el busquis», em diu el senyor Federico, i seguidament treu una càmera de la tecnologia més avançada tot comentant que, per excel·lir en qualsevol de les arts, és imprescindible dominar la tècnica amb minuciositat. Prepara la càmera, fa uns moviments estranys amb les mans, em mira fixament i diu, molt i molt pausadament: «Allora, ara quedaràs retratat, vigila el que fas, perquè així és com et coneixerà la gent des d’avui i per sempre més». Em poso nerviós, no sé què fer ni on mirar, i, contra la meva voluntat, em despullo fins a quedar completament nu davant l’objectiu. Llavors performo una lentíssima dansa experimental totalment improvisada, fins a quedar en la posició del discòbol de Miró, moment en el qual Fellini em fa la foto. Sóc tot potència, estic carregat, però em quedo petrificat.

 

Miami

1

Come mierda di Pamplona, yo me voy de Barcelona! Yuuueeeeeeep! Matapooorcs! Mentre l’avió en què em trobo encaixat sobrevola el Bronx amb destinació a Florida, com ratapinyades, aquestes paraules alades voletegen i reverberen dins les parets del meu crani. Incomprensiblement reprodueixo els estripats versos del malaurat Pepe Sales que l’Albert Pla va musicar, amb considerable encert, fa uns anys. Haig d’admetre que aquesta ciutat m’estava posant al límit, i que em feia molta falta marxar-ne. Mai a la meva vida havia passat tant de temps envoltat de la mateixa geografia. Des del gener que no havia sortit ni un sol dia d’aquest gran conglomerat de voluntats i gratacels que és Nova York, fet que m’ha portat a desenvolupar el tipus d’estat d’ànim que pot fer emergir l’estranya gaubança en el malestar que tan perillosament assetja persones com Sales, Pla i una de les versions que més temo de mi mateix.

Tres hores de vol després, l’avió s’acosta a Miami. Mentre sobrevolem les grans extensions de camps erms, canals d’aigües verdes i frondosos aiguamolls esquitxats de palmeres, no puc treure’m del cap l’enganxosa cançó de Will Smith que més tard constataré que posen en tots els bars: Welcome to Miami, bienvenidos a Miami… És com un xiclet de maduixa incrustat a la sola de la sabata un dia d’estiu, d’aquells que per molt que s’intenti, no es desenganxen ni amb salfumant. Encara amb aquesta apegalosa cançó retrunyint descontroladament en la buidor del meu coco, arribo a l’hostal The Clay, una mena de parc temàtic de cartró pedra que reprodueix infidelment un assentament dels missioners espanyols que van colonitzar aquesta península florida a finals del segle xvi. A la recepció de l’hostal fan gala de la història de l’establiment amb unes fotografies del principi del segle passat on res s’assembla al que hi ha ara. Del que sorprenentment no fan gala és del fet que Al Capone va viure a les dependències de The Clay, i que allí portava a terme els seus negocis bruts, mantenia el seu harem i segurament fumava puros dels més gruixuts. Demano que em posin a la mateixa habitació que el gàngster novaiorquès mort de sífilis aquí mateix l’any 1947, però la recepcionista polonesa posa cara de peix bullit, diu que no en sap res i em dóna una tovallola.

Caminant sota les palmeres de la Española Way, el carrer de vianants perpendicular a Washington Avenue que porta als dormitoris, observo els colors pastel que pinten les cases decorades amb motius art déco. Em recorden la pel·lícula de Miami per excel·lència: Scarface. El capo de la màfia cubana, Tony Montana, i el de la italiana, Al Capone, ambdós caratallades, es creuen en el meu pensament. Me’ls imagino tancats dins la mateixa cel·la d’Alcatraz i em felicito per haver descobert la fórmula de la dinamita humana…

Les primeres impressions que m’emporto de Miami em fan pensar que, en un context com el que m’envolta, les paraules que Scarface li diu al seu amic Manny Ribera són substancialment certes: «En aquest país primer de tot has de fer diners. Quan ja tens diners, llavors has d’aconseguir el poder. I quan tens poder, llavors és quan pots trobar una dona».

2

«El món està tan ple de bé com de mal. El savi és aquell que, al final de la vida, ha sabut trobar més del primer que del segon».

És una obvietat. Se m’acut mentre corro al galop per Miami Beach. Simplement se m’acut. Ho apunto en el llibre que estic llegint sobre les polis gregues i després em banyo. No sé com posar-ho més contextualitzat. Aquí ho deixo. No paro de fer engrunes, espero que no se me les mengin els ocellets i que potser un dia m’ajudin a trobar el camí de retorn.

3

Acaloradíssim, camino amb xancletes i pantalons curts per la molt transitada Lincoln Road, aclaparadorament restaurantada. M’assec a la terrassa d’una pizzeria, l’opció més barata. Menú de 10 $. Observo el caminar de la gent. Veig passar moltes coses. Vestits lleugers. Talons alts. Cadenes d’or. Bronzejats àurics. Gomina. Tothom acabat de dutxar i net. Pantalons blancs, cinturons amb sivelles brillants i polos posats per dins. Ulleres de sol. Olor de perfum. Comportaments gall dindiescament gallargds. Gucci. Armani. Prada. Ralph Lauren. Lacoste. Dolce & Gabbanna. Colors de pastisseria. Llums fluorescents. Escolto parlar tant l’espanyol com l’anglès, amb una inesperadament significativa presència de l’italià. La gent surt a mirar i a ser mirada. Es condueixen cotxes encerats fins a les llantes. Alts, amples, relluents. Cars. Es viu en edificis sumptuosos on l’art déco és omnipresent i mostrat amb orgull. Les nombroses galeries d’art sovint freguen el kitsch; de fet, es podria dir que moltes s’hi banyen. Tot i així, cal dir que també es percep certa elegància, certa contenció i racionalitat en les línies, tant en els edificis que poblen la primera línia de mar com en algunes de les escultures que sobrepoblen els aparadors.

És obvi, doncs: a Miami hi ha luxe i se’n fa gala. Però, com no podia ser d’altra manera, un sent una mica de buidor, una desconcertant falta d’essència i profunditat humana darrere la màscara. Tony Montana retorna al meu pensament representat en l’escena on la seva dona cocaïnòmana i ell estan sopant en un restaurant d’alta cuina. En aquella situació, l’expres cubà encarnat per Al Pacino, havent aconseguit encimbellar-se en la cúspide de la piràmide social, havent-ho conquerit ja gairebé tot, arma el previsible aldarull que s’espera d’algú amb la seva personalitat: «Això és tot?!» Exclama. «Per això m’he esforçat tant? Només per acabar passant-me el dia menjant, bevent, mamant, esnifant, fumant, follant…? Només per això? Això era tot?».

En algun moment de la pel·lícula la mare de Scarface li diu al seu fill que és com una bomba de rellotgeria, que qualsevol dia pot explotar i enviar-ho tot a rodar. Em fa pensar en un altre personatge de ficció que ho perd tot per culpa del seu excés de voluntat, Barry Lyndon, o també en el semidiví Hèracles, que havent superat les dotze proves arriba per fi a casa i li sobra tanta força que acaba matant els seus dos fills… Es tracta de personatges amb una potència tan desmesurada que, quan assoleixen un estat de normalitat, quan ja tenen allò pel qual aparentment han estat lluitant enardidament, no saben què fer-ne ni com administrar la seva fortuna, i ho destrueixen. Els surt la voluntat per les orelles i no són capaços d’estar simplement bé. Allò mateix que els ha permès ascendir a les cotes més elevades de la seva existència és el que els impedeix quedar-s’hi.

Suposo que m’interessen aquests personatges perquè em fa por assemblar-m’hi, i voldria aprendre dels seus errors. Són l’oposat a gent com Nelson Mandela, o el director de l’última pel·lícula que s’ha rodat sobre ell: Clint Eastwood. Gent que aparentment podrien viure un milió d’anys tal com estan, aconseguint que les coses funcionin al seu voltant només amb la seva manera de fer i el seu carisma. A part de ser molt treballadors, és clar, però això se’ns suposa a tots… Quan penso en gent així evoco els versos del cant xix de L’Odissea en què l’enginyós Ulisses descriu la figura del bon rei com aquell la mera presència del qual fa que els rius flueixin i els camps germinin. «Un rei sense tara que, temorós dels celestes, regna sobre un país de gent nombrosa i valenta, mantenint la justícia; i la terra negra li lleva blats i ordis, i es vinclen els arbres del pes de la fruita, i les ovelles pareixen segures, i el mar dóna peixos sota el seu bon regiment, i per ell els pobles prosperen». Hi ha gent que simplement dóna vida.

4

Després de dos dies de disbauxa i xerinola per Miami Beach, em poso un polo blau clar i vaig a visitar en Xavier Rubert a Key Biscayne, una illa petita i ubèrrima on ja no hi queda platja pública, i és que entre els milionaris que hi habiten se l’han comprat des del principi fins a la fi. A causa d’aquesta circumstància, la seva filla Xita, ell i un servidor ens veiem impel·lits a anar al Ritz per poder gaudir de la fina sorra del Cap Biscaí, prèvia consumició d’un mojito de 16 $. Això sí, estem parlant d’un mojito excels.

Suposo que hauria d’explicar què hi pinta en Xavier Rubert aquí… Es podria dir que ell és el motiu pel qual vaig decidir anar a Miami a passar uns dies lluny de Nova York. Es podria dir també que aquest cim de la filosofia catalana m’ho ha ensenyat gairebé tot, malgrat no haver assistit mai a una classe seva. Més que professor, ha estat mentor, algú que sempre s’ha comportat exquisidament amb mi sense esperar ni resultats, ni reciprocitat. Al seu costat m’he sentit veritablement entès, comprès, i he tingut el privilegi de poder impregnar-me del seu vast univers de coneixement, del seu sibaritisme cultural gens tibat i del seu incommensurable esprit de finesse. Per tot això sempre que puc li dic que li estaré eternament agraït, tant, que tinc por de fer-me pesat. Quan hi penso no puc deixar d’encomiar el seu caràcter atent i gentil, en faria una lloança tan exageradament efusiva que se’m desfaria l’escriptura si m’hi estengués.

És tant el respecte que em mereix en Xavier que sempre intento fixar-me en què li genera interès d’entre el que dic, per saber així què puc tenir de bo. Per exemple, si veig que el comentari que faig sobre els reis en Homer li sembla encertat, me’l guardo en un compartiment privilegiat del meu intel·lecte, de manera que el tinc a punt per fer-lo servir a la primera de canvi, com s’ha pogut constatar unes línies més amunt.

5

Sota la tempestat demanem un suc tropical. Una dona cansada ens el serveix acompanyat d’un pintoresc: «A ver si se muere ya Fidel…». Som a la Calle 8, on els dissidents cubans juguen a dòmino i escacs amb gran afició. El suc de fruites està semicongelat i em provoca el previsible, però no per això previngut, mal de cap de fredor hiperconcentrada. Plou a bots i barrals. Aixoplugats sota la juguería, en Xavier m’explica què pensa sobre la situació actual de Cuba i acabem parlant de política en general.

Tot i el gran interès que em desperta el tema, per alguna estranya raó no puc deixar de recordar les paraules de Kierkegaard que va recitar dret al menjador el dia anterior, sorgides en relació a la conversa que vam mantenir després de veure el partit del Barça amb el seu fill Fran: «La desgràcia de l’home mai prové del fet de no ser amo absolut de les condicions externes; aquest domini, pel contrari, és el que el faria completament desgraciat». En Xavier coincideix amb Kierkegaard en considerar que l’atracció que sentim per les coses i el plaer que elles ens proporcionen depenen en gran mesura del fet que estan fora del nostre control.

No sé per què hi he pensat en això aquí al mig, potser per la descontrolada tempesta que ens manté assetjats en aquesta casa de sucs dissidents… O potser perquè, per fer-se’m atractiu, el meu propi pensament s’està intentant escapar al meu control.

6

Inconfrontable. De vegades tinc la sensació de poder estar d’acord amb tot. Qualsevol opinió em sembla vàlida, fins i tot necessària. També la seva contrària. Tot em sembla bé, qualsevol cosa se’m fa comprensible. Les idees, totes bones. Podem estar condemnats, o no estar-ho, però en tot cas l’èxit no és prova de res, és circumstancial, que no s’equivoquin els calvinistes… Així com se’ns dóna se’ns pot sostreure. I dic sostreure perquè quan se’ns treu el que gratuïtament ens ha estat concedit sembla que ens robin, per això ens indigna. Sembla que no tingui sentit esforçar-se per res, que tot depengui d’un destí anònim i caòtic. De fet, res té sentit…

Bé, aquí serà millor que m’aturi i deixi aquest pensament en esbós. No he connectat l’argument i no ha pres entitat. En comptes d’arribar a una conclusió infundada em sembla que simplement m’inclinaré per sospitar, ara que encara sóc jove i tonto, que és més interessant i entretingut viure havent ascendit i caigut que havent-se quedat a baix veient caure.

7

Em trobo en un club de Miami, una macrodiscoteca amb gogós coronant tots el pòdiums. El DJ es complau a anunciar que aquell és l’epicentre de la música house a l’Estat de Florida. «Hòstia!», penso. Però de seguida em torno a concentrar en la meva cervesa Corona i m’escolto a veure què em dic:

«No se ke faig aki… penso en ki soc, i en ki vaig ser… vaig ser un tiu collonut, un tiu ke sentia profundament els dolors de l’existencia, ke era plenament infeliç, i per tant, plenament conscient del ke es la vida… i no son reminiscencies d’un judeocristianisme autoflagel·lant, cuidado, es vivencialisme cru, com mirar a la realitat sense vel. Si fas un recordatori, veus ke sempre has volgut viure amb exponencialitat, viure-ho tot des de tots costats… i a partir de l’adolescencia, sempre amb aquesta mania d’escriure en comptes d’experimentar… suposo ke tinc por ke se m’escapi la vida i per aixo la documento amb paraules. Vull viure, recordar i guardar, i ke no es perdi res… abans demanava tovallons per escriure aquestes coses en plena taja, ara les escric a l’iPhone. Era bonic veure sortir confessions etilikes de la butxaca dels pantalons el dia despres, amb ulls vidriosos i embargat per la ressaca.»

 

Graduation

1

Vas al Carnegie Hall amb l’Ana, noia sempre elegant, invariablement ben vestida i de presència immaculada en tot moment. Portes americana. Et diu que et queda bé. En retorn li dius que és una persona amb estil, més encara, que és l’estil personificat. Realment ho penses, per això ho dius. Als concerts s’hi ha d’anar d’august, com l’il·lustríssim Pierre Boulez, el qual condueix magistralment l’orquestra filharmònica que interpreta el no menys il·lustre compositor hongarès Béla Bartók, mort a Nova York fa seixanta-cinc anys.

Es diu que el Main Hall del Carnegie és en si mateix un instrument, ja que la seva acústica és excepcional. La primera nota del Príncep de fusta puja per l’alta estructura bombada de la sala fins a repercutir en els teus pavellons auditius i fer vibrar els timpans amb una intensitat inusitada. El crani se t’electrifica, se’t posen els pèls de punta. La pell, de gallina. Et connectes a la melodia i et passa una hora en tres minuts. Mai havies assistit a un concert filharmònic. No entens res de música, no pots dir res. No vols dir res. Només t’agradaria fondre-t’hi i no pensar més. Deixar-te. Oblidar. Cavalcar amb la voluntat schopenhaueriana com un corser i el seu genet. Dissoldre’t en el món durant uns fugaços instants i sentir una connexió completa. Per fi entens amb profunditat insondable la summa importància que es concedia a la música a l’antiga Grècia, aquella intenció del diví Plató de fer el seu estudi tan obligatori com el de les matemàtiques. Ara se’t fa comprensible també, anys després d’haver-lo estudiat, per què Schopenhauer posava l’harmoniosa composició del so per sobre de totes les disciplines artístiques.

2

Situat en les coordenades A7-C57, a dos carrers de Central Park, el Carnegie Hall és un referent inqüestionable tant pels músics clàssics com pels populars. Tocar-hi significa estar plenament consolidat. Mentre em passejo pels passadissos adjacents a les golfes prenc un caramel Ricola dels que es regalen perquè la gent no tussi a mig concert. En salivar les aromàtiques herbes suïsses me’n recordo de com Woody Allen una vegada va dir que, si un artista sortís a l’escenari del Carnegie Hall i vomités sobre la platea, sempre hi hauria algú que l’aplaudiria amb entusiasme. Es pot desagradar a tothom? Em pregunto. Suposo que no. O sí. Es pot agradar a tothom? Suposo que sí. O no. Potser so.

A veure, Horaci em pot ajudar aquí. El retòric llatí deia que aquell qui fos capaç d’entretenir i alhora instruir obtindria l’aprovació de tots… Però ho deia pensant en la literatura, és clar… També es podria aplicar al teatre, al cine… Però a la música… No ho veig clar. En qualsevol cas, la imatge de Woody Allen és collonuda, s’ha d’admetre. Un paio vomitant al mig de l’immens escenari de l’Isaac Stern Auditorium. Em sembla que no podria resistir-me a aplaudir. Seria com si algú tragués tot el que porta a dins en un sol gest, una indigestió artística, una desassimilació estètica… Res és inútil, de tot se’n pot aprendre. Ara resulta que penso que de qualsevol fet en puc extreure quelcom positiu, un nou coneixement, algun profit intel·lectual… La meva inconsistència gnoseològica bipolar em té absolutament desconcertat.

3

Després del concert anem a la Russian Tea Room, una immersió en el luxe més kitsch que es pugui imaginar, tot recobert de vellut vermell i pintura daurada. Demanem un te, que ens serveixen amb gran parafernàlia, i ens passem les següents quatre hores veient l’espectacle de cambrers que es desplega davant nostre. El servei ha d’haver estat beneït amb la mateixa delicadesa que els músics que toquen a l’edifici contigu. L’Ana, docta estudiant de postgrau en arquitectura a Princeton, ha estat beneïda amb l’art de la conversa. Sap escoltar amb els ulls, assentir amb el somriure, expressar-se amb uns silencis curosament mesurats… I amb les seves petites mans aconsegueix estructurar magistralment els espais del seu discurs, component les microutopies que tant la fascinen en l’èter que ens envolta. En tot moment conduïda per l’elegància.

4

A Rose Hill hi ha una universitat. És la universitat de Fordham, un enjardinat oasi educatiu en ple Bronx. El seu lema: Sapientia et Doctrina. Saviesa i aprenentatge. Es pot aprendre, però mai s’acaba de saber res del tot. Sóc allà perquè la meva amiga Malia m’ha convidat a la graduació de la seva germana Michi. La Universitas Fordhamensis va ser establerta inicialment com a Saint Johns College el 1841 pel bisbe catòlic irlandès John Joseph Hughes, quan al Bronx no hi vivia el més mínim indici de Jennifer López, i l’illa de Manhattan encara navegava pel Hudson mig despoblada.

És curiós que aquesta sigui la segona graduació de la família Vella a la qual assisteixo. Pel que sembla els acompanyo en els seus rituals de pas. En un acte d’aquestes característiques es pot veure de què està feta la societat americana, aquest gresol de cultures en què uns orgullosíssims pares immigrats ploren en veure la seva filla llançar el birret al més amunt possible. Entre els assistents es respira l’esperit de l’home que es fa a si mateix, el del senador novaiorquès que pronuncia un discurs explicant-nos la típica anècdota personal d’autosuperació a fi que tothom s’identifiqui amb la seva persona, i recordar-nos que ell, un dia, com tothom, es va equivocar. Que va caure, però que després es va aixecar, es va espolsar i va acabar triomfant i fent discursos a les graduacions. «So go for it!», exclama al final. És la típica i sempre recorrent història americana del self-made man, del tipus dur que treballa molt, que s’aixeca aviat, que resa, que té fe i que per sort, la sort l’acompanya. Els EUA certament han estat una terra de somnis on molta gent desesperada arribava havent deixat enrere una vida de condemnació per abraçar la llibertat. Gent de totes les nacionalitats es va acabar trobant aquí en cerca de la possibilitat d’un nou món, d’una dignitat perduda, d’un cert èxit, d’una sort… D’una millor sort.

En aquesta cerimònia s’aplaudeix tot, fins i tot els esternuts. Sona l’himne nacional i l’apoteosi està servida. Tothom amb la mà al pit, cantant amb emoció. Es recorden els soldats destinats a l’Iraq, es concedeixen uns quants doctorats honoris causa, i de sobte, per la meva absoluta sorpresa, apareix la presidenta d’Irlanda, Mary McAleese, amb tretze anys de govern a les espatlles. La connexió Irlanda,a very unhappy colony, i els EUA és obvia. Els dos països havien estat víctimes de l’imperialisme britànic, i van ser molts els irlandesos que van posar el rumb cap a les Amèriques fugint de la fam que va devastar la seva illa de trèvols durant el segle xix. Bastants d’ells van acabar a Nova York, on, units pel seu fervent catolicisme, van construir esglésies, fundar universitats i reunir-se en els pubs per beure decalitres de Guinness.

«Us esteu a punt d’endinsar en un món caòtic que necessita líders», diu la Mary als graduats, «i no em refereixo només a líders que millorin el món, sinó especialment a líders que no l’empitjorin». Gran punt, aquest. Calen mandataris que siguin capaços de mantenir el funcionament de les coses, que sàpiguen conservar cert equilibri, cert ordre, certa maat. Mantenir la pau, que diria Hobbes, amb tot el seu pessimisme antropològic i realisme polític anglosaxó. Cedir el suficient per preservar sempre un mínim comú denominador. «Quin tipus de persona voleu ser doncs, de les que donen o de les que prenen?». Acaba preguntant la senyora McAleese abans d’abandonar el faristol.

Tanca la cerimònia el reverend de la universitat. Després de cinc hores d’estoic aguant i componiment, tinc les temples dramàticament socarrimades pel sol. Ho pagaré caríssim durant tota la setmana que ve, ho noto. «A Fordham som jesuïtes, i vosaltres sou un producte jesuïta», els revela el prelat sense cap mena de pudor. «Sortiu d’aquí amb la millor preparació i la més elevada formació, però també amb els millors valors, i això és el més important. Sigueu ràpids de peus i alhora estables de cor». Paraules grosses. Són la societat de Jesús, s’ha de fer saber. JHS. Sant Ignasi de Loiola levitant i al·lucinant a Montserrat. Gent que es pren molt seriosament a si mateixa.

5

«Sóc un bucle estrany», diu Hofstadter en un llibre que algun dia espero llegir. Subscric les seves paraules i em descobreixo com un cercle que puja estadis en espiral, però que en cada nou nivell ascendit no ha fet més que un moviment absurd dins un cicle tancat. Tot i la sensació que ens allunyem més i més del principi, un acaba sempre on va començar. En definitiva, com diria el mestre de l’autoreferència: «Un bucle estrany és un llaç de retroalimentació paradoxal a nivell creuat». Els cables creuats.

Vull ser massa la mà que es dibuixa a si mateixa d’Escher, això ja ho sabem tots a hores d’ara, no cal que ho escrigui. Les paraules que parlen de si mateixes i es parlen a si mateixes. Aquests jocs paradoxals que semblen tan sols un divertimento intel·lectual són, crec, el reflex més pur de l’ànima humana… Allò que va formular en el segon teorema de la incompletesa un dels homes que més purament va pensar durant el segle passat: Kurt Gödel. Un sistema que mai es podrà comprendre a si mateix. Un mentider que converteix en veritat tot el que diu, algú que quan arriba al final sempre es troba en un nou principi. La tortuga i Aquil·les. El cicle de l’aigua. La paradoxa expressa tan cristal·linament què som, representa amb tanta claredat el nostre esperit, que fàcilment ens passa desapercebuda.

6

És el teu aniversari. Ara sí. Vint-i-set. Et gradues un any més. Ascendeixes un nou estadi. Vols anar a l’església de Saint Paul que hi ha al costat del Lincoln Center per tornar a llegir aquells versos que fa exactament tres anys vas descobrir-hi al peu d’una pintura de l’apòstol evangelista essent decapitat. Uns versos que sovint t’has repetit atenuadament a tu mateix des d’aquell dia ençà: I have fought a good fight, I have finished my course. I have kept the faith. Però t’adones que no pots anar-hi perquè tens un càsting de merda. El vas organitzar sense preocupar-te de quin dia cauria i ja tens a vuit persones compromeses. Així que no hi vas, i Déu es cabreja, i et castiga per no haver-lo honorat anant a casa seva el dia de la teva commemoració natalícia. Et malmet el genoll dret. Un cop sec contra una barra de ferro que penja amb inesperada malícia sota una taula. Hòstia puta! La ròtula a can pistraus! Vols anar al metge, però dónes una mica de temps a les teves hipocondries…

L’endemà la teva mare t’explica el que li ha passat a un teu amic de la infància, l’Eugeni: caiguda absurda i les dues cames trencades, cadira de rodes durant mesos. T’afecta. T’entristeix profundament. Amb el genoll i l’ànim inflamats veus clar que Déu no mereix existir, que seria massa, que no podria ser tan pervers. Un any més sense caure del cavall. Encara Saule. Aquí estem, aguantant, fotent front.

Repenso el que he pensat. Si es té fe, es té a les bones, però sobretot a les males. Si no, quin sentit tindria tenir-ne, si a la més mínima ens rendíssim? Si un fortuït incident o mal tràngol ens en fes dubtar? Cal portar les pròpies creences fins a les últimes conseqüències. Com Abraham, que acceptava les putades del Senyor amb l’esperança que tot tingués una explicació al final de la paràbola. I la tenia. Un ha de creure en la pròpia bogeria, si no, quin sentit té estar boig? Però per nosaltres no és tan clar que les paràboles tinguin un final feliç, la vida és plena d’exemples de gent que no se salva a l’últim moment. El món és tan absurd com ple de sentit…

La fe es justifica a si mateixa, és una paradoxa, un bucle estrany. Només es pot ser ingenu i bo desinteressadament si es té fe en alguna cosa. Si no, la ingenuïtat es fa dolorosa, gairebé insuportable. Després em vindrà Nietzsche i em dirà que únicament els forts i poderosos poden ser bons, perquè tenen suficient per si mateixos com per poder donar… Però que calli una mica. La fe es té gratuïtament, davant qualsevulla adversitat. Proclamem el misteri de la fe, va. Admirem-nos davant la paradoxa que comporta l’absurditat de tota creença, i la necessitat que tenim de tenir-ne alguna per continuar avançant en la nostra inexplicable existència. El credo quia absurdum de Tertul·lià. Crec perquè és absurd. O Pascal, que diu que és millor creure que no, perquè creient no es perd res, i en cas de guanyar, es guanya molt. La salvació. Per fi, oh…

7

Intueixo que a mi la fe m’ha de caure al cap un bon dia del no-res, com un aeròlit o un piano. Si no, quin haurà estat el sentit de pasturar per aquestes contrades?

8

Te n’has d’anar a Colòmbia per un rodatge. Abans de marxar et tornes a mudar. Per què? Doncs perquè veus un ratolí corrent pel terra de la teva habitació i… Hòstia puta, un ratolí! El mires. Ell també et mira a tu. Hòstia, és un ratolí! Cony! Un puto ratolí surt de sota el teu llit! Els dos us espanteu, l’un de l’altre. Saltes de la cadira. Et cagues en tot. Et comença a picar arreu del cos. T’adones que has de marxar d’aquest pis ipso facto, no només pel rosegador sinó també, i sobretot, per la música de baix… El ratolinet ha estat el senyal, la gota que ha fet desplomar-se el castell de cartes, got, peix. Ja feia dies que pensaves a emigrar per enèsima vegada a causa de la discoteca diürna que hi ha immediatament a sota del teu terra. Ni més ni menys que una botiga d’altaveus t’ha tocat en aquesta ocasió. Sí, a sobre de ser considerablement tonto, tens mala sort. Des del dia del traumàtic avistament animal dorms amb una trampa exterminadora de ratolins sota el llit. Afortunadament no el tornes a veure més. Va ser un senyal, potser una al·lucinació autoinduïda.

Has d’admetre que ara ja no et fa tanta gràcia canviar de pis, però trobes una habitació al mateix carrer i… De qualsevol manera, saps que no servirà de res, que hi trobaràs algun altre problema, i ja et comences a tocar una mica els collonets a tu mateix, que t’has de concentrar en el projecte de final de curs i no estàs per mudances estúpides. Suposo que almenys l’esperança del canvi et manté animat. Yes we can!

És just en el moment que comences a estar bé a l’habitació que prens la decisió de deixar-la. Els últims dies, quan saps que marxaràs aviat, són els que més disfrutes. El ratolí no apareix mai més, ni te’n recordes. La música ja no et molesta tant. Els companys de pis et semblen persones entranyables… I és que al final tanta mudança farà que t’identifiquis amb un cargol ermità, canviant de closca cada dos per tres…, i mira que en són de lletjos aquests animalons, pobrets… El també admirablement lleig Stendhal, avesat a les sobredosis estètiques, deia que la felicitat és sempre una promesa de felicitat futura. És curiós veure com, tot i saber que la teva sensibilitat t’impedirà estar del tot bé a cap lloc, continues tenint esperança i canvies, i no pares, i com pot ser que et segueixi motivant trobar el que saps que no existeix? Només et queda acceptar amb resignació que, siguis on siguis, mai t’acabaràs de trobar completament a gust; sempre vivint amb l’esperança dipositada a qualsevol lloc menys aquí.

 

Colombia

1

Me las piro a Colombia. Razón: Mi muy generosa y laboriosa amiga Carolina me invita a pasar dos semanas en su casa de Barranquilla para ayudarla a rodar su proyecto de final de curso. Tras una breve escala en Miami, llego a Cartagena de Indias en plena tormenta tropical. Viento y lluvia desatados. Palmeras y vegetación exuberante ondeando a merced del elemento eólico. En el instante en que me apeo del avión quedo completamente empapado de humedad, y cientos de gotitas de agua tibia salpican mi piel. Huele a tierra mojada, agradable perfume caribeño. En la terminal, secas y a salvo, me esperan Carolina, Crystal, Stephanie y Alberto, el chauffer de la troupe. Esa misma tarde visitamos Cartagena con la calma y apaciguamiento que suelen componerse después de toda tormenta.

Nos paseamos por los vetustos vestigios de la colonización española. La monumental Muralla de Cartagena, segmentada por baluartes y torres de vigía, me deja un poco indiferente. El Palacio de la Inquisición, en cambio, sí que me afecta, hasta me provoca escalofríos, pues retiene museizada la maldad en estado puro. La Fortaleza de San Felipe de Barajas, la más importante construida por España en el continente americano, no es honrada por nuestra visita. Vista desde lejos se ve imponente, hasta se podría decir que majestuosa. Presiento que, examinada de cerca, hubiera despertado en mí los previsibles pensamientos críticos y reactivos contra la naturaleza imperialista de España, que ya me empiezo a conocer un poco, y prefiero no ahondar demasiado en el tema. Por eso le echo un fugaz vistazo distante y la dejo allí, a lo lejos, encerrada en su majestuosidad de piedra enmohecida. Finalmente, los monumentos consagrados al fundador de la ciudad, Pedro de Heredia, y al libertador panamericano, Simón Bolívar, tampoco me producen ninguna reacción digna de ser descrita.

Pero las casas alegremente policromadas, con sus patios interiores cargados de serenidad; las callecitas en reposo a las que se asoman unos ancianos balcones de madera macerada; y las inolvidables sombras, perspectivas, claroscuros, rinconcillos y esquinitas que todo eso genera… Esa cotidiana belleza sí que me seduce y me despierta del letargo apático con el que he llegado al trópico. ¡Y esa luz! ¡Qué intensidad satinadora! Como la Delft de Vermeer, la ciudad que fue puerto del virreinato de Nueva Granada se adentra en la tarde, y se adormece bajo un suave reflejo argentoso que hace difícil imaginar los dolorosísimos momentos que se ha visto obligada a soportar a lo largo de su accidentada historia.

La heroica Cartagena es conocida y admirada por su abnegada resistencia ante los devastadores sitios perpetrados, primero por piratas como John Hawkins o su sobrino Francis Drake, y después por los mismos españoles, cuando en 1815 intentaron reconquistar lo que ya no podían abarcar. Las mismas calles luminosas que tanto sufrimiento presenciaron a medida que se ponía el sol en Castilla, siglos más tarde se convertirían en Patrimonio de la Humanidad, con su Torre del Reloj, sus enormes Lagunas, sus Jesuitas educadores, su casa de García Márquez, y todas esas cosas que le hacen a uno pensar: ¡Coñostiaputa! ¡En esta ciudad hay una radiación superior a lo que me esperaba!

2

Mi hipersensibilidad se dispara en los rodajes, lo tengo ya más que comprobado. Me puede molestar todo: la forma como se me piden las cosas, las altas cotas de resistencia física que se exigen, el tono con que se pronuncia mi nombre al llamarme… En ese contexto, una mala respuesta puede hacerle a uno cambiar el humor de toda la jornada, algo parecido a lo que una vez dijo Woody Allen: «Disfruta lo que puedas del día hasta que alguien te lo estropee».

Y es que todo me afecta demasiado, más de lo que se podría considerar saludable. Así las cosas, no sé que hacer con mi hipersensibilidad; si aceptar el mundo con sus defectos, e intentar hacerles caso omiso; o si admitir que soy un hipercrítico de los cojones y continuar no aceptando los defectos de fábrica que afligen a la realidad. En caso que me conformara con éste mundo y su gente, es decir, si decidiera afrontar dicho mundo y dicha gente tal cual son, entonces podría plantearme hacer cine, con todo el lío que eso conllevaría. Si por otro lado decidiera acatar mi hipersensibilidad sin enfrentarme a ella, entonces ya podría ir olvidándome del cine y del barullo inherente a este mundo, pues me recubriría con una membrana protectora e intentaría ser solamente escritor, en un aislamiento monacal.

Woody Allen es uno de los poquísimos que, a mi parecer, han sido capaces de mantenerse dentro de su caparazón y hacer cine al mismo tiempo. Además, el colega también ha escrito kilómetros y publicado varios libros, supongo que por eso es uno de los mayores genios que han existido nunca. Pero aun así, el director de Brooklyn se ha tenido que crear su propio mundo extraño, él mismo lo sabe y lo reconoce. En una de sus entrevistas con Eric Lax admite sin complejos que, debido a su acusada sensibilidad y sus múltiples neuras, le hubiera tocado ser completamente infeliz… Pero que milagrosamente se ha podido salvar por poquísimo, comprendiendo que, para que se diera tal bendición, ha hecho falta que muchas cosas le fueran muy bien.

Allen se sabe extremadamente afortunado, y con el tiempo ha aprendido a aceptar las patrañas del Demiurgo con sentencias tan clarividentes como: «Living is messy» o aquel diálogo entre dos señoras que, hablando de la comida en un restaurante, dicen: «The food at this place is really terrible», a lo que la otra contesta: «Yeah, I know; and such small portions…». Así es como Woody Allen manifiesta sentirse en relación a la existencia humana, una sucesión de dolores y sufrimiento que, sin embargo, se acaba demasiado rápido. Se trata de un pesimista adicto a la vida.

Entonces parece que está bastante claro, ¿no? Estoy hecho un lío de magnitud gordiana, luego, quiero escribir. Pero de momento me dedicaré al cine, tomándomelo como una mili autoimpuesta destinada a curtir mi frágil epidermis y disponerme a resolver las muchas encrucijadas que el trabajo creativo puede plantearle a uno. A ver, maticemos, tampoco es que lo sufra tanto, pero sí es cierto que debo hacer el esfuerzo de relacionarme más con unas facetas de la realidad que me dan mucha pereza, y todo eso para no acabar siendo el ser huraño y atormentado que desde hace tiempo procuro mantener alejado de mí.

Si miro atrás veo que a menudo he tenido que forzarme a hacer aquello por lo que me veía incapacitado: hablar en público cuando me ruborizaba más que un tomate fluorescente, ir de viaje a sitios inhóspitos cuando no era capaz ni de salir de casa a comprar el periódico, leer a los grandes autores sin apenas tener idea de quién eran o qué decían… He aprendido a través del dolor, a base de hostias fuertes, justo como, al principio de la Orestíada, recalca Esquilo que puede el hombre hacerse más sabio… Ha sido y está siendo complicado, a menudo desesperante, pero eso me ha permitido abrir muchas puertas, presumo. «Ses meves barreres no són re tseriós», me susurro frecuentemente con un sotto voce de Joan Miquel, para ayudarme a tirar adelante. Algún día me las saltaré todas a la vez.

3

I de repente: ¡Zbuuüüüuub! Sonido de disco que se ralla. En medio del rodaje, sudando a chorros dentro de una escuela de ballet, me entero de que la niña María Camila, protagonista del corto que estamos rodando, se cambió el nombre a sí misma a la prematura edad de los cuatro años. Su abuela se llamaba Fabiana, su madre también, y la criatura se iba a llamar, cómo no, Fabianita, hasta que un día dejó de responder a ese apelativo y se auto-rebautizó con el muy distinguido nombre de María Camila. La anécdota me parece pura poesía, metáfora quintaesencial de lo que es la voluntad de romper con un destino predeterminado a repetirse. Una relación entre madre e hija en que la niña destruye el espejo que las refleja simultáneamente a ambas para poder ser más ella misma.

Pero lo que más le sorprende a uno es la naturalidad con que actúa María Camila, como si hubiera meditado ya todos y cada uno de sus movimientos en alguna de sus vidas anteriores. Al observarla detenidamente parece que haya venido desde muy lejos, sabiendo perfectamente quién es, y corrigiendo con naturalidad los errores que el mundo y su gente puedan cometer para con su personita.

4

Lees un breve ensayo sobre la repetición en los diarios de Kierkegaard. Te cabreas contigo mismo y te planteas escribir sobre cómo lo que decías en relación a la fe en el anterior Fragmentario es muy parecido a lo que ya dijo el filósofo danés mucho mejor y más extendidamente. Encabronado, te das cuenta, otra vez, de que ya está casi todo dicho y que uno prácticamente no se puede emocionar de verdad por nada que crea haber descubierto. Los vericuetos del alma están ya muy explorados, trillados. Eterno retorno de lo mismo, repetición permanente, reminiscencia platónica, saber es recordar, y recordar a su vez lo que otros ya hayan recordado previamente. Es la naturaleza humana, que lleva un largo camino recorrido…

Con todo eso en la cabeza, me acuerdo de cuando, al cumplir veintiún años, me regalé la edición Gredos de las obras completas de Platón, y de cómo al mirarlas aún sin abrir encima de la mesa del comedor, tuve la sensación que ahí se encontraba todo. Y efectivamente, estaba en lo cierto, al menos en lo que a la tradición occidental se refiere, al menos según el parecer de A.N. Whitehead. ¿Cómo se puede ser ya tan viejo y tan joven a la vez? Tan ingenuamente de ida y tan resabiadamente de vuelta de las cosas. Creyendo que aún se puede descubrir algo y escribiendo que ya está casi todo descubierto… ¿Acaso tendré yo demasiados yoes? La posibilidad de una revelación única me da una perenne esperanza que me induce a mirar hacia oriente por el rabillo del ojo, aunque aún no vea nada.

Todos los heterónimos usados por Kierkegaard en sus diferentes obras, como los que  Hölderlin utilizaba para firmar sus poemas durante su larga etapa de locura, o los que también usó Pessoa, y tantos otros autores… Todos esos álter egos, pseudónimos, otrónimos, semiheterónimos y demás ónimos, me hacen constatar que nunca somos plenamente nosotros mismos, que somos siempre partes, fragmentos, aunque no por eso menos sujetos unitarios, o algo.

5

A veces intento ponerme de puntillas. Creo que quiero ser más alto. Ver más lejos.

6

Cada dos por tres salen nuevos estudios que demuestran que Colón era català. Colom-Colombia. En Barranquilla a las palomitas se las llama crispetas, y una de las comidas más populares es la butifarra. ¡Ojo al dato! Empieza aquí otra vez mi habitual razonamiento recurrente en torno a la catalanidad. En la presente ocasión me intento imaginar qué sería de los catalanes sin la ranciedad de la que habla García Márquez en su cuento «Tramontana» y que, ciertamente, nos caracteriza a bastantes de nosotros, así como también a muchos otros no catalanes… Pero es verdad, tanto ellos como nosotros nos podríamos ahorrar esa obsesión por el ahorro y saber ser emprendedores gozando, a su vez, de los dividendos de nuestro esfuerzo de forma despreocupada. Ganarnos la vida, pero también disfrutarla.

Es lugar común decir que los catalanes de poco hacemos mucho, y de hecho, sobre esto también pensaba escribir. De cómo «de les pedres en fem pans». De cómo de lo roto y fragmentario podemos crear belleza, y acabar sacando un sentido trascendente a lo más prosaico. De cómo, al revés que los españoles, nosotros hacemos mosaicos, reciclamos, reutilizamos, rehacemos, somos más comprensivos, menos imperiales. De cómo nos bastamos y nos sobramos. De cómo dice más un banco del Parc Güell que cualquier edificio neoclásico de la Gran Vía madrileña. Y de cómo todo eso es metáfora de cierta catalanidad virtuosa oponible a cierta castellanidad rancia. Aunque si aparecen por ahí Velázquez, Cervantes o Goya, entonces me quito el sombrero que nunca llevo y me callo.

7

Conduciendo por una de las calles del circuito reticular de Barranquilla, una de esas que en días de lluvia torrencial pierde su función de vía urbana para convertirse en arroyo, Carolina atraviesa un peligroso cruce sin el menor titubeo. Le pido que vaya con más cautela, que hay otros coches que podrían hacer lo mismo y provocar una bonita explosión conjunta, pero lejos de admitir su imprudencia, ella me suelta satisfecha una sentencia forjada en la más profunda cultura popular barranquillera: «En estas calles el vivo vive del bobo».

8

Por las calles de Barranquilla se puede oír con frecuencia el traqueteo de los burros tirando carros cargados de toda clase de vainas. Es ese un sonido que se presta a mezclarse con el cantar de las mujeres que venden cocada, alegría, enyucada, rosquitas… Todo ello transportado en coloridas y sobrecargadas palanganas posadas sobre sus cabezas. De forma similar se venden papayas, mangos, guayabas, aguacates, deditos, chuzo, raspao… Un rico y variado escaparate ambulante que es ofrecido a viva voz a los transeúntes de las siempre concurridas aceras. Se trata de lo que un economista definiría como economía sumergida, o lo que para el colombiano de a pié no es más que el conocido fenómeno del rebusque.

La variedad del lenguaje costeño me deslumbra por su florido léxico, que parece generarse espontáneamente en diferentes enclaves de la ribera caribeña. Se trata de una lengua creativamente precisa, un instrumento al servicio de la comunicación que es cuidadosamente mantenido en vigor por los muchos cultores de la lengua que hay en la zona. Oír hablarlo me induce a escribir este Fragmentario en castellano. Según me explican mis recién adquiridos amigos barranquilleros Mario y Gabriel, en la Colombia caribeña cada pueblo es un mundo, como las polis en la antigua Grecia, pero estableciendo relaciones de forma orgánica y sin conflictos de por medio. Barranquilla es el pueblo grande, pero no por ello deja de ser un pueblo, dicen.

9

Saliendo por las ventanas de casas y coches se puede oír música de todos los colores y para todos los gustos. El vallenato reina por encima de todos los estilos. Es la banda sonora perpetua de esta sociedad en que aún se percibe una saludable ingenuidad, donde sigue habiendo interés por todo… Como en muchos otros sitios, vaya, no exageremos, pero me da la impresión que aquí la gente no pretende estar de vuelta de nada… Parece que aún esté permitido descubrir algo nuevo de vez en cuando.

Mientras pienso ésto y lo apunto en mi libretita, me pregunto sobre esta obsesión mía por la ingenuidad. Supongo que si me interesa tanto y la busco con tanto esmero, es simplemente porque me gusta rodearme de gente ingenua para poder así serlo yo también, para poder ser entonces el bon nen que mis abuelas intentaron enraizar y hacer germinar en el Pauet infante. Siempre me he sentido bien cuando me ha rodeado gente cándida, inocente y con buena voluntad, porque noto que a su alrededor también yo me puedo desenvolver despreocupadamente. Me gusta no saber, ni creerme sabedor, poder sentirme tonto sin tener que pedir perdón. Hasta podría llegar a decir que me gusta ser inútil, el tipo inútil entrañable, pues considero que ayuda a lubricar los engranajes de las relaciones con los demás. Las expresiones abuelescas como «Has de fer bondat» o «Creu, que no creus», que tanta gracia le hacían a mi buen amigo Cesc, se me imponen ahora como silogismos inapelables.

Todos tenemos el niño con el que empezamos a vivir siempre latente en nuestro interior. Algunos lo mantienen más vivo y otros menos. Desde hace tiempo me siento atraído por la gente en la que se puede intuir el niño que un día fueron, los que nunca han dejado de serlo del todo, los que viven con despreocupación y aún se pegan hostias con las aristas de la dura realidad, porque les falta un tornillo. Proyectos de hombre, homúnculos a los que se les pueda apelar a un ininteligible imperativo categórico, a esos quiero conocer. Y vivir ingenuo, crear sincera y desprevenidamente, a lo Walser, nunca pensando que sé algo absolutamente. Sin puntos finales.

10

Después de mi obstinada insistencia durante varios días, por fin vamos a cenar a La Cueva, el mítico restaurante de cazadores situado entre la calle 59 y la avenida 20 de Julio. Fundado en 1954 por Eduardo Vilá, allí se reunían escritores y artistas como el pintor Alejandro Obregón, el cejudo Gabriel García Márquez o el cuentista Álvaro Cepeda Samudio, que conformaron el Grupo de Barranquilla, dirigido por Ramon Vinyes, «el sabio catalán». Se dedicaban a leer con atención a los grandes autores rusos, ingleses y americanos, por simple y pura afición, que es cuando realmente se asimila el contenido de los textos. El surrealismo formaba parte de la cotidianeidad de ese grupo, como la vez que Alejandro Obregón se presentó al restaurante con un elefante para que Eduardo Vilá le abriera la puerta y así poder acabar la noche/empezar el día bebiendo más ron. Cenando en ese local junto con Carolina, Mario, Crystal y Stephanie me da la sensación que, en buena medida, el arte se gesta entre amigos.

11

Río Magdalena. Shakira. Juan Valdez. Llorona Loca. Museo del Caribe. Guajira. El caimán que se va para Barranquilla, y el Junior, que ha ganado la liga de fútbol colombiana de la presente temporada. Aquí estamos, haciendo un poco de name dropping, que siempre es efectivo.

12

Sueñas con ser como Pla, Vila-Matas, Gombrowicz, Musil… Quieres ser como ellos pero mejor, intentas superarlos, osas, de grandeza deliras, aunque tu seny te hace presentir que no les llegarás ni a la suela del zapato. Porque la devastadora verdad que contiene el apotegma Ars longa, vita brevis te va a joder prematuramente. Porque, además, también querrías ser como Woody Allen, Fellini, Descartes, Goethe, Moisés, Ulises, Sófocles… Sófocles… Pero sabes que nunca podrás con todo.

13

Rosita, palestino-colombiana y barranquillera, me cuenta la historia de una mujer, también palestina, que se prometió con un médico compatriota suyo que al poco de sellar el compromiso se fue a París jurando volver pronto, pero que finalmente nunca retornó. Jamás se supo de él otra vez, pero la mujer le esperó, sola, hasta la muerte.

14

El ajiaco que nos prepara Josefa la noche antes de irnos de Colombia justifica todo el viaje. La cocinera de la familia de Carolina es capaz de enmarmitar todo el sabor colombiano en un potaje prodigioso integrado por maíz, pollo, papas blancas y rojas, alcaparras, crema de leche… Y todo lo que se le quiera añadir al guiso, que se sirve acompañado de arroz y una tajada de aguacate. Pero no sólo esa noche nos deleitó Josefa con su magia culinaria, pues cada mañana amanecía con un jugo de mango recién hecho sobre la mesa de la cocina y una arepa o empanada cociéndose en la sartén, las dos variantes de comida en las que se sustenta medio país.

15

«Mockus come mocos», dice una de las niñas que hace de extra para la escena del ballet, mientras mastica una cheeseburger del McDonalds. Días después de los mocos de Mockus, ya de camino al aeropuerto para volver a Nueva York, Alberto me habla sobre la situación política colombiana y me cuenta que, hace sólo unos pocos años, el mero hecho de conducir por esas carreteras era peligroso, pues la guerrilla salía de pesca milagrosa. Se ve que cortaban el tráfico y empezaban a pedir documentación a la gente que paraban, hasta dar con alguien que pudiera proporcionar una sustanciosa suma por su rescate.

A medida que vamos adelantando destacamentos del ejército que marchan por el arcén, Alberto me cuenta que cuando él era policía su vida estaba en riesgo permanente y que desgraciadamente tuvo que ver a bastantes de sus compañeros morir de servicio. Me cuenta también que hasta hace poco, siendo guardaespaldas, también temía por su vida a diario, pero que desde que entró Uribe todo cambió, y que los errores estratégicos de la era del presidente Pastrana se fueron solucionando progresivamente hasta reducir la guerrilla a escombros. Me comenta que gran parte del mérito de las mejoras en seguridad se deben a Juan Manuel Santos, el ex ministro de defensa que en esos momentos lleva una ventaja considerable al inteligentísimo Antanas Mockus, candidato verde a la presidencia de Colombia.

Por lo que veo, Mockus, el dos veces alcalde de Bogotá de ascendencia lituana y aquejado de la enfermedad de Parkinson, despierta mucha más simpatía entre los jóvenes con los que me he relacionado (y en un servidor) que el conservador Santos. El doctor Mockus fue un niño prodigio, estudió matemáticas y filosofía, y una vez enseñó el culo a todo un auditorio universitario que no le dejaba hablar, un gesto digno de ser perpetrado por Diógenes de Sinope y luego descrito por su homónimo Laercio. Me parece a mí cojonudo que el entonces rector de la Universidad Nacional de Colombia les mostrara el ojete a los impertinentes que le impedían expresarse libremente, un gesto poco convencional y divertido que en cierto modo le honra. Pero claro, si además come mocos…

16

Al llegar a Nueva York de nuevo, por unos instantes todo me parece ortopédico, forzado, falto de soltura, sin gracia ni equilibrio alguno. Frío, nórdico, completamente anglosajón. Pero al rato subo en un taxi dominicano y me adentro en la gran máquina urbana, constatando rápidamente que también aquí todo fluye, puede que menos alegremente, pero fluye, sin duda. Mucho. Como un manantial de ríos desbordados y afluentes destinados al recíproco desemboque.

Trempera

1

Què us diré? Doncs us diré que lo noi en Pau porta dies despertant-se tens… Ha estat tornar de Colòmbia i el nano ens ha experimentat una regeneració cel·lular com feia temps que no es donava en el conjunt dels seus membres. Sembla que, amb cert retard, l’estiu la sang li ha alterat i el pobre vailet ja no pot dormir de cara al llit. La temperatura ha pujat fins al nivell de fer-li replantejar la necessitat de mantenir els llençols com a companyia nocturna, i a hores d’ara ja ambdues parts saben que la seva relació conjugal té els dies comptats.

A mi la primavera sempre m’ha semblat una mica miges tintes, més un atontament matinal que un despertar genuí. És al principi d’estiu que les coses comencen a espurnejar de veritat, sense al·lèrgies, astènies, ni raves en vinagre. A hores d’ara els carrers de Nova York ja només són passejats per vestits de tires, faldilles de colors, pantalons curts, molt curts, sandàlies, tatuatges, ulleres de sol… És tant el frenesí que es respira a la ciutat que cada dematí lo noi en Pau salta del llit amb una trempera matinera que fa feredat, pren una llarga dutxa d’aigua congelada i surt primorós del seu apartament ja tocades les dotze.

2

De petit, al col·le, res m’agradava més que quan alguna professora em deia que era un nen molt trempat. Anava a la mítica taula de la senyoreta Enriqueta, posem per cas, i li ensenyava el meu dibuix d’en Goku sobre el núvol kinton fent un kame hame que destruïa cotxes, tancs, avions, helicòpters i qualsevol altra cosa que em semblés que podia explotar. Ella l’agafava per la part inferior dreta, doblegava el paper lleugerament per tal que l’estructura de cel·lulosa resistís l’elevació que s’estava a punt de produir, i situava el paper a l’altura dels seus ulls. El dibuix, penetrat per la intensa llum que entrava pel finestral, prenia tons translúcids. La senyoreta Enriqueta escrutava llavors aquella obra d’expressionisme abstracte naïf i manifestava el seu beneplàcit: «Molt bé Pauet, ets molt trempat».

Just en el moment que aquell nen sentia la paraula «trempat» automàticament obria els ulls de bat a bat, tensava els músculs de la seva minúscula esquena i s’erigia, amb la panxa inflada i el pit amunt, esvelt com un cavallet de mar. Amb el cul enfora i les cames ben rectes el nen Pau que un dia vaig ser recuperava el dibuix de mans de la senyoreta i anava a seure al seu lloc decididament content, cofoi, exultant de satisfacció i orgullós del que acabava de fer. Estava completament d’acord amb el món. Era un nen trempat.

3

De nit, pujo al teulat d’un edifici que ja no és el meu i miro el permanent espectacle de l’skyline novaiorquès. Aquesta ciutat li fot molta canya, tanta, que sembla que l’envolti una electricitat estàtica infatigable. Infinits fotons de contaminació lumínica descansen en suspensió sobre l’immens xip de potència incalculable que és la York nova… Tòpics i més tòpics m’atabalen de cop, però intento perfilar un raonament original tot esquivant-los.

Com que el tema entorn el qual ara giro és la trempera, no puc evitar veure l’Empire State com un gran fal·lus erecte que presideix un Manhattan atapeït d’edificis també alts i també fàl·lics. Ereccions urbi et orbi. Aquesta visió em fa recordar quan, un dia, passejant per Empúries, el venerable senyor Gamito em va explicar que el membre viril erecte que hi ha esculpit en pedra al costat de la porta romana significava prosperitat per a la civitas. En la desacomplexada i sovint grotesca antiguitat llatina, una polla empinada flanquejada pel corresponent parell de collons adossats feia que els viatjants que penetraven les muralles d’Emporiae prenguessin consciència de la força i puixança que dinamitzaven aquella ciutat fundada pels foceus. Tan intra com extra murs, tothom havia de saber o creure que els emporitans eren gent trempada.

El tema és recurrent. Erecció. Erecte. Erectèon, el monument atenenc que, clavat en la dura roca de l’Acròpoli, sacseja el sòl. Aquell que tots hem estudiat a Història de l’Art, el d’estructura sostinguda per Cariàtides, unes monumentals dones-columna erectes com un Homo erectus, valgui aquí la redundància. De la importància d’anar dret em fan ser conscient. De com la verticalitat és el que ens fa criatures evolucionades, el que ens separa dels homínids, dels simis i, per extensió, de la resta d’animals. Ens vam alçar per alliberar les mans i poder ser Homo faber, l’home que fabrica, i després Homo ludens, l’home que juga. Els nostres polzes es van espinçar per permetre’ns agafar pals, fabricar destrals i empunyar raquetes de tennis… I tot per mitjà de la pura casualitat que regeix l’evolució.

La capacitat de mantenir-se erecte, dret, ferm, robust, de conservar-se sempre libidinós, de no decaure, de tenir energia cinètica, d’anhelar i preservar cert estat de sobreproteïnització, tot això és el que ens ha permès assolir l’hegemonia mundial de la qual avui gaudim com a espècie. Tanta fermesa em fa pensar que, en el fons, gran part de l’èxit en qualsevol àmbit té molt a veure amb tenir una voluntat de ferro i una ambició insaciable, a més d’un oportunisme innat, és clar. Malauradament aquestes són unes aptituds que orbiten amb independència gravitatòria del talent d’una persona. «Voler és poder», que diuen els tontos, i amb tota la raó.

4

Sí, ja veig que amb això de la trempera m’estic endinsant per un camí perillós, costerut, frondós. Un tema pelut… Però continuo avançant. Accepto la meva circumstancial fal·lera prolongada de la mateixa manera que Montaigne admetia les seves necessitats fisiològiques sense cap mena de pudor, i parlava d’elles desacomplexadament en els seus meravellosos Assaigs. Des que els vaig llegir precoçment als disset anys, em vaig adonar que la gent feia caca diàriament, i de llavors ençà sempre més he procurat seguir el seu exemple d’anar a excretar cada matí amb la màxima regularitat. A vegades penso que per això he aconseguit conservar-me sempre relativament prim, llarg i estirat, d’aquella lectura fins avui. Aviam, puntualitzem, els Assaigs no només em van ensenyar a cagar cada dia, aquest es podria considerar un fet anecdòtic. A més, i sobretot, l’obra de Montaigne va infondre en mi la voluntat de claredat, franquesa improvisada i naturalitat lliure de prejudicis que intento embotifarrar en els meus escrits.

Però matisem una mica més el tema, va… Haig d’admetre que estic essent inconseqüent amb el que acabo de dir sobre la sinceritat literària, ja què la meva trempera no és tan voluptuosa com la descric. És, sí, però tampoc és tanta. És normal. O potser és una mica més del normal, igual que la meva estatura i la meva primesa, no ho sé, però tampoc n’hi ha per tant… El que passa és que m’he autofascinat pel concepte i a mesura que hi penso es va revelant més i més evocador. Pensem per exemple en les expressions que denoten passivitat: «Me la sua», «Me la porta fluixa», «Me la trae pendulona», «M’importa un pito» (flàccid, suposo). Interessantíssim! El llenguatge és savi, està clar. Algú inútil i passiu és algú destrempat…

Tanta fixació per la trempera només pot significar una cosa: que Nova York em posa a mil i que m’està demanant que desplegui tota la meva potencialitat aquí i ara. Tanta verticalitat i erecció m’inciten clarament a l’acció. Doncs va, cony! Què fots escrivint?

5

Recordo com si fos ahir el dia que, en ocasió de la presentació del primer curs de Dret que vaig estudiar a ESADE (fiasco total, ho vaig deixar al cap de sis mesos), el degà, Pedro Mirosa, ens va exhortar a seguir els molt constructius i jesuítics valors del treball constant, tot citant unes paraules de Josep Pla que més o menys venien a dir: «A Barcelona, a primera hora del matí volen molts duros pel carrer… Però a mesura que va avançant el dia els més matiners i espavilats se’ls van apropiant. Cap al migdia, quan apareixen els ganduls i dormilegues, ja gairebé no en vola cap». És cert, aixecar-se aviat és un gran valor que denota serietat i compromís, a més de força de voluntat i tremp, encara que precisament el senyor Pla era un noctàmbul de ca l’ample. De fet, els més veterans de l’Escala sempre m’han explicat que, durant la seva etapa al poble, el senyoret Pla s’hi trobava molt còmode perquè podia estar al Cafè fins a altes hores de la matinada, ja que molts pescadors s’hi passaven nits senceres en vetlla.

A Nova York, la ciutat que mai dorm, també hi ha diversos Cafès que mai tanquen, com el Yaffa o el Bread & Pastry, malgrat que recentment hagi desaparegut el mitiquíssim Esperanto, una pèrdua irreparable. El que va passar amb aquest establiment va ser que, en estar tan ben situat en ple Bleecker Street, la gent anava a passar-hi el dia, cadascú amb el seu ordinador a resguard del fred o la calor, i només consumien un cafè a canvi d’hores d’aixopluc. Entre aquests paràsits m’hi incloc, i considero la meva conducta deplorable. Però m’excuso en la necessitat, i sol·licito clemència papal emparat en la butlla Solet annuere.

A fi de prevenir l’empobriment del negoci, alguns Cafès opten per posar l’aire condicionat a temperatures polars per tal d’atreure gent, però alhora no incitar-los a quedar-se massa estona. Els Starbucks són uns mestres consumats en aquesta tàctica. Cal dir, però, que hom se sent com curat quan entra en un d’aquests locals que mantenen la temperatura molt més baixa del que una supervivència confortable requereix. A certes hores de la tarda a un li sembla que els carrers de Manhattan es desfacin de la calor i que, de sobte, les voreres mesurin un metre d’altura. Però qualsevol novaiorquès estaria d’acord en el fet que, tot i els estralls termostàtics, els aires condicionats són tan imprescindibles per mantenir la ciutat funcionant a tota màquina com la cafeïna i/o/u la teïna. Que li preguntin si no a algú tant d’aquí com Woody Allen, que posats a triar entre el Papa i l’aire condicionat es quedaria amb l’aire condicionat.

Aliens a la velocitat, l’estrès i l’aire gèlid, els homeless pul·lulen a plaer per l’estiu bonancenc de les places de Manhattan. Als mateixos que durant l’hivern se’ls veia patint un fred infernal, ara un se’ls troba riallers i etilitzats, abraçant-se en germanor i sense discutir amargament com quan tot estava nevat. Ells també es desperten molt aviat els matins, però no cacen duros ni de casualitat, perquè volen fora del seu abast, i les infinites línies traçades pels gratacels els han desdibuixat completament la perspectiva de la vida, limitant-los a poder trobar únicament duros ja cansats de volar, al terra.

6

Moltes de les coses que faig i penso no les puc descriure per inenarrables. Hi ha abundant vida més enllà de la literatura. De fet, suposo que només acabo escrivint sobre allò que d’alguna manera pretenc honorar, o ennoblir…, o sobre alguns pensaments torracollons dels quals no em puc desempallegar.

7

A l’antiga Grècia, concretament a l’Àtica, el mes d’Elaphebolion s’estenia des de mitjan març fins a mitjan abril. Era el novè mes de l’any, un mes clau, ja que veia renéixer la naturalesa després de la letargia hivernal. Durant aquell mes se celebrava la Gran Dionísia, el festival tràgic que cohesionava políticament i estimulava existencialment els ciutadans atenencs. Elaphebolion era un període de catarsi, de reconeixement de les parts més instintives i fosques de la sempre dual naturalesa humana. Asseguts tots junts al teatre, els habitants de l’Àtica s’enfrontaven a la representació de les situacions més extremes que pot suportar la naturalesa humana per tal d’adquirir així saviesa emocional. S’encaraven d’aquesta manera a si mateixos a través de les desgraciades vivències dels herois tràgics. Patien amb ells.

Dionís, la divinitat que presidia la competició dramàtica, era un déu ambigu i canviant a qui li agradava transitar pels límits. Allà on es presentava sembrava confusió i alliberava els instints. A Dionís, també conegut com Eleuteri (alliberador), sovint se’l representava rampant, arribant a la polis des de lluny i exorcitzant les persones fora del seu estat habitual a través de l’ebrietat, l’èxtasi i la bogeria. D’ell es deia que era la doblement nascuda divinitat, primer del ventre de la seva mare mortal Sèmele, i posteriorment del seu pare diví, Zeus, qui el va acabar de gestar cosit a la seva pròpia cuixa. Encegada per la gelosia com de costum, Hera havia fet que el seu marit matés Sèmele sense voler amb un llamp, quan la pobra tot just portava tres mesos encinta. Dionís realment podria atribuir la seva conducta esbojarrada a una infància traumàtica…

Hosti, ara no sé com acabar-ho, això. Després d’embolicar-me tant amb Dionís el tema se m’ha allargat massa i no se m’acudeix com fer-lo rellevant per a aquest Fragmentari. Pensava que ho podria lligar amb la trempera d’alguna manera, en relació a l’aspecte catàrtic de la sexualitat i tota la pesca, o amb la fusió orgàsmica amb el tot, la petite mort dels francesos, l’amor i la mort, eros i tànatos, o qualsevol altre tòpic sobre la dissolució dels límits, però ara mateix veig bastant complicat aconseguir dir alguna cosa d’interès i no previsible… El poc que se m’acudeix seria dir que en les comèdies, germanes gracioses i desenfadades de les tragèdies, també molt relacionades amb Dionís, els personatges sovint apareixien guarnits amb grans fal·lus. L’exemple més clar seria Lisístrata, en què els homes, cremadíssims a causa d’una mena de vaga sexual femenina, van amunt i avall pertorbats per unes ereccions que podrien treure un ull al més previngut. Com a mascles, de vegades, la trempera se’ns apodera.

Hosti, hosti, fa tres mesos que vaig escriure tot això de Dionís, i ara sí que no sé com connectar aquests paràgrafs concebuts específicament pel mes d’abril i la primavera, amb la resta del que estic escrivint en aquests moments, a l’entrada d’estiu. Suposo que es deu haver notat una mica que estic reciclant escriptura, no? Ho sento, no tinc excusa, però és que el tema és tan recurrent que m’ha tornat com un bumerang. La veritat és que si no ho vaig utilitzar quan tocava és perquè vaig considerar que la sang no se m’havia alterat prou, ni la meva trempera s’havia demostrat suficientment prolongada per parlar-ne extensament. Com ja he dit, la primavera em sol atordir més que despertar i, encara que també vaig tenir els meus moments rectangulars, he preferit esperar fins ara, que el tremp ha rebrotat com un doll d’aigua beneïda abocat a confluir amb els molts fluxos que reguen les artèries de Nova York. Amén.

8

Edificis altíssims envolten la Cathedral of Saint Patrick, entre el carrer 51 iMadison Avenue. A la botiga de merchandising cristià que hi ha al davant em compro un cutríssim escapulari de la Mare de Déu de la Mercè, la qual es va aparèixer simultàniament a sant Ramon de Penyafort, sant Pere Nolasc i Jaume I el Conqueridor en una nit d’agost de 1218. A més del símbol de la Verge dels Captius, també hi ha brodat l’escut de la corona catalanoaragonesa. Em penjo l’escapulari al coll. No me’l trauré durant dies. En abillar-me amb tan humil amulet, penso en les glorioses cròniques de Ramon Muntaner que tant decisivament han contribuït a l’autoestima de la identitat catalana. «Què us diré?», se solia preguntar el narrador de Peralada quan començava un episodi sobre les peripècies medievals de lo rei En Jaume.

Surto de la botiga i veig la façana de la catedral envoltada de gratacels. El seu gòtic es queda curt. Al voltant de tant mastodont, els seus pinacles no fan cap sensació d’altura ni d’elegància. Què voleu que us digui? Voldria pensar en les aventures descrites per Ramon Muntaner, però encara no les he llegit. Tot i així, m’interessa molt el seu llegat. Voldria fer-me hereu de l’escriptura descriptiva, clara i concisa que va caracteritzar les grans cròniques dels almogàvers. Una lletra seca i senzilla que versa sobre viatges per un Mediterrani de peixos amb la senyera catalana estampada sobre els lloms, o així és com m’ho vull imaginar.

9

Recentment he descobert la música del molt novaiorquès Bob Dylan, i des de llavors l’escolto compulsivament. Dins el meu cap no deixa de sonar One More Cup of Coffee, que queda perfecte amb els carrers de l’East Village, on em trobo escrivint en aquests moments. I no només això, sinó que també la faig maridar conspícuament amb la meva obsessió pel cafè i els Cafès… Bob Dylan… Quin paio… Quina vida tan plena, quanta saviesa es desprèn de la seva veu… Com es nota en la seva cara l’assossec d’aquell que ha tingut una vida repleta de veritat i sinceritat. Igual que en la de Leonard Cohen, el qual descriu el to hivernal de Nova York de forma sublim amb la famosa Famous Blue Raincoat.

En ple estiu, viatjo amb ells a l’entranyable i aguerrit hivern d’aquesta ciutat, oportunament acompanyat per l’aire condicionat polar del Cafè 88 Orchard. De gran m’agradaria tenir la serenitat que transmet la veu de Leonard Cohen, penso. Res a veure amb la grandiloqüent New York de Frank Sinatra, o la més recent i megalòmana Empire Estate of Mind de Jay-Z, que sona permanentment en totes les discoteques del Village.

10

Senyores, això no pot continuar així… Cal ser més sincer. Aviam, acceptem-ho, tant aquí com a pertot, he exagerat una mica les meves experiències i percepcions. Sóc un exagerador nat, i no sabria adduir el motiu pel qual no em sé contenir, ja que no m’interessa tant el que pensin els altres de mi com el que en pensi el meu nen intern. Suposo que l’intento impressionar, li vull mostrar la intensitat existencial que es pot donar en la vida adulta, mentre ell continua encapsulat en l’estimulant etapa de descobriment que va ser la primera infància, quan encara tot relluïa de tan nou que era. Recordo que aquell nen del qual provinc sovint es preguntava com seria la vida de gran, si hi hauria quelcom més, quelcom d’extraordinari, o si tot seria més o menys com ho podia preveure en mirar els homes i dones del seu voltant. Cada vegada que em sorprenc fent piruetes davant d’aquell infant taciturn i solitari, se’m fa present la lúcida sentència d’Ernst Tugendhat: «L’home és un animal que exagera».

De ben petit era molt impressionable i curiós, però els moments d’avorriment es van anar multiplicant de forma preocupant a partir de la segona infància, quan en Pauet es va començar a preguntar si realment no s’hauria avorrit ja completament de la vida abans dels trenta anys. I aquell nen tan eixerit tenia certa raó, la desídia existencial s’aniria apoderant d’ell a mesura que els seus ossos s’elonguessin… Fins que un dia, una miqueta tard, va descobrir que es podia donar la possibilitat d’una illa, d’una excepció. De l’amor. Sí, el que dic és tan cursi com vertader… Fa ja mesos que visc de rendes de l’extraordinarietat que es va produir quan Eros va beneir-me amb la divina bogeria que va significar veure el meu infinit desig satisfet durant uns fugaços instants. Llavors ho vaig arribar a comprendre tot. A qui ha estat el meu Amor li ho dec tot, només gràcies a ella en Pau petit va poder recuperar l’avidesa primigènia.

 

Senyores

1

M’arriba l’hora. Haig d’enfrontar-m’hi. El monstre dels rodatges se m’acosta a pas ferm i decidit. El dia D, col·lidim. Tot el que he estat preparant a consciència durant els últims tres mesos s’ha de trobar esforçadament coordinat en una franja temporal de tres dies. El rodatge del meu curt té lloc dins un teatre situat a Astor Place, davant la mítica Cooper Union, l’auditori de la qual va veure Abraham Lincoln pronunciar el seu cèlebre discurs contra l’esclavisme ara fa cent cinquanta anys. Per desgràcia, l’aire condicionat de la sala s’ha espatllat per a l’ocasió, així que, des d’un primer moment, tots suem com pigmeus jugant a esquaix.

En un rodatge independent com aquest, el segon dia ja sembla que tothom es conegui de fa anys, i si no es manté cert respecte professional, a mitjan tercer dia tanta confiança pot començar a fer fàstic. Són dies intensíssims, durant els quals es fa tot en equip, es comparteixen àpats, i els cafès són presos en grupets mentre es planifica la següent escena. L’esforç és comú i la meta conjunta, un objectiu que, per sobre de tot, és el del director, el qual, com sempre es diu, és qui ha de tenir «la visió».

2

Serendípica va ser la casualitat que, tornant a casa exhaust després d’una frenètica i calorosa jornada de preproducció, va fer que em trobés una noia asseguda al seient del copilot d’un cotxe, aconsellant solemnement una amiga que romania impassible al seu costat. Aguditzant l’oïda, vaig poder sentir com li deia: «Nobody cares more about your project than you». Ho vaig considerar un presagi, i vaig entendre que havia d’aplicar-me aquell consell al 1000 %.

Em sembla que va ser gràcies a la presa d’aquella decisió que vaig aconseguir sobreviure al meu propi projecte. En moments d’estrès brutal, dins aquell teatre fosc i de sostre baix, al mig del caos urbà, amb tothom transpirant mode guèiser, descoordinats i mig morts de cansament… M’arrencava llavors un somriure de la cara, intentava articular algun comentari esperonador, i sentia com Freddie Mercury em xiuxiuejava a cau d’orella: «The show must go on».

3

Un dels motius que més carregament ambiental provocava en el teatre era la fortor que desprenien els cossos inerts d’una cabra i un xai. Sip… Sí, sí… Al meu cocoloco no se li va acudir res millor que fer l’adaptació d’una tragèdia grega en què el protagonista, Àiax, acaba de matar per error els ramats dels seus enemics, pensant-se que en realitat els matava a ells. La deessa Atena és qui indueix l’orgullós guerrer de Salamis a la confusió; el castiga així per la seva obsessió desmesurada per l’honor i es mostra conseqüent amb l’antic proverbi que advertia: «Aquells a qui els déus vulguin destruir, primer se’ls farà tornar bojos».

Bé doncs, el cas és que, després de buscar cossos bovins dissecats com un foll per tot Manhattan sense cap mena de fortuna, em vaig adonar que la millor opció era anar a Jamaica, Brooklyn, on hi ha la majoria dels escorxadors halal de la ciutat. El lloc escollit va ser l’Alladin Poultry Market,un corredor de la mort de gallines, xais, cabres i conills. Només d’entrar en aquesta meca del sacrifici animal vaig notar el vòmit pujar-me per l’esòfag amb una força inaudita. Em vaig aguantar la bilis tan heroicament que fins i tot me’n va sortir una mica pel nas. No, no, pel nas no me’n va sortir, va, no flipem, però me n’hagués sortit si no fos perquè tinc una glotis molt avesada a controlar les erupcions indesitjades. Mai vomito. Però la pobra Carolina, que m’acompanyava en l’escomesa, es va haver de quedar fora per no expulsar convulsivament via bucal el contingut estomacal.

Total, tornem al rodatge que se’m desorienta l’oremus… Va ser un caos, una experiència trituradora que només gràcies a una cega insistència, en certs moments desesperançada, es va poder finalitzar. Per acabar-ho d’adobar, el meu director de fotografia va cremar el terra de l’escenari amb una bombeta de cinc-cents watts, fet que em va reportar una esbroncada descomunal i una sanció econòmica de gran valor sentimental. Però al final, afortunadament, vaig superar la meva pròpia trampa. Em vaig preocupar pel meu projecte més que ningú, i va ser així com, en certa manera, vaig aconseguir reeixir.

4

Qui m’havia de dir que un dia em trobaria a Nova York amb la meva mare, la meva àvia, la meva cosina, la meva tia, la meva bestia i tres amigues seves… Com qui no vol la cosa, tot d’una em veig envoltat de senyores empordaneses al mig de Manhattan. Allà on ens presentem s’instaura l’alegria. Anem a sopar al Pastis, un bistrot pijo, a fer un brunch a l’afrancesat Balthazar; a menjar la suculenta pizza del Lombardi’s, només superada per la de Grimaldi’s; ens empatxem de pasta al Carmine’s; passegem un vespre per la High LinedelWest Village, una autopista elevada reconvertida en via per als vianants davant del Hudson; seguidament veiem l’Standard i el Gansevoort Hotel; degustem les hamburgueses perfectes del Shake Shak, i les comparem amb les de P.J. Clarke’s, més refinades però no tan gustoses… També les vull portar a fer un brunch opípar al Tom’s de Brooklyn, a provar el millor Cuban sandwich de la ciutat al Café Havana de Little Italy, a experimentar com la carn es desfà a la boca a la Fette Sau de Williamsburg, a l’Egg a menjar ous Benedict, a l’Acqua Santa a veure Mimosa, al The View a gaudir d’una de les millors vistes de Nova York, a Saint Nicks Chapela escoltar jazz, alKatz a no acabar-nos un entrepà de pastrami, i a mil llocs més que he anat descobrint al llarg d’aquest any… Però no tenim temps per a tot, perquè Nova York és inesgotable.

Suposo que s’ha notat molt, no? Aquí m’ho he fet venir bé per donar una mica de referències turístiques. Tots aquests llocs són altament collonuts, i si algú llegeix això com a guia per viatjar a Nova York (Déu mos en guard!), responc personalment per tots i cadascun dels establiments aquí citats. Són aposta segura, Puyol i Piqué a la defensa, tot i que me n’he deixat molts que també podrien entrar a l’onze titular. Ara no em posaré a descriure’ls un per un i a donar adreces, que m’ocuparia tres pàgines, i per això ja hi ha la guia Zagat i el Google Maps.

Un dels millors records que tinc de l’agradabilíssima visita que em van retre les senyores són els somriures que esgrimien a tort i a dret mentre paladejaven la vedella Stroganov, els Balthazar Bar Steaks i les tartes Tatin. Estem parlant de senyores de les d’abans, eh, amb una classe ja gairebé introbable, una forma d’utilitzar els coberts precisa i delicada, un saber fer i estar, un seure, un conversar, un sospesar la forquilla mentre es mastega… Senyores amables, això és, d’una gran amabilitat, ja que saben fer-se amar. Es fan estimar de valent perquè són bones persones i, sobretot, estan tranquil·les amb si mateixes. Coneixen el seu lloc en aquest món.

És un goig anar a qualsevol lloc amb aquestes dones. No s’arronsen, per res es panseixen ni tituben. Portadores de la seva pròpia idiosincràsia, sigui on sigui i passi el que passi, aconsegueixen fer-se entendre a la perfecció amb un anglès que bàsicament consisteix a pronunciar paraules catalanes amb gran efusivitat, molta gesticulació i els ulls màximament oberts.

5

Des de les profunditats de l’Escala a la megalòpoli novaiorquesa, les senyores s’embarquen a comprar joies a Canal Street, al cor de Chinatown. Mentre espero que facin el clàssic ritual del regateig, remeno i trobo un anell amb un mussol que depassa llargament els límits del kitsch. Ho considero un auguri, un auspici, com quan els antics veien volar ocells en un determinat moment o parcel·la de cel. A més, el mussol era el símbol d’Atena, el qual representava capacitat d’observació i saviesa. El vull. La tieta Ton me’l compra. La superstició indueix a fer coses absurdes com aquesta. L’oximorònica lògica de l’absurd regna en una existència sense sentit. Segons com es mirin les coses, un pot entreveure senyals pertot arreu.

Els nombrosos psychic que hi ha repartits per Manhattan, i dels quals Woody Allen acostuma a fer-se ressò en les seves pel·lícules, no són més que un altre senyal que simbolitza la voluntat de trobar una mínima coherència en aquesta realitat regida per l’arbitrarietat. A ell també l’atrau la nigromància, de la mateixa manera que l’interessen l’astrologia o la prestidigitació, ja que és plenament conscient que la ciència empírica només ens pot explicar una parcel·la reduïda d’aquest univers. De fet, en unes quantes ocasions ha declarat que «solament la màgia ens pot salvar». Però ja m’ho sé, tot això… Ara em donarà per parlar de la sort, de la incertesa del destí, de la burgesa necessitat de trobar significat a una vida acomodada… I segurament tornaré a citar Woody Allen, com sempre, i acabaré recordant com a Crimes and Misdemeanors diu que, quan ell era petit, a Brooklyn ningú es preguntava pel sentit de la vida ni contemplava el suïcidi, perquè tothom era massa infeliç per fer-ho… O quan a Stardust Memories li recorda a la seva parella depressiva que a la seva família ningú es va suïcidar mai perquè el suïcidi no era una alternativa per a la classe mitjana, i que la seva mare estava massa ocupada esforçant-se a cuinar el pollastre d’una forma diferent cada dia per preguntar-se pel sentit de la vida… Gairebé us diria que, si voleu trobar estímul existencial i divertir-vos una mica, deixeu de llegir això immediatament i mireu Crimes and Misdemeanors, i després Stardust Memories, l’una darrera l’altra.

6

Vaig a veure Romeo i Julieta de l’American Balletal Lincoln Center, amb totes les senyores. Passejant pel hall abans d’entrar, l’espai em fa pensar en el gens semblant pati interior de l’escola de ballet Gloria Peña de Barranquilla i amb l’efígie de la Mare de Déu que hi havia clavada al vell mig del celobert… Recordo aquella verge blanquíssima relluint a ple sol, radiant de tal manera que semblava que l’envoltés una aurèola d’espiritualitat, i com des d’aquell pati es podia sentir la professora de dansa exclamar «Plié! Demi-plié! Pas de chat!». En veure les nenes aprenent a ballar des de la distància, vaig entendre que el ballet és un medi essencial per fer aflorar l’elegància que tota fèmina porta dins. Una lleugera finor en el caminar, un delicat lliscar de peus que la ballarina principal de Romeo i Julieta transmet a la perfecció davant la concurrència. Simplement amb els nerviosos passets de colibrí que desplega durant un minúscul fragment de la coreografia, quan es debat entre la passió que sent per Romeu i la convenció que la lliga a Paris, veig perfectament representada l’essència d’un dels aspectes més fascinants de la joventut d’una noia: la tensa relació entre el que vol i el que voldria voler.

7

Tot d’un plegat i sense avisar, observo com les senyores m’entren en un Deli extraordinàriament ben assortit del carrer 14, mig per curiositat mig per temperar-se amb l’aire condicionat que hi circula. Caminen a poc a poc i en fila índia, encuriosides per la diversitat dels productes, mentre van deixant anar perles lingüístiques d’una envergadura incommensurable: «Verge Santa, nenes, quins carbassons, i quins tomates! És un bé de Déu això». «Calla, nena, calla, que me sembla que acàbut de veure en Richard Gere… Calla, boja, on vas a parar?». «Nenes, me’n faig creus. Guiteu què he trobat, una esbargínia blanca, on s’és vist? Voleu dir que no en fan un gra massa aquests americans?». «Escolta, nena, poca som pas comprat res… Sí, perquè no haig pas de menester res d’aquí jo, sabes lu que te vui dir?». «Estem gastant a més no poguer». «Els còmprut aquests salvamanteles? Esque són una preciositat… Sí, nena, és ben bé que són una monada». «Ara pla, si no ets gafat el munederu, boja, fa que te l’ets deixat?». «Me sembla que hauré d’anar a manllevar quartus per comprar una màquina de retratar, esque me reca no poguer tirar fotus aquí dintre». «Quin vent més antipàtic». I molt, molt més que no puc recordar o reinventar… Són les iaies invencibles de l’Empordà. Un fenòmenu. S’emporten el seu cosmos allà on van, i pobre del que es pensi que se les podrà driblar, perquè quan tu hi vas elles ja hi han anat i vingut quaranta vegades, i doncs què et pensaves?

En tornar a l’hotel després d’un dia frenètic, la pobra Maria Vilabrú afirma que l’aire condicionat de la seva habitació li ha fet agafar «mal de canyó». Alto aquí! «Canyó» és la forma que la Maria té de referir-se al coll. A mi, ho haig de confessar, aquesta singularitat en el llenguatge m’encisa i em descol·loca, em deixa astorat, no puc fer-hi res. En percebre el meu gran interès pel tema, la tieta Ton em diu convençuda que: «Si l’Almodóvar ens seguís, nen, faria la primera pela».

8

Al lobby del Roger Smith Hotel és on el lobby català de Nova York decideix manifestar-se, simultàniament amb Barcelona, en protesta contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Aquesta rèmora atàvica provinent d’una modernitat imperialista de la qual molts espanyols encara es volen aprofitar és el que ens porta a estar cabrejats per enèsima vegada. M’estranyo de pensar en com, fa només uns anys, tonto de mi, creia en la possibilitat d’una república espanyola federal i equilibrada, integradora de totes les nacions de la Península… Aquí m’aguanto i no dic res més, prou, no vull que sembli que tinc res personal contra els espanyols, ni el seu rei, ni el seu flamenco, ni els seus toros… Simplement no me’ls sento part de la meva identitat.

9

Aún guardo un escrito de Colombia que decidí no publicar por pudor. Para demostrar aquí que mi animadversión es hacia el pernicioso sistema político y la injusta estructura estatal, pero no hacia la cultura ni el lenguaje español, que me parecen dignísimos e interesantísimos, voy a volver a usar el castellano para este fragmento tan íntimo como accesorio:

Según como se mire, se podría decir que tengo unas piernas cojonudas. Pero sólo se podría decir tal cosa si, y sólo si, se miraran mis piernas por separado. Cada una de ellas es cojonuda a su manera, por razones y proporciones distintas. Una más musculada y robusta, con una gran cicatriz segmentando el gemelo. La otra más lánguida y esbelta, pero también fibrada, con unos cuádriceps angulosamente angulados. Las dos tienen una densidad de población pelosa elevada, pero son habitadas por pelos cortísimos y semirrubios que las hacen prácticamente imberbes. Este hecho propicia que, cuando tenso la musculatura, se dibuje un leve sombreado sobre mi piel que puede hacer parecer mis piernas mucho más fuertes de lo que realmente están.

Rectas, quizás un poquito estevadas, la pata izquierda se ve ligeramente más zamba que la derecha debido a las varias lesiones que han minado mi vida activa, y por culpa de las que mi pié derecho es un poco más cavo que el izquierdo. Cabe añadir que, debido a los muchos años jugados al fútbol en el patio del colegio, la zanca derecha es bastante más sensible y habilidosa que su hermana izquierda, que nunca consiguió dar pié con bola.

Se podría llegar a decir, pues, que mis piernas son cojonudas, pero vistas las dos juntas componen un conjunto asimétrico y desproporcionado; bonito de observar estático y por separado, pero dificultoso de coordinar y poner en movimiento. No me hubiera elegido Leonardo como modelo para el Hombre de Vitruvio, seguro, pues le hubiera salido un óvalo, en vez de un círculo perfecto, alrededor del Homo mensura. Pero al fin y al cabo, mientras me lleven donde les pida, mis piernas gozarán siempre de mi respeto y estimación incondicionales.

10

Se’n van les mares, ties, iaies i la resta de parentela. Arribes al pis després de dos mesos de no parar quiet, de no tenir ni un dia de tranquil·litat, de veure sempre l’horitzó atapeït… I quan sembla que per fi et podràs esfondrar sobre el llit i dormir ad infinitum, en entrar a l’habitació perceps que alguna cosa falla. Et vols estirar, però veus els llençols d’un color estrany. Agafes uns calçotets més negres que de costum i els notes mullats. Et sembla que potser una ampolla es pot haver buidat sobre el llit, però constates que està massa moll, que sembla un melindro immens completament sucat. Mires el sostre i… Merdaputa! Veus una taca quadrada que amb tota probabilitat delimita la planta del lavabo del pis superior.

Puges i truques. S’obre la porta i apareix un toxicòman sense samarreta en un context absolutament Trainspotting. Està custodiat per un gos immens. Amb prou feines pots articular paraula. Ell tampoc. El tio està perfectament fet pols, difícil d’empitjorar. Li falta una de les dues dents incisives superiors centrals i és incapaç de concentrar la mirada en un punt fix. Tartamudejant, li expliques el que ha passat i òbviament contesta que no en sap res, que no ho entén, i que es deu tractar d’una canonada. Mig indignat, m’exigeix que em queixi al propietari. A fi de sensibilitzar-lo amb la meva desgràcia, i a risc de morir en l’intent, el convido a veure el grotesc espectacle. El paio baixa les escales darrere meu i entra a l’habitació contenint, en la mesura que pot, el balanceig al qual el seu cos es presta sense remei. La panxa li cau abundantment sobre els pantalons, segur que no se la pot veure. Noto com a poc a poc s’està adonant del motiu que ha provocat la descomunal gotera, però ell continua negant cap mena de responsabilitat. Es compadeix de mi altra vegada i em diu que té una urgència i que ha de marxar, que té molta pressa. Suposo que per veure cervesa, o whisky… o muntar a cavall.

Al cap d’uns dies, havent hagut d’inventar-me un campament al terra del menjador, en el qual, haig d’admetre, m’hi he acabat trobant prou bé… Al cap d’uns dies, deia, un mexicà ve a repintar el sostre i a aïllar-lo una mica, encara que no totalment, perquè no es pot. Em comenta que no era culpa d’una canonada i que, com si de l’espasa de Dàmocles es tractés, estic sota risc de despertar-me en un llit d’aigua en qualsevol moment. Per sort, el propietari es comporta amb la deferència pertinent i em compra un llit de matrimoni nou.

El curiós del cas és que m’adono que al menjador hi estava bé, i que si no fos per la companya de pis, ja m’hi hagués quedat durant el temps que em resta a la ciutat. Visc de forma espartana, com en unes colònies perpètues, sempre provisionalment acampat, sempre disposat a marxar, i marxant amb facilitat. Dormir al sofà llit del menjador em fa sentir constantment a punt de despertar i embarcar-me en qualsevol aventura que es presti. Massa comoditat pot ser perniciosa, cal recelar d’allò excessivament tou i ergonòmic, penso, a vegades.

De tota manera, com era d’esperar, tornen a venir-me ganes de canviar de pis, però de seguida les noquejo amb un placatge Sébastien Chaval. Em sembla que estic aprenent, com Arjen Robben, a jugar tolerant les molèsties i el dolor. Potser el meu problema fins ara ha estat que sempre he pretès estar massa bé. Potser no, segur.

11

En Joan Salavedra em ve a trobar al Hudson Terrace després de la victòria catalana i barcelonista d’España al mundial. El sol es pon lentament darrere el desdentat skyline de Nova Jersey. Davant nostre hi ha l’Intrepid, un portaavions que flota amarrat a l’altura del carrer 46, Pier 86, sobre les aigües del riu Hudson. Em toca l’espatlla i em diu: «T’acompanyo en el sentiment». El dia abans ens havíem trobat els dos al Roger Smith Hotel per manifestar-nos simultàniament amb Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, una prova més que Catalunya s’ha de desfer d’una vegada per totes dels tentacles que la mantenen subjecta a Castella.

En Joan i un servidor som víctimes d’aquesta esquizofrènia nacionalisticoesportiva que afecta molts catalans com nosaltres. Ens queixem una estona i elucubrem sobre què hauria passat si Catalunya hagués participat en el mundial pel seu propi dret. Estem segurs que el paper hagués estat, com a mínim, digne. Els dos ens etilitzem envoltats de rojas, banderes espanyoles i crits de: «Yooo soooy epañoool, epañoool, epañoool!». Bevem per oblidar l’estranya i contradictòria sensació d’haver vençut i perdut alhora, del fet que alguns dels nostres hagin fet guanyar els altres, d’haver vist com em quedava absolutament igual després del gol d’Iniesta… De no poder ni dir que l’important és participar. Per sort, no hauré d’aguantar l’exaltació patriòtica dels diaris, la tele i la ràdio, permanentment parlant de l’èpica victòria de la Roja durant setmanes. Més que mai em sento a l’exili, però intento oblidar-me de la qüestió i no fer-me gaire cas…

Però què cony, no puc quedar-me’n al marge, i torno al tema. Mentre filtro alcohol d’alta graduació assegut a la vora del Hudson, en el punt en què un ja és del tot sincer amb si mateix, penso que hem de crear un país nou, mirar endavant, oblidar tots els anys de submissió i construir una nació renovada amb una selecció de futbol que algun dia es pugui proclamar campiona d’un mundial com ho ha fet enguany la nostra veïna España. Després de mutilar el nostre Estatut, des de Madrid decideixen disminuir el pressupost destinat a les ja molt deficitàries infraestructures catalanes. A sobre, ens diuen que hauríem d’estar contents perquè hem sortit molt ben parats de la retallada…

Havent vist per darrera vegada que España és una estructura que no funciona i que no ens serveix, hem de posar-nos d’acord per concebre un país amb una identitat integradora, multicultural, multilingüe, multiètnica, i tot el que faci falta, però amb Estat propi, collons! La veritat és que vistos des de la distància semblem una mica aturats, per no dir retardats.

12

Conec una noia depressiva en una conferència sobre les bases fisiològiques del plaer. Una cosa porta l’altra i, no sé com, m’acaba explicant que els grans artistes americans són com vasos conductors que la cultura fa servir de canals; gent innocent que sent el que fa fins a la demència. Per això molts han estat grans excèntrics, com J.D. Salinger, Jackson Pollock, Andy Warhol, Jean-Michel Basquiat, Kurt Cobain, els Beats… Hi estic d’acord, tot i que també em veig obligat a puntualitzar que la majoria d’artistes de qualsevol lloc del món tendeixen a l’excentricitat.

La Liz és una treballadora social de vint-i-tres anys que s’encara amb bojos acomodats del Soho diàriament, bona part dels quals són vells artistes deprimits. Ella mateixa porta prenent antidepressius des de l’adolescència. Quan li pregunto si l’incomoda dependre de les pastilles, em contesta amb total naturalitat: «Sóc de la generació del 85 a Nova Jersey, tots estem igual, forma part de la nostra identitat…». La seva gairebé cínica acceptació de les circumstàncies em fa pensar en aquella frase de saviesa popular decantada que tant li agrada repetir a la meva mare davant qualsevol peculiaritat física o psicològica: «Qui no té un ou, té una castanya». Cert, ningú és perfecte. Tots tenim ous i castanyes per donar i per vendre. A més, aparentment, cada generació té la seva creu. Cal que entri ara en els diferents graus d’imperfecció i perfecció existencial que es poden donar? Cal que em plantegi què és una vida «autèntica»? No, no? En acomiadar-me de la Liz a la porta de la Bell House, prop de Park Slope, penso que no estava tan malament, que se la veia una noia prou sana i contenta. Era aquest el destí de la nostra espècie? Arribar a un estat en què ho tenim tot per poder ser feliços i llavors haver de procurar-nos la felicitat amb pastilles?

La Liz tenia, com molts altres americans friquis, una fixació per J.D. Salinger i el seu Vigilant en el camp de sègol. És l’estranya estranyesa existencial que s’hi descriu el que atrau els lectors, quelcom que, quan vaig llegir el llibre, em va fer pensar en la raríssima hipersensació que em sobrevenia de petit quan m’estava una estona tocant-me un mugró… Potser les meves petites follies són les que em salven d’una de gran. Per sort, la raresa desesperançada de Salinger no em va acabar d’afectar en el seu moment, i el nihilisme que es destil·la de la seva lectura em va deixar igual. Suposo que la meva descontrolada escapada endavant a la recerca de quelcom inexistent m’ha permès defugir el nihilisme, o això sembla, almenys fins ara.

Tot això em porta a recordar un pensament l’efecte del qual ha repercutit en tota la meva vida, però del qual tendeixo a oblidar-me amb facilitat, perquè va tenir lloc un dia qualsevol, sense més ni més. Estava estirat al llit dels meus pares mirant Friends després de dinar quan, en un atac de lucidesa, vaig entendre que algunes portes és millor no obrir-les. Devia tenir uns vint-i-tres anys quan vaig decidir que no calia ser infeliç, per molt que les circumstàncies externes i la meva configuració interna m’hi aboquessin amb assiduïtat. Des de llavors m’he dedicat a tancar algunes portes que he considerat perilloses, i he intentat contenir la meva curiositat pels abismes, a fi de no incitar els déus a destruir-me per pretendre obrir portes prohibides… Així que ara mateix tancaré aquesta.

*

*

*

De camí a un pícnic a Central Park passo per davant del Metropolitan Museum escopetejat. Em paro en sec i em pregunto si val la pena. Abans que el meu cervell emeti una resposta, les meves cames ja estan pujant les escales. Arribaré tard al berenar, però no passa res. Entro exclusivament per admirar la delicada bellesa d’una nena que besa un ocell. Com pot tantíssima fragilitat haver perdurat tant de temps?, em pregunto sempre que veig aquest marbre grec… Es tracta d’una bellesa sub specie aeternitatis, penso en aquesta ocasió; heus aquí un nòdul de tensió estètica on es complien milers d’anys d’innocència.

 

Amort

1

Després de dinar uns fideus Pad Thai suculents al Republic de Union Square m’arriba el compte acompanyat d’un caramel de menta per refrescar l’alè i facilitar la digestió. Pago, deixo la sagrada propina i m’emporto el caramel. Mentre baixo les escales del metro me’l poso a la boca. En el moment que noto el seu gust dolç em proposo no baixar del tren fins que s’hagi desfet del tot. És un caramel dur de pelar, però, com tots, s’acaba diluint en la càlida saliva. La parada agraciada resulta ser Wilson, Brooklyn endins

Doncs àpala, allà descendeixo de la plataforma ferroviària i emprenc una passeggiata sense rumb per Wilson Avenue. Al cap d’una estona, quan ja em comencen a venir ganes de recular, decideixo entrar en una botiga que emet els característics acords tropicals de la bachata dominicana. Els dos nois que hi treballen em miren com si fos un coala verd. No hi pinto absolutament res allà, però la meva curiositat m’impulsa a endinsar-me més en la botiga i a simular que m’interessen els productes de neteja.

La incursió a les entranyes del barri de Bushwick culminada en la grocery store caribenya no m’inspira cap revelació ni res que s’hi acosti. Sovint busco posar-me en situacions imprevistes com aquesta esperant que em sobti un raig de lucidesa, malgrat acostumi a tornar contrariat i amb les mans buides. Cerco el descontext. Exploro per veure si trobo. Remeno. En aquesta part de Buswhick no hi he vist res especial, simplement carrers i cases, cotxes i persones, perruqueries i restaurants de pollastre fregit. Hi viuen hispans i afroamericans, gairebé no s’hi veuen culs blancs. Wilson no té res. Dono l’expedició per fallida i me n’acomiado amb la sensació que no hi retornaré mai més.

2

Tornant de Wilson amb el metro rememoro l’estat descuidat i pràcticament desessencialitzat en què es trobava aquell barri. Penso que a Brooklyn, a Nova York, i per extensió, als EUA en general, hi ha certa intenció de tenir història, de fer significar els llocs i les coses. Tot és tan nou, tan poc admirable és l’envelliment del que arriba a envellir, que sovint s’intenta fer passar allò brut, rovellat o desgastat per quelcom antic i proveït de solera. D’aquí la moda de l’estil vintage, la gràcia del qual no és altra que la voluntat de ser renovadament vell.

3

A la sortida del metro de Times Square observo com una mare posa gel esterilitzador a les mans de la seva filla, la qual descriu una expressió entre confusa i resignada. La ciutat està infestada de possibles infeccions.

4

Una ressaca descomunal et martelleja el cap persistentment. Sents sorolls de puja i baixa per les escales; petjades fortes i apressades que fan retrunyir l’edifici de nyigui-nyogui on vius. T’aixeques fet pols. Et fa mal obrir els ulls perquè has dormit mitja nit amb les lentilles posades, després d’haver arribat a casa vomitant pel carrer. Els ous estaran remenats per esmorzar, ja que ahir et va faltar temps per desembotonar els texans abans de caure inconscient sobre el catre. Tot fa pudor de sucs gàstrics, especialment les teves rastes. El cervell et flota làbil en un mar de suro líquid. Tens les orelles sordes i tapades. El nas ple de mocs cristal·litzats…

Tanta petjada desbocada m’està mosquejant, així que trec el cap per la porta amagant un cos únicament cobert per calçotets. No hi ha ningú. Al cap d’un minut veig pujar un poli amb unes grotesques botes de goma negra dissenyades per esclafar. Li pregunto que què passa, i em contesta secament: «Someone died upstairs». Collons! El cervell se’m gira de cop. El veí l’ha dinyat. Ha petat. Per assegurar-me’n li pregunto si és «the fat guy», el gordo, i ell assenteix amb el cap. El pobre toxicòman que unes setmanes abans havia provocat les goteres que van xopar el meu llit, ja no és més. Fortíssim. Probablement ha finat sobre la meva habitació mentre el meu organisme dormia la mona despreocupat i amb la boca bavejant ressaca.

Torno al llit i reflexiono sobre el que acaba de passar. Sento una profunda pena pel pobre home i la paupèrrima situació en la qual ha acabat els seus dies. Se’m fa present allò que sempre es diu en els funerals: que no som res, però res de res, i que tots hem de morir un dia o altre… Que tot això que ens envolta és molt estrany si es mira fredament i des de fora… Però de seguida reequilibro el meu pessimisme relativista pensant en com George Steiner diu de Shakespeare que la seva obra no pot ser considerada pura tragèdia perquè el dramaturg britànic sap, millor que ningú, que «quan en una habitació hi mor una persona, a la de sota n’hi neix una altra». Estar involucrat en la vida, ser-hi a dins, empantanegat, sentir com es desenrotlla en alts i baixos més o menys melòdics, això és el que ens pot fer oblidar la complicada circumstància existencial en la qual som posats en aquest corredor de la mort. Fa dues setmanes l’Ivan, el director de fotografia del meu curt, va tenir un fill. Parlant amb ell tinc la impressió que el noi no podria ser més feliç, i entenc més clarament que mai que aquest món és anguniós i meravellós alhora, una sínia de plenitud i buidor.

Afortunadament, entre l’aspirina que ha activat la circulació dels capil·lars cerebrals, la mundanitat tragicòmica de Shakespeare i la perspectiva d’una situació sempre empitjorable, acabo essent transportat a un estat de ressaca melosa que em retorna al plàcid son del qual m’ha despertat la mort.

5

La meva tendència a la paradoxa fa que compliqui el problema més simple fins a fer-lo irresoluble i treure’m de polleguera. La mateixa capacitat que tinc per resoldre les coses la tinc per complicar-les fins a l’absurditat. Desafortunadament, estic equipat amb unes papil·les gustatives altament sensibles a l’amargor. Afortunadament, també a la dolçor.

6

Dos dels meus actors, en Howard i en Charley, em conviden a una gala benèfica que se celebra al bell mig del financial district. Hi assisteixo sense tenir ni idea de què m’hi espera. Arribo bastant tard i em dedico principalment a tastar vins, examinant-los com si fos un enòleg reputat amb monocle. La gent va mudada, però sense ostentar. Després de tres copes sense haver-me trobat encara amb els actors, m’adono que estic a la celebració del sisè aniversari de la tristíssima mort de Hallie Geier, una jove activista de causes humanitàries que fa sis anys va ser atropellada per un camió davant casa seva a Queens.

L’esperit de la Hallie desborda afecte i simpatia per tot allò que l’envolta, és transmissor de la clarividència d’una preadolescent que se sent incapaç d’entendre o acceptar la guerra i el dolor gratuït que tan sovint laceren el nostre món. Al llarg de la gala es llegeixen els poemes, i fins i tot es musiquen els escrits, que la Hallie va compondre durant la seva breu estada entre nosaltres, un prodigi d’innocència, ingenuïtat i puresa. Aquesta bona minyona enèrgica i optimista, que avui tindria divuit anys, va ser un regal de la natura als homes. La seva mirada transparent només li permetia veure la vida com una oportunitat per ajudar tot aquell que pogués ser víctima d’una injustícia. Com si d’alguna manera pressentís que havia de morir jove, la Hallie va deixar gran quantitat de dibuixos, versos i vídeos que cada any, pel dia del seu aniversari, s’exposen al públic a fi d’arribar al cor de tots els assistents a la celebració. Igual que el més gran dels herois, Aquil·les, aquesta petita heroïna també va tenir una vida curta però plena de sentit.

Després de múltiples copes de vi blanc i una sentida donació a la filantròpica causa, abandono la gala i me’n vaig a fer un tomb contemplatiu pels desèrtics carrers de Gotham escoltant Bach a través de l’iPhone, com mai faig. Al cap de poc em planto davant la Zona 0, on l’essència de les desaparegudes Torres Bessones encara es fa notar com un membre fantasma. Les bigues que es col·loquen curosament per aixecar els nous edificis, estendards renovats del capitalisme més salvatge, em fan pensar en el fust tort de la humanitat kantià del qual Isaiah Berlin es va servir per descriure el pessimisme esperançat que sentia en relació a la nostra naturalesa. Els homes estem torts, estavellem avions contra torres, iniciem guerres innecessàries, ens ferim els uns als altres… Però no per això hem de deixar d’intentar actuar amb rectitud. Inevitablement penso en la possibilitat redemptora de personetes com la Hallie, i tot plegat em fa adonar del que ja sabia: que només l’amor ens pot salvar.

Però quan el meu esperit sembla satisfet i calmat amb la conclusió a la qual ha arribat, el meu neuroticisme contraataca tot fent-me oblidar de l’amor universal, i encarant-me amb el d’Afrodita. La deessa reclama la seva part. Ni molt menys m’acosto a Hipòlit, però sí que tinc certa por a convertir-me en un pobre noi obsessionat per l’amor que busca les sagetes d’Eros ansiosament, en comptes d’esperar que se li clavin en el moment menys esperat. Puc avesar-me més o menys a sentir un amor tot-abraçador, però no puc forçar les meves emocions i sentiments particulars. Com a molt els puc intentar afinar i procurar que captin les freqüències adequades. Em cal paciència. Tot i així, comprenc que és només aquest amor afrodisíac el que em pot redimir, l’únic que pot acabar donant sentit a tot. És bonic tenir una revelació d’aquesta classe, que impulsa, eleva… Tan cursi com inapel·lable.

Les suites de Bach sonen prop dels meus timpans de la mà del mestre Rostropóvitx mentre em passejo pels voltants de l’esvoranc. Les torres segueixen allà, incrustades en els seus respectius cràters. Els treballadors nocturns formiguegen entre els fonaments d’allò que un dia o altre acabarà erigint-se. La magnitud del lloc i del moment aclapara. La música de Bach està composta per obrir la dimensió sublim de la realitat. El descans de la Nova York financera, des d’on es mou l’economia mundial, és tens. El forat que tinc davant demostra que qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment. Suposo que el buit de les torres d’alguna manera és comparable al del meu interior, que també espera que s’hi construeixi altra vegada. Mai com fins aquest moment havies estat tan conscient de la necessitat que tens d’estimar i ser estimat. Oblida’t dels altres absoluts, només l’amor et pot desviar del camí que porta al precipici. Sé que no es pot tenir tot, però almenys ara tinc la certesa que hi ha una cosa que segur que vull que hi sigui. Encara que pot trigar molt a retornar, estic disposat a esperar i esperar-me tot el temps que faci falta… I fins llavors, eppur.

7

Avui he entès, per enèsima vegada, que no hi ha res a entendre, sinó simplement emocions i sentiments. Literatura poètica. Un Jo que es dissol. Penso en com la història de la Modernitat pot ser resseguida des del progressiu esvaïment del Jo. Com en anglès el Jo, l’I, sempre va amb majúscula. Com Vila-Matas em va ensenyar a no dir mai Jo quan parlo en veu alta. Literatura del Jo que ajuda a dissoldre la subjectivitat en paraules. Fer com Walser, dir-ho tot amb minúscula, i desaparèixer. Sortir del mapa. Fondre’s amb els límits. Deixar-se seduir per les emocions. Almenys intentar-ho. Parar, cessar algun dia d’escriure des d’un mateix i sobre un mateix. Escapar-se de la presó de l’Ego, perdre’s, donar-se, i sentir-se en comunió oceànica amb l’entorn.

8

En un Cafè del centre de Manhattan, amb Nova York circulant al voltant nostre, parlo amb Richard Sennett sobre Cafès, urbanisme i Europa… Cap al final de l’entrevista, aquest eminent sociòleg m’explica la seva manera d’entendre la narrativitat, fent referència a la forma que té la gent de canviar de cosmovisió a mesura que va avançant en la seva vida, com un caleidoscopi en periòdica rotació. Insereix Joyce en la conversa, recordant com, en el seu ciclopi Ulysses, es canvia de punt de vista constantment durant el dia-nit en què se segueix Leopold Bloom. Em recomana que llegeixi Joyce. M’ho apunto. Fa temps que em sento atret pel llegat de l’escriptor dublinès. Em sensibilitzo amb la idea que Sennett té de la narrativitat i amb la seva admirable voluntat de posar-se sempre en el lloc dels altres, de constatar com cadascú veu la seva vida de forma diferent en funció de les circumstàncies i el moment en què es troba… Prendre consciència de com, en qualsevol moment, tot pot adquirir sentit, o perdre’l.

En Richard em fa entendre que oblidar-me una mica de tanta introspecció m’ajudaria a avançar. Dies després de l’entrevista, llegeixo les seves tesis sobre l’artesania, la formidable intenció que té l’Animal laborans de fer les coses bé perquè sí, per la seva intrínseca naturalesa, com a fi en si mateixes… Irremeiablement fa que em pregunti: Però què és el que pretenc fer bé jo? La vida o la literatura? Anhelo el moment en què sigui capaç de fer igualment bé les dues… Com a aprenent encara inexpert del «viure», li demano consell lapidari al senyor Sennett, que em recomana procurar ser tan pacient com persistent; també mantenir-me flexible, però no trencable. Afinat com la corda d’un violoncel. Tens i tendre.

 

Bloom

Surto de casa especialment abillat per marcar-me una de les meves esporàdiques nits de festa solitària per Brooklyn. Tanco la porta darrere meu i… La püüüüuuutaaa… M’he deixat les claus a dins! La meva companya de pis està assistint a un casament a Napa Valley, Califòrnia, i només hi ha una manera d’entrar: trucant al landlord i que em vingui a obrir. Però ja són la una de la nit i, per molt que insisteixi, l’home no contesta. Sospito que sospita que m’he quedat tancat fora de casa, i és que no és la primera ni la segona vegada que el molesto per aquest motiu. Li deixo un missatge al contestador demanant-li que em truqui tan bon punt el senti. Seguidament truco a una amiga que viu a pocs carrers de distància per veure si em pot acollir en el seu apartament, però tampoc em contesta. Deixo un altre missatge al seu contestador. De cop i volta em veig tirat a la intempèrie i sense aixopluc, però amb les mateixes ganes de sortir a fer barrila que abans de l’incident, o més.

Em costa molt poc evocar la figura de Leopold Bloom i projectar-me en la nit com un aventurer que ho vol viure tot, sense pausa, sense respir, sense perdre el temps dormint. És així que decideixo anar al Union Pool, el bar de sempre, i fer unes birretes mentre penso com encarar la curiosa foscor que tinc per davant. Mentre hi faig cap rebo una trucada de la Carolina que s’apiada de mi i m’ofereix el sofà del seu menjador… Però ja és massa tard, la decisió ha estat presa. Nit en blanc. Empalmament novaiorquès s’ha dit.

*******

Després de dues cerveses PBR al Union Pool, passo per un bar el nom del qual no puc recordar… Dos whiskys barats més tard, m’immisceixo en una festa de disfresses privada que resulta ser de galls, i de la qual marxo acollonit per la multitud de mirades lascives… Faig l’Sportsman de rigor al Levee, PBR & whisky esòfag avall, i corono la ruta dels bars en el Woods, un local de moda sota el pont de Williamsburg, on li acabaré de fotre hòstia al fetge.

Només d’entrar em trobo una afropelussa immensa al davant. No puc evitar palpar tan mastodòntica bola de pèl. El seu portador es gira i em demana explicacions. No en tinc. Detecta les meves rastes i me n’estira una. Es desperta la seva curiositat. Comença la ronda de preguntes: Són els teus cabells de veritat? Quant de temps fa que te les deixes créixer? Es poden rentar?… Cada vegada que surto almenys tres persones em plantegen aquestes mateixes qüestions. Com que la música està molt alta, em veig obligat a contestar a crits al micròfon humà que tinc davant: Sí! Cinc anys! Sí!… Tot seguit demano una altra PBR i m’assec en un racó fosc on penso que no puc, que no vull evitar prendre’m aquesta nit com un experiment literari. Escriuré a raig a l’iPhone i m’ho enviaré per mail quan acabi el periple. Aquí ho tenim:

Abans de començar a prendre notes en aquest telèfon hi llegeixo un mail on la sempre perceptiva i delicada Raquel acaba aconsellant-me que em cuidi. Sap que estic perdudíssim. Decideixo fer-li cas. A partir d’ara només demanaré Budweiser i Jameson on the rocks… Prou PBR i whisky barat, almenys per aquesta nit.

El meu cos no és res excepcional, simplement aguanta i em porta.

Amb un iPhone i una targeta de crèdit en tinc prou, no necessito res més per sobreviure a la nit.

Fa temps que tinc l’horari girat. Porto dies trist…. Molt tancat a casa i a dintre meu.

T’encanta sortir, eh, cabró… Disfrutes emborratxant-te i fumant salvatgement… Sempre t’ha agradat… Encara t’agrada «desfasssaaaar», que deia en Martí 40 quan teníeu 17 anys. Per justificar-te, sempre et dius que serveix per fer catarsi, que fins i tot Sèneca a vegades recomanava embriagar-se com si no hi hagués demà per fer una purga i deixar-ho anar tot… Però prova d’explicar-li al teu fetge això, i a les teves neurones, i als teus pulmons… Que t’etzibaran un mastegot a l’ull.

No fas gairebé res en els bars quan surts al teu rotlle, principalment et dediques a observar el panorama des d’una cantonada i amb els ulls molt oberts, com un mussol.

M’agrada estar en el mogollón, on hi ha el merder, i un cop allà aïllar-me per provar inútilment d’assolir certa ataràxia.

Després de contestar un missatge de text amb el mòbil penses en tot el que has arribat a escriure en llibretetes, mails o paperets, i en com tot això d’alguna manera t’acabarà representant algun dia… Un pensament que et fa recordar allò que Proust va dir contra Sainte-Beuve: Que un escriptor no es pot jutjar per les seves cartes, converses i anècdotes, perquè aquest no és el mateix de cara a l’exterior que de cara a si mateix. Que a un autor se l’ha de valorar només per la seva obra, que és on es diuen les veritats…

No puc evitar plegar-me davant l’aguda perceptivitat proustiana, tot i que segurament seria més feliç si no ho fes, si pogués ser el que realment sóc de cares a tot i a tothom. Per assolir tal proesa existencial només es pot començar sent fidel i sincer a un mateix. En aquest sentit, coincideixo amb el que Fellini li fa dir a Guido a 8 ½: «La felicitat consisteix a poder dir la veritat sense fer mal a ningú». Suposo que l’art és un canal a través del qual es pot dir la veritat en relació a la pròpia naturalesa, sense ofendre gaire, fins i tot, de vegades, proporcionant un lleu plaer.

Isolat, tinc la sensació que el temps passa més lent, que visc més… Ràpidament perdo la mesura de la realitat. Tendeixo a l’onanisme mental, a la totemització del meu Ego. Però és que algú dubta que estic més sol que la una? Jo no. La maledicció de dir «jo» retorna cada vegada que dic «Jo». Encara que em tingui a mi mateix per un subjecte policèntric, sempre acabo parlant des d’algun reducte del meu feix de percepcions en permanent ebullició, sempre fent ús d’un dels meus atributs circumstancials… Tracta de tractar-me de tu, em diu el meu jo en llenguatge privat. Però a qui es refereix?

Parlo massa de mi mateix i em fa por. No sé sortir de la meva closca. Per tranquil·litzar-me m’aferro a la frase que un dia em va dir en Xavier: «Escolta’t a tu mateix i sabràs què pensen els altres…». Espero que tant d’onanisme públic almenys li pugui servir a algú que se senti proper a les meves contradiccions internes, i potser li permeti ser menys hipòcrita amb si mateix en identificar-se com mon semblable, mon frère.És aquesta actitud tal vegada comparable amb l’exhibicionisme cínic de Diògenes el Ca? Guau!

«Segueix, estimat germà, reflexionant, buscant, reunint, component, escrivint, sense preocupar-te dels altres. Cal escriure tal com es viu, en principi per a un mateix, i només després també per a les persones que ens són afins». Li diu Goethe al seu germà, al seu semblant…

Hegel criticà Schelling per haver fet la seva formació en públic, exactament el que estic fent aquí… Per tranquil·litzar-me, el meu sistema immunològic racional disposa els anticossos en un pensament que fa: «Si escoltant-te a tu mateix sabràs què pensen els altres, continua indagant en les profunditats del teu interior, de manera que et puguis sentir cada vegada menys solipsista i més part de la humanitat».

L’acte masturbatori és plaent, però sovint també frustrant. Hi ha desig només parcialment satisfet, encara que, com diu Woody Allen, es tracti de practicar sexe amb una persona a la qual realment s’estima… En qualsevol cas, la meva visceral aversió al narcisisme, i el seny que duc incrustat en el front, fan que la meva autoestima sempre arrossegui un llast més que suficient. M’estimo, sí, però no m’admiro…

Es porten els tirants. Ho veig cada vegada que em prodigo per locals de moda. Els tirants queden més bé quan són innecessaris.

El poetar, el poema, el poeta. Paraular la realitat que ens és donada. El boig que accepta la seva subjectivitat com a part del no-res i es transforma en món. Fer d’artesà de la paraula, aquest mitjà que ens uneix i alhora ens separa, el que ens entrelliga com a humans… Hi ha res més alt? Si cal, em quedaré cec.

HIC ET NUNC intens.

A les 4 decideixo assaltar Manhattan.

Al Yaffa Café faig una parada estratègica. Reescric una mica el que he escrit grollerament a l’iPhonei prenc notes en uns papers que em subministra el cambrer.

ººººººº

Bueno, bueno, bueno… Finalment em trobo on no m’estranya que em trobi a aquestes hores. Al Yaffa Café a les 5:15 de la matinada. Aquest lloc no pot ser més kitsch. La tapisseria de les butaques combina pell de lleopard amb pell de zebra, ambdues sintètiques. Les taules estan folrades d’hologrames geomètrics de color vermell. El terra és una moqueta lilosa, i les parets estan recobertes d’un paper abarrotat de fruites i flors. Motius orientals decoren els gerros i figuretes de porcellana tronadíssimes coronen totes les tarimes del local… Hi estic bé. Sona Bob Dylan: The times they are a changin’. Menjo una truita amb patates, que no de patates. No és que siguin precisament bones, però me les menjo amb gana. El servei és extremadament amable i m’acull hospitalàriament en el meu deambular noctàmbul. Em donen el boli i els paperets de comanda sobre els que escric aquestes notes que no sé com cony passaré a net, això és un merder, com el meu cap… Vaig a devorar la truita, que, ara me n’adono, també porta una mica de carbassó tallat molt petit.

L’aigua de l’aixeta és inefable.

Sempre hi ha el típic, o la típica, embolicant coberts amb tovallons confinat en una cantonada. La noia que ho fa aquí és de bon veure, i s’ho pren amb molta parsimònia.

Es va fent de dia fora del Yaffa Café. Sona David Bowie: Major Tom. Sempre confonc el nom de David Bowie amb el de Bob Dylan. Seré llerdu…

El ketchup me li fot llesca marinera a l’estómac. El meu paladar no pot estar més indignat.

I aquí em tinc, posant pestanyes i parpelles de Proust mentre miro la gent entrar. Gent amb roba rara, que torna de festa i demana cafè, no entenc per què. Ara també en demanaré un, doncs, no seré menys…

A Nova York hi ha tanta raresa que intentar ser rar no és, de cap manera, considerat estrany. Tot canvia massa ràpid, no hi ha temps per a res… Tot flueix, res roman… Lao Tse. Heràclit. Quin dels dos citaries aquí? Heràclit, no? Heràclit, va. El Logos i el Tao discorren en paral·lel… El canvi permanent és immutable.

Són les 7 i la son em comença a envair. El meu cap està bastant buit. Demano que em reomplin el cafè i llegeixo el Village Voice. Entra un home a portar pa. Em sento cansat.

Pago. 10 $, propina inclosa. Decideixo anar a veure com són els matins de Woody Allen… Internet em diu que viu al 118 E 70th Street, una adreça probablement equivocada.

+++++++

Línia verda. Tren 4. Local. El cafè americà és deplorable, no només pel gust, sinó sobretot pels seus efectes. Digue’m com et drogues i et diré qui ets, que deia Balzac… Pujo cap a l’Upper East Side. Encara acabaré al Met…

El meu deambular és un errar.

Em pregunto, com sempre, pel sentit de tot… No arribo enlloc, com de costum… Cal descriure altra vegada la meva pèrdua? Cal que escrigui com no cal que la descrigui?

Si em tallessin les rastes, em sortiria sang. De petit vaig veure la pel·lícula Samsó i Dalila desenes de vegades, sol, a casa.

Recordo que en el viatge que vaig fer a Edimburg l’any passat, per aquestes mateixes dates, vaig viure una situació anàloga a la que visc avui… Tenia un tren a les 8 del matí i vaig decidir deixar les maletes guardades a la consigna de l’alberg amb la intenció de laberintejar per la ciutat de Hume tota la nit. Vaig tenir el privilegi d’admirar com, per aquelles latituds, la llum del sol no s’acaba d’apagar mai durant l’estiu, i com el perfil dels edificis negres retallava siluetes punxegudes sobre l’horitzó daurat. Rememoro i revisc aquell dur aguantar-me sobre mi mateix a les 7 del matí, aquell cru i gèlid instant de no poder més… La nefasta desorientació biorítmica que suposa començar un dia nou sense haver posat punt i final a l’anterior, sense la pausa que atorga carta de naturalesa a la jornada següent.

Aquesta tarda m’he presentat al PS1 com un flipat, m’hi he passejat llargament i he acabat esgotat fins a l’extenuació de tant aguantar la pose de hipster convençut. Exhaust, he fet una migdiada a les onze de la nit, per això he sortit tan tard de casa. Per això estava estabornit. Per això m’he deixat les claus a dins. Penso que narrar el meu recordar la visita al PS1, havent-me ja cruspit bona part de la nit, pot ser un bon gir narratiu que faci recompondre el caleidoscopi joyceà. Dit això, ara no tinc més remei que viatjar mentalment al PS1durant la mitja hora que em queda de metro abans d’arribar a casa dels Allen.

:::::::

El PS1 és una mena de sucursal del MoMA a Queens, on només s’exposa l’art més rabiosament contemporani; un edifici carregat de vídeo experimental i tota classe d’objectes d’incomprensibilitat estimulant. Constato que el PS1 es l’hòstia els dissabtes. A part del fet que hi ha una quantitat de bellesa femenina que un es pot cagar a sobre, hi ha també una alta probabilitat d’acabar veient art ultramodern borratxo, una experiència espiritualment nutritiva que planteja tots els dubtes que hi pugui haver.

Surto del tumult de persones que ballen com sardines enllaunades al ritme d’LCD Soundsystem i parlo amb la Natasha, una noia russa que per casualitat resulta ser la meva veïna. Després de conversar una estona sobre art i de preguntar-me que què vull fer, que què vull fer, que què vull fer? Que no ho sé, no ho sé, no ho sé… Va i em diu que, al cap i a la fi, tot es redueix a saber on vols estar… Que on vull estar? Vull estar a l’Empordà, envoltat de mar, roques, vent i muntanyes. Voldria que els elements em toquessin com a Hölderlin i, amb el temps, assolir una bogeria divina que m’acabés erosionant molt lentament i amb gentilesa.

Nens i avis es relacionen alegres per les dependències del PS1. Es banyen junts a les piscinetes inflables. Estan absolutament fora de lloc però alhora hi quadren perfectament. Aquí un hauria de ser molt normal-estàndard per ser considerat extravagant, i ni així. En aquests espais s’hi produeix l’habitual confusió entre extintor i obra d’art, que no té per què ser dolenta, simplement es dóna, ho testifico. L’art està completament obert, ho pot ser tot, qualsevol cosa o acció; està passant. A través del vermell apagafocs evoco com, en l’enyorada adolescència esbojarrada de l’Empordà, robàvem extintors i fèiem guerres dins les frondoses pinedes de Ventalló… Érem inconscientment gamberros. Em perdo en els records i ja no torno al PS1.

=======

Surto dels intestins ferroviaris en ple Upper East Side. Resintonitzo amb la dimensió leopoldiana i veig com la ciutat vertical floreix amb les primeres llums de la matinada, com un gira-sol exposat a la daurada brillantor lateral.

To bloom significa florir.

Nova York es ràpida, però als matins es desplaça lenta. Els taxis, més grocs que mai, van a poc a poc. Els carrers dormisquegen mig buits. Les lentilles em cremen i fan que vegi el vermell del semàfor gairebé tan vermell com els ulls que les porten. Badallo a fi de crear més lacrimal i no veure com se’m desprèn la retina.

Fa goig caminar gairebé sol pels carrers de Manhattan un diumenge a les 7 del matí. Es veu gent corrent, vagabunds despertant-se entre cartrons, mexicans treballant el que els americans no volen treballar… En desplaçar-se amb mol·luscoide lentitud un té temps de pensar en el mateix fet de caminar a poc a poc, en la tensió de cada un dels tendons i músculs de les cames, en la tracció dels bessons i el percudir de les ròtules, en la pressió que suporten les ungles dels dits del peu, en el grau de concavitat de la seva planta, en el desgast que sofreixen les sabates, en el tipus de sola… Que pot ser de goma, d’espuma, de fusta…

L’abús que faig dels punts suspensius és abusiu… Mostra inequívoca que moltes vegades no sé què dic, ni per què dic el que dic quan ho dic… Sóc un anacolut amb potes, crònicament faltat de concordança amb el món i amb mi mateix.

Els coloms, habitualment sotmesos a l’estrès urbà, circulen a plaer pel despietat asfalt. Els pocs pardals que hi ha volen baix, com mandrosos.

Em pregunto com seria l’existència sense nits, sense llits, sense descans… Sense somnis…

Ja en el carrer 70 i Lexington, són les 8 i encara tota moció és tranquil·la. Un ritme pausat governa l’esdevenir. Passo per davant de, se suposa, la casa de Woody Allen. Me la miro amb atenció. OK, vista està. Sembla que no hi ha ningú. Passo de llarg i vaig a parar a l’únic Cafè obert de la zona. Sona la veu, Frank Sinatra, i la seva rèplica contemporània, Michael Bublé. La sensació que transmeten ambdós crooners és afable, perfecta per a un diumenge al matí a la zona més pija de Nova York. La irreal placidesa amb què es pren un suc de taronja natural i orgànic en aquest lloc pot fer sentir-se profundament complagut d’estar viu. Tot llueix com en una pel·lícula. Entra gent vestida d’esport. Van o vénen de córrer a Central Park. Semblen feliços. Llegeixo el New York Times. Escruto la secció d’Arts. Intueixo que em podria acostumar molt fàcilment a viure en aquestes condicions.

Un pare i una nena orientals entren acompanyats d’una tutora anglosaxona. Tots tres impol·luts i elegants, deixant un rastre de perfum per allà on passen. El pare porta mocassins enllustrats. La tutora li diu a la nena que necessita adquirir més vocabulari. Aquesta parla un anglès tan acurat que mereixeria les reverències de qualsevol lord britànic; però sembla que per la tutora res és suficient. La colla, i la nena segueix com pot. La dona és bastant vella, no podria ser la seva mare. Potser és la seva àvia. Ara apareix la mare, també oriental i elegant. Sofisticada. La presumpta tutora ja no pot ser l’àvia, almenys genèticament. Semblen una família feliç. En aquest marc tot em sembla joiós. Cal recordar, però, que l’alcohol i la cafeïna encara corren alegrement per les meves venes.

Esperaré fins a les 11 per anar a la Frick Collection, ja que acabo de llegir que els diumenges l’entrada és gratuïta.

Decideixo anar a fer temps a Central Park, on veig gent caminant com boja, compulsivament, amb desfici. Van a «Caminar». En el meu estat semiressacós, i atordit pel malestar imminent, em desplaço més lent que un nen petit amb tricicle.

Tot i estar intensament fet pols, també es podria dir que és tanta l’energia que em dóna aquesta ciutat que m’ha permès saltar-me una nit.

Pocs minuts després de les 11, sóc dels primers a entrar a la casa del senyor Frick, una barraqueta que ocupa una illa sencera davant del Parc Central… Com qui no vol la cosa, de sobte apareixen dos Vermeers en què el pintor de Delft mostra el misteri profund que subjau qualsevol escena quotidiana. No són cares ni mans el que representa, sinó els fotons que les setinen, de manera que aconsegueix esculpir magistralment la llum a través dels delicats rostres femenins i tot allò que irradien.

Havent deixat una part de l’ànima en els Vermeers, em trobo amb una carregada sala dedicada a Fragonard, i després amb El Greco, Piero della Francesca, Velázquez, Holbein, Bellini, Ticià, Goya, Van Eyck, Ingres, Duccio, Renoir… Tot exposat amb gràcia i gust exquisit en les diferents sales del palauet on l’acabalat industrial de Pennsilvània va passar els últims anys de la seva vida. Però el que més em toca d’aquesta col·lecció tan selecta, el que més profundament em marca en plena ressaca, és l’autoretrat de Rembrandt Van Rijn. Les seves mans immenses, la presència senyorial, aquella mirada serena…

De lluny, sembla que el llenç em parli. M’hi acosto i, efectivament, em parla. Mantenim un diàleg breu però intens, i des de la magnanimitat que li confereixen els segles d’experiència, assevera que cada artista té una forma diferent de florir, tant en l’art com en la vida. Em parla de perennitat i caducitat; de gent que triga més a arribar a la plenitud, i gent que menys; de desenvolupament prematur o ressaguer; persones d’eclosió prolongada, o esporàdica; del tremolor dels pètals i de les fulles, de la seva fràgil resistència, del seu caure i renéixer dins un cicle que es renova… Tot plegat em porta a pensar en la memorable imatge de Glauc a la Ilíada quan, abans de lluitar amb Diomedes, Homer li fa dir que «el llinatge dels homes no és altre que el de les fulles». Som febles. Tots i cadascun de nosaltres és una fràgil fulla a mercè del vent, la pluja i el sol. Tots florim d’una manera particular. No canyes, els homes som fulles pensants.

Es troben naturaleses caducament sublims, d’una brillantor breu però encegadora, com la d’Aquil·les; o perennement excepcionals, menys intensament lluents, però igualment admirables, com la d’Ulysses. Em quedaria amb Ulysses.

Surto de la barraca. Ja és la 1. Fa un sol que peta. Em deshidrato per moments. Baixo al metro. A les 2 arribo a casa. Agafo la clau que el landlord ha amagat en un armari que hi ha a l’entrada…

 

Empire

0

He tornat a procrastinar. De fet, ho faig sempre… Em costa arrancar. També coronar. No gens menys que continuar. Em costa tot… Però sembla que, eppur, em moc, que la nave va. Vaig prendre les notes per a aquest últim Fragmentari a Nova York, però l’estic acabant d’escriure tres mesos més tard a Los Angeles, on m’he hagut de traslladar per cloure el màster que allí vaig encetar. Així doncs, aquest Fragmentari finalitzarà tal com va començar: descol·locat, posposat, temporalment escindit. Perdut. Acabarem fent arqueologia de les notes d’uns records dins el record d’un record. Amarcord.

1

Suposaria un repte intentar fer quelcom més avorrit. Empire és, tal vegada, la pel·lícula més exasperant que s’hagi filmat mai. Estem parlant de vuit hores seguides de l’Empire State Buildingen un mateix pla estàtic, des de les últimes llums del vespre fins a la foscor de la matinada. La major part de la «pel·lícula» transcorre de nit amb el gratacel il·luminat, però durant les dues últimes hores la il·luminació desapareix i simplement es veuen tres punts de llum, en el que sembla un quadre sideral. A un se li pot acabar dislocant el recte de tant modificar l’encaix en el seient com una peça de Tetris en ple frenesí rotatiu. L’espectador ho ha de posar tot.

A l’Anthology Film Archives, probablement la sala de cinema més selecta del món, s’hi projecta aquest torradot inacabable que Andy Warhol va filmar el 1962 des del Time Life Building amb l’ajuda de Jonas Mekas, mite vivent dels diaris filmats i actual patró dels Archives. Entro a la sala Maya Deren incrèdul pel que em disposo a viure. El pati de butaques, com no podia ser d’altra manera, està ple de freaks. Ens mirem els uns als altres amb respecte i cordialitat, compartint un tímid somriure irònic pel que sabem que estem a punt d’experimentar.

2

Durant les vuit hores que m’hauré de passar davant la pantalla mirant una imatge immòbil em proposo fer memòria del que ha estat un any a Nova York. Previsor com no sóc, m’he emportat uns papers doblegats per si em dóna per escriure. Al cap de quinze minuts d’Empire State quiet, el meu cervell comença a fer xup-xup i em preparo per gargotejar a la tènue llum dels esglaons, utilitzant com a suport un llibre que conté l’obra mestra d’Arthur Miller. Faré un repàs del que ha estat la meva segona etapa novaiorquesa sobre la Mort d’un viatjant, una catarsi que potser un dia, més endavant, transcriuré amb algun arrengament puntual.

3

Em fa mandra compondre una prosa mínimament arregladeta i, desidiós de mi, anoto que hauria d’escriure algun comentari sobre l’actual fenomen Lady Gaga en relació a Warhol i als freaks… Alguna cosa sobre els perdedors que acaben rient darrers i més bé que ningú… Aquells que superen les pròpies barreres aprofitant la seva feblesa per enfortir-se… Els que dels defectes en destil·len virtuts… Amèrica està feta d’aquestes històries, i als americans els encanta veure-les repetir-se fins a la sacietat… El loser de Pittsburg que va a Nova York i fa de si mateix una icona universal de la cultura pop… Autosuperació, self-made,supervivència del més dèbil… Darwinisme social? Diu Mekas que Warhol no era ni de bon tros el millor artista que va donar la dècada dels seixanta, però que «era molt actiu, obert, relaxat i acceptador, abraçant-ho tot a tothora, sempre dient sí, sí, sí, com un bon pare… L’Andy ho acceptava tot i tothom, i d’això es tractava la Factory. Ho filmava absolutament tot. Va convertir la seva vida en art».

L’altra cara de la moneda, m’atreveixo a pensar, és la peça teatral sobre la qual escric, la tragèdia contemporània per antonomàsia, l’ensorrament del somni americà amb tots els tòpics inapel·lablement revocats. Penso en la farsa permanent en què viu la família Loman, en l’autoengany de creure’s millor del que són i en com aquesta il·lusió finalment els porta a la més gran desgràcia, el suïcidi d’un pare que no és capaç de continuar administrant-se mentides en un món que s’ha anat fent angost fins a sufocar-lo.

Tanta falsedat em porta a reconsiderar el valor que té dir la veritat sempre que es pugui, en el fet de ser sincer… Que el món ja es reequilibra, que ho pot acceptar gairebé tot, que sempre s’hauria d’intentar ser franc perquè, pel que fa a les relacions humanes, allò que algunes vegades pot semblar un remei sovint és pitjor que la malaltia… Que a llarg termini la veritat té les de guanyar, i que si es té l’hàbit de dir-la, es tendeix a no caure en els excessos pels quals després s’ha de mentir… M’agradaria tenir prou valentia per poder ser sincer fins a l’absurditat, encara que m’arrisqués a sortir-hi perdent en les immediacions espaciotemporals. En tot cas, el sentit comú em recorda que la millor solució sol ser la previsió… Malgrat que no són poques les ocasions en què unes bones intencions inicials acaben tornant-se en contra nostra…

Reconec que la vida ens depassa de forma incontrolable i que no podem fer res més que acceptar esportivament, i sovint castrant la pròpia voluntat, que mai es pot tenir tot. L’estoïcisme tràgic comença a treure el nas… Però tornem als perdedors americans, als que capgiren el seu destí davant l’adversitat d’un món que se’ls ha revelat antipàtic, havent-se tornat empàtics, tolerants i agradables durant el procés, però no per això indolents, que consti. Estem parlant d’uns losers que volen ser amables amb tothom perquè saben que qualsevol persona està lliurant una dura batalla, i que fan seva la cita de Warhol mai superada en ingenuïtat: «I think everybody should like everybody».

Entre els freaks dels Archives s’hi respira comprensió. Em vull mimetitzar amb ells. Com més conec la meva naturalesa, més abnegadament ingenu vull ser, més tonto si s’escau, més acceptador del món i de mi mateix amb els nostres respectius defectes.

4

Durant vuit hores d’Empire poden assaltar-me tots els pensaments, els més estranys. Com en un somni, visions extravagants se succeeixen, una darrera l’altra, sobre el gratacel. Intento posar-me en el cap de cadascun dels espectadors que m’acompanyen, amb les seves respectives olors de sabó, tipus de pell, columna vertebral, septe nasal, narius, caiguda d’espatlles, caixa toràcica, respiració, batec de cor, ungles de peu, cluc d’ulls, etc.

Des de fa temps, concretament des que vaig descobrir Walter Benjamin, paro extrema atenció a la fisiologia i fisonomia de les persones, fins i tot als detalls més insignificants. I és que seria tan diferent la meva vida amb un arc de celles menys mussolesc, o amb dos dits més de front, o amb un altre tipus de pell, o amb una olor particularment pronunciada…, o amb una propiocepció olfactiva que em fes obviar quant aromàticament diferent puc arribar a ser de l’altra gent i em disposés a comprendre millor que, en el fons, si fa no fa, tots som iguals…

5

Imbuït per l’abstracció onírica del moment, em plantejo fins a quin punt els somnis influeixen en el procés creatiu… Cal deixar espai per omplir-se de somni, mostrar-se disponible, permeable, porós. Espongívol… A Fellini no li agradava la paraula «improvisar»; deia que el que feia ell era buidar-se i mostrar-se favorable a seguir els senyals, les impressions, els ecos que vénen de lluny, ja sigui un succés del diari o el tremolor d’una fulla… Mostrar-se disposat a fer de mare d’una obra que està naixent en cada instant, induir-se a parir veritats llargament incubades aplicant la maièutica socràtica al propi inconscient. Una mena d’espera que té a veure amb la voluntat de creença, però desproveïda de connotacions místiques… I si em pregunten què espero, què he de dir? Em pregunto… Una fe oximorònicament laica? Una creença desnatada? Agnòstica? Light? Atea? UHT?

6

De nit, a Nova York sempre hi dormisqueja una mena d’energia latent que no permet descansar tranquil… Però no per això un es desperta letàrgic… És una forma de desvetllament permanent, una rara freqüència REM que fa somiar despert i permet a les fantasies, a vegades, poques, aconseguir tocar la realitat. A Nova York s’hi ve amb somnis i a somiar despert… Hom hi ha d’arribar carregat amb uns ideals que l’instigaran a fer el que, a fi de comptes, més es fa a Nova York: treballar.

Tot i així, el cementiri de somnis irrealitzats és molt més extens que el selecte panteó dels pocs que han reeixit, i d’això aquesta ciutat també se n’alimenta. Aquí cada dia neixen i desembarquen aspiracions de tota mena que el tofut sedàs de la fortuna s’encarregarà de garbellar.

7

La por s’ha de cultivar, sobretot en el procés creatiu… «Un home sense por és un estúpid». Fellini dixit. Em fa por no tenir prou por. Alhora em fa por tenir-ne massa, ja que també en Xavier Cercas tenia raó quan em va assenyalar que «la felicitat consisteix a viure sense por». Aquest seny, Pau…

8

Al cap de molt poc d’arribar a NY, en llegir Invisible, de Paul Auster, em vaig adonar que l’únic que realment contaria després de la meva estada en aquesta metròpoli vertical seria el que deixés escrit. És per això que vaig sacrificar dies de lleure en què hauria pogut jaure a la gespa de Central Park o la sorra de les platges de Long Island, tardes que hauria pogut jugar a escacs a Union Square i tantes hores que hauria d’haver dedicat al cine… Tot per narrar-me, per examinar-me… Unes renúncies de les quals, tot sigui dit, reconec que no me’n penedeixo gens.

9

«El gust de la vida es troba en l’espera del missatge, no en el missatge en si», se m’acut… Però si ja ho sabem tots, això, home… A vegades la teoria és tan fàcil de formular que només fa més insuportable la pròpia incapacitat per aplicar-la.

10

Amb un sangtraït tacant l’ungla del dit gros connectat al seu peu esquerre (és mentida), Woody Allen va clamar: «Res em molesta més que em demanin perdó abans de trepitjar-me». Heus aquí una mala passada que em faig sovint, i el que és pitjor, sense prèvia disculpa. És que ets mesell!

11

Un dimarts que pretenia anar al MoMA vaig acabar assegut al costat d’una parella de sud-americans executius en un Starbucks davant del Hilton… I és que vaig escollir l’únic dia de la setmana que el museu roman tancat… Estaven enfadats, discutien en veu baixa i profunda gravetat, quan de sobte vaig escoltar com la noia li etzibava: «¡Oye! La palabra perdón pierde el sentido cuando se usa continuamente…», a la qual cosa el noi, atordit, va respondre en un to gairebé imperceptible: «Perdón».

12

De vegades em rellegeixo i tinc la sensació que si fos algú altre i llegís el que he escrit pensaria que sóc una patata bullida. Ho accepto, i tot seguit argumento que el fet de desautoritzar-me permanentment denota una falta de confiança en mi mateix i un complex d’eterna ignorància flagrants. No és autoflagel·lació gratuïta, no; és estricta autoavaluació. Val a dir que aquest pudor sol cohibir molts dels que hem hagut de combregar i passar per l’adreçador de l’academicisme ranci des de jovenets. Sempre hi haurà la figura del professor protegint-se a si mateix de l’inconegut, del maestrito con su librito… O el que és pitjor, la indocta ignorància camuflada del becari, aquell ajudant i aprenent de mestre que no descarto acabar essent algun dia… Sempre n’hi haurà un d’aquests que em vindrà rondinant i em retraurà que la forma com cito i em serveixo de tal o tal altre autor és totalment desencertada, infundada, irrellevant, immotivada i/o incongruent, inacurada, desafortunada, et alter. Segurament, però, tindrà raó.

14

No sóc intel·ligent, ni molt menys, però és que de cap manera, és que no ho sóc gairebé gens… Ans al contrari. Sóc suficientment curt per haver après a desconfiar del meu raciocini, és a dir, prou tonto per poder ser intuïtiu. Em sembla. Almenys així m’ho ensumo. Suposo. La meva incompetència logicoformal em permet donar crèdit a les meves impressions irracionals, i per això dono gràcies.

15

«Estem massa acostumats a atribuir a una sola causa allò que és producte de moltes, i la majoria de les nostres controvèrsies vénen d’això», diu Marc Aureli. El seu estoïcisme eclèctic i tal… Com que «i tal…»? Que era Imperator, eh, alto! El problema, suposo, és que hi ha causes causants incausades i causes casuals inexplicables que no són ni causes de tan incomprensibles com són per la nostra ment creadora d’inferències… I abans del Big Bang, què, eh? Què? ens hem preguntat tots alguna vegada… Es tracta de no ser reduccionista, ja ho pesco…

Però aquí en ve una altra de Marc Aureli: «Un home noble es compara i es té en compte a si mateix en referència a una idea més elevada que ell; l’home dolent es compara amb quelcom més baix. El primer produeix aspiració; l’altre ambició i enveja, que és la forma d’aspirar de l’home vulgar». Caguem-nos tots.

XVI

El hombre es por natura la bestia paradójica,

un animal absurdo que necesita lógica.

Creó de nada un mundo y, su obra terminada,

«Ya estoy en el secreto –se dijo–: todo es nada».

Proverbios y Cantares

17

En algun moment d’inèrcia postcoital de la meva accidentada existència m’he atrevit a pensar en la plenitud extàtica com allò del qual podria estar intrínsecament conformada la realitat humana… I en com estem tan mal concebuts que només toquem la felicitat completa en els breus instants en què marquem un gol, o similar… Per això sovint flirtejo amb l’ateisme, perquè si hi ha un Déu, no pot ser digne d’aquesta paraula… Si hi ha quelcom o algú, ha de ser un cabró totpoderós, o, en el millor dels escenaris, un inútil amb bona voluntat, però incapaç d’intervenir en res. En el pitjor dels casos, un cínic malparit. Ara resulta que em posseeix l’esperit de Prometeu… Espero no acabar com ell… Però per molt arrogant que sigui posar en entredit l’existència de «La» divinitat, això no hauria de significar hybris,no davant una criatura tan abjecte…

Però també penso en el pare de Kierkegaard cagant-se en Déu des del cim d’algun turó de Jutlàndia, i en el remordiment de consciència que el va trepanar durant la resta de la seva vida per culpa d’aquell exabrupte existencial… Millor que em quedi amb l’agnosticisme, no fos cas que a Déu li donés per llegir això. Perdó, eh… Perdó, però és que ets un malparit…

+

El piadós Pascal dient que és millor creure com a premissa i l’ateu Sennett que millor no, que amb l’ateisme com a premissa ens hauríem estalviat molt de terrorisme i barbàrie inquisitorial. En Xavier que veu Déu com un més entre tants altres inconvenients… Hawking que ara ja no entén la seva absència com un inconvenient teòric per explicar un origen de l’univers microcòsmicament múltiple… I el mateix Zeus explicant als plorosos cavalls del difunt Patrocle en el cant xvii de la Ilíada que «no hi ha res més miserable que l’home entre tots els éssers que respiren i es mouen damunt la terra». Estem cascats…

+

Sembla que Déu ens ha fabricat privats de la possibilitat de ser consistentment feliços, d’aquí tots els mites creacionistes amb un pecat original autoinculpatori… Déu és la creació més gran que ha fet l’home, i així ens ho agraeix… Però si realment existeix per se un energumen de magnitud tan incommensurable, espero que tingui en compte la meva naturalesa patològicament dubitativa i passi per alt aquestes línies, però que no deixi d’escoltar les pregàries de la meva àvia Carme quan li demana, de vegades agenollada, que m’afavoreixi i protegeixi…

+

Non est reluctandum cum Deo, assevera Robert Burton en el seu estudi sobre l’Anatomia de la melancolia causada per Déu… És a dir, que «Déu mos en guard d’enfrontar-nos a Déu», encara que sigui el causant de tots els nostres patiments… A més, ens recorda com Theophrastus Philippus Aureolus Bombastus von Hohenheim recomana sotmetre’s a la mà de Déu i reconèixer les nostres ofenses tot demanant-li clemència, ja que una eademque manus vulnus opemque feret,que en cristià vindria a dir que: «la mateixa mà infligirà la ferida i proporcionarà el remei». Cagum Déu! Aquí no hi ha Déu que s’aclareixi…

+

I atenció perquè pel retrovisor esquerre apareixen els judeocristians, tan pietosos ells, tan acceptadors i resignats, tan poc afrontadors… Però els esquivo! I quan ja els estic perdent de vista em trobo Nietzsche de cara, decebut perquè es pensava que a hores d’ara ja començaríem a ser sobrehumanament lliures, quan en el que ens hem convertit és en un planeta sense rumb i saturní, a punt de fer aigües en múltiples sentits… No som herois homèrics, sinó que continuem essent personatges de sàtira, criatures d’un dia…

Potser només ens queda crear a partir dels clàssics, com va fer el propi Nietzsche, aspirar a encarnar la magnitud de la tragèdia altra vegada, però procurant tenir dignitat tràgica sense Déu que valgui, ni superhomes ni hòsties… Essent, si cal, massa humans… Menys herois individualistes mirant-se el melic a les platges de Troia, per molt sublim que sigui la llum de la metàfora que els descriu, i més anònims dramatis personae socialment immersos en el festival dionisíac de la polis. L’únic que tenim com a referent és la mesura que ens van deixar els antics, però no reproduïda ni renovada, sinó integrada. De l’arcaic a l’ultramodern, de la inutilitat de les runes a l’eficiència del titani.

Apuntalem, doncs, la nostra confusió sentint-nos part de la humanitat, abracem l’humanisme edificant del món clàssic i el Renaixement que ens ha informat a tots en positiu. Siguem germans. Oooooooh… Abracem-nos… Síiiiiii… Diguem sí, va, encara que al capdavall no sapiguem a què, ni per què, ni qui cony té el comandament de la tele…

+

El miratge de Déu, igual que el de tot absolut, és producte de la nostra configuració neuronal, de la necessitat d’un principi regulatiu que ho fonamenti tot… Diferència fe/raó… Déu pensant-se a si mateix de maneres inimaginables. Potser estem tots en el somni d’un Berkeley irònic… O en el d’un cocodril albí? És molt possible que hi hagi un fotimer de mons possibles… Ganz andere.

Després de tot, suposo que seria una mica absurd continuar negant l’existència d’una cosa que nosaltres mateixos hem creat… Així que de res serveix tot el que fins aquí s’ha escrit. Ja n’hi ha prou d’aquest color! Machado:

Ayer soñé que veía

a Dios y que a Dios hablaba;

y soñé que Dios me oía…

Después soñé que soñaba.

+++

Ja ho heu vist, ho volia deixar estar, però per algun estrany motiu l’afilada punta de l’Empire State m’incita a donar més voltes al tema i a tornar a pensar en el dolor que afligeix el món, en la teodicea, en el Déu que tolera el patiment… Pot un Déu ser impotent, tolit, dolent? Però si això aniria en contra del mateix concepte de Déu… Fregaria l’absurditat…

Imatge: Un nen petit mig mort de gana és penjat a Auschwitz. George Steiner la reprodueix a Errata i es pregunta «on és Déu en aquell moment?». En ser contestat que Déu és aquell nen, l’humanista considera aquesta resposta una «bafarada nauseabunda de patetisme antropològic». Hi ha qui es revelaria amb esperit prometeic davant una injustícia tan inadmissible, com Hesíode, Èsquil, Goethe i companyia, tot fent palès l’intolerable comportament del que sigui que es troba allà dalt, però pagant el preu de viure sense referents omniabraçadors… I també hi ha qui, no sentint-se capaç de renunciar al sentit, el busca en la providència, l’astrologia, l’I Ching, les galetes xineses… Woody Allen (altra vegada), des del seu ateisme cínic-escèptic-estoic i tot plegat, considera que una pitonissa, una religió i una galeta de la fortuna són igualment vàlides si ajuden. Whatever works. El pragmatisme americà de tot allò que funciona… I «si funciona, no ho toquis», que diuen els enginyers… Però la fe només funciona amb aquells que ja la tenen, amb els ja convençuts. És un do, del qual només es pot proclamar el misteri.

Què ens passa? Que necessitem pensar que no estem sols? Que requerim un testimoni de la nostra existència, d’aquesta estranya condició de desemparats? O és que potser l’existència de quelcom en comptes de res no és ja prou absurda i arbitrària per si sola, que a sobre necessita uns éssers adolorits que l’escrutin i n’aixequin acta?

Hostistic molt perdut… No sé què dic, per on vaig, ni on pretenc anar a parar amb tanta queixa… Què vols, acabar essent un expert de la crítica existencial despitada? Recuperem l’esperança, vinga, tornem a visualitzar un humanisme regenerador, un art excel·lent i equilibrat que ens faci sentir plenament membres de la humanitat, completament el que som i del que estem fets. Pressento que la curació deu consistir en un estat de consciència més elevat, en un retorn a la infància després de la vellesa, en un renéixer després d’haver viscut i haver vist viure. Déu només pot ser un nou començament.

18

Esperant caure del cavall…

19

Torno als Archives. Baixo a la terra. Sembla mentida però de sobte m’adono que fa molta estona que estic mirant el mateix. Penso en la meva situació aquí dintre i una línia aflora:

L’home és aquest estrany animal capaç de compromís.

Et repreguntes per tu, pel món, per qui ets, per què fas, per què cony fotem tots aquí davant d’una imatge en moviment d’una cosa estàtica… Una imatge epítom de la raresa de la Nova York subterrània… L’Empire de nit flota, és abstracte. Aguantem unes vint persones. El silenci és absolut. Serenitat. Pau. Calma. No veig el que escric.

L’Empire és allà, de la mateixa manera que ho està si se surt al carrer. A fora hi fa una calor insuportable, a dins ens pelem de fred… No hi ha so, només se sent l’aire condicionat esbufegant a tota màquina. De tant en tant s’encén una llumeta prop del gratacel. De vegades l’enquadrament canvia una mica. El fons nocturn és intensament fosc i opac. Portem tres hores així. Ens en queden cinc. Torno a intentar pensar, ara més disseminadament, en aquest any passat a NY. Recapitulo, vaig recordant la gent, les situacions, la feina feta, la seductora festa, els sentiments que m’han mogut, els canvis que he experimentat, tot el que he arribat a veure…

Davant la successió de fotogrames immòbil se’m sobreposen les moltes persones que he conegut i que m’han fet estar content, les cares de les quals flueixen una per una davant l’Empire. Veig els companys de classe, els becaris, els catalans residents a Nova York, els visitants esporàdics… I tants, tants altres… Desplego l’encomiable catàleg de persones per les quals aquest any ha valgut la pena i els somric amb agraïment.

20

Amarcord dels freds matins arraulit sota la manta escoltant E lucevan le stelle o Vesti la giubba, ambdós rossinyols Di Stefano i Caruso desvetllant el dia des de l’iPod dins de l’iPhone en la més pura intimitat musical, després que sonés l’alarma enfurismadament i la mandra em deturés d’anar a col·le… Però llavors em deia que: s’ha acabat el bròquil! Que ja sóc grandet i que «per tu va el pollastre», com em sol recordar el meu pare tot citant el meu avi Benet… I amb gran recança m’estirava de les rastes, m’arrossegava com podia fins a la dutxa i m’administrava uns minuts d’aigua congelada…

I amarcord també d’aquells dies d’hivern tancat a l’Orwell i als Archives, assetjat per la neu… Allò sí que era solitud de qualitat en territori limítrof… Com la de les cerveses i cigarretes sol al rooftop de Bedford amb North 5th mirant l’skyline. Igualment vénen al meu record els minidocumentals sobre els Cafès de Nova York, els rodatges pesadíssims, les classes avorrides, els gloriosos bagels engolits dissimuladament en plena lliçó… I com oblidar les múltiples nits boges, o les mítiques festorres al Union Pool amb en Franc, sempre tan sincerament franc… Sí senyor…

I més d’amagatotis, però igualment presents en el record, passo comptes amb els moments viscuts en el més intens aïllament, un aïllament que em feia estrany (als altres i a mi mateix) i maniàtic, i que em portava a escriure exageracions enclaustrat dins el meu món, tot baixant a les profunditats d’un funest neuroticisme de regnes alliberat dins aquest marc perfecte per al turment que és New York… Van ser dies d’hibernació, depaz con los hombres y guerra con mis entrañas, de suspensió del judici… No us estranyi, doncs, senyores, que a cada moment m’estigui descobrint noves arrugues llaurades en el meu front preocupat.

21

Vist en perspectiva tot el que ha passat durant els últims mesos em sembla entranyable, gairebé indolor, orgànicament esdevingut… Potent analgèsic és el mestre temps…

Des de fa ja uns anyets que no para de rondar-me pel cap la màxima grega segons la qual un no es pot considerar feliç fins el moment abans de morir, quan mira enrere i creu que la vida ha estat meravellosa, que ha valgut la pena, o no… Tampoc és que cregui que aquesta sigui l’única forma de felicitat a la qual s’hagi d’aspirar, però per algun motiu sospito que és la que millor em pot funcionar, perquè em permet acceptar i tolerar el dolor que em fa créixer i evolucionar, sense suscitar gaire recel al meu voltant. Una felicitat privada i real, al sac i ben lligada, que m’ajuda a fugir cap endavant en moments d’alt voltatge neuròtic sense provocar els perniciosos efectes del phthonos diví… Suposo que aquesta actitud en certa manera obeeix a una reacció contra aquells que necessiten del reconeixement extern per sentir-se feliços, els que necessiten ser envejats per ser-ho, i que sovint aprofiten la més mínima ocasió per aparentar-ho, ja que en el fons aspiren a mostrar més que a sentir…

Desenvolupa el tema… Contradigue’t… Accepta que també tens traces de les actituds contra les quals reacciones… Que no fa gaire escrivies que la felicitat va lligada a les expectatives futures… Un gosset que saliva clàssicament condicionat per Pavlov… Anhelaries connectar amb la «tempiternitat» del present… Nostàlgia dels bellament solcats camins en la mar del passat… [illegible]

22

Orestes a l’Electra de Sòfocles:

«Contén la teva felicitat fins que arribi el moment.»

23

Caic en el fet que Empire és una d’aquestes coses que tothom sap que existeix, però que molt pocs han vist. Al principi, durant els primers minuts de projecció, es respirava un aire més aviat seriós… Al cap de cinc hores la gent ja menja, posa els peus sobre la butaca del davant, es canvia de lloc, surt al lavabo amb total naturalitat… També faig tot això, sense el més mínim escrúpol de cinèfil.

En el retorn al meu lloc després d’una llarga micció xuto el llibre sobre el qual estic escrivint, i en recompondre el meu escriptori improvisat, faig una recopilació mental de lectures efectuades durant l’any: Roth, Auster, Vasari, Bolaño, Walser, Cortázar, Zizek, Steiner, Stern, Burton, Freud, Racine, Homer… Relectures del Prometeu d’Èsquil i l’Àiax de Sòfocles, de la Poètica d’Aristòtil… Monografies sobre Kubrick i Allen… I García Márquez dient als joves que la creació literària és una cosa amb la qual cal anar molt en compte, que és com un vici, una addicció.

Txèkhov amb La gavina ens mostra que l’escriptura és frustrant, que un escriptor mai estarà content amb la seva obra i que escriu per renovar i millorar el que ja ha fet. La sensació que tot el que s’ha escrit està ple d’errors és el que em passa només de llegir un sol paràgraf del primer Fragmentari, per això aquesta upgraded version, el Fragmentari 2.0.1.0, també quedarà obsoleta tan bon punt es consideri acabada.

24

Amarcord de Halloween vestit de plàtan.

25

I tota la tendresa de la qual no he sabut què fer, que no he sabut on posar, amb la qual no he pogut abraçar sinó una sola nit d’entre totes les que he passat a Nova York. La nit en què em va visitar l’únic àngel que mai ha aparegut en aquesta curiosa successió d’entrebancs que ha estat la meva vida fins avui.

26

El cant dels ocells ressona dins el meu cap en mode repeat.

27

Empire mereix una reflexió entorn del temps. Davant aquest film el crític, l’espectador, té molts moments per cogitar sobre la naturalesa del que està veient i modular el seu pensament de mil maneres… En un món on tot es vol ràpid, prêt-à-porter,manger,ready to go, to take away… I on el mateix Warhol amb el seu pop art preparava peces que ressaltaven aquest aspecte de la nostra cultura… El contrast amb l’eterna elongació de l’obra que estem presenciant és rotund. No hi ha ni música, per no condicionar la recepció… Cadascú projecta el seu propi món sobre l’Empire…

[                                 ]

El temps… En parlaria, però no sé què és… Ni quan no m’ho pregunten ho sé… I si em pregunten, llavors no sé absolutament res.

La Sala de l’Esperit del Temps de Bola de Drac, on cada hora era un any en el món real, em fa pensar en el temps que he dedicat a mirar quadres al llarg de la meva vida… I en totes les hores que cada quadre ha estat mirat al llarg de la història, i en com l’obra d’art actua com a catalitzador fractal de la ment humana, que, estimulada pel seu potencial evocador, s’expandeix il·limitadament…I en com el fet de mirar segmentat i amb temps pel mig fa emergir un sentit nou cada vegada… I en com la percepció fragmentada vigoritza l’obra… I…

[                                 ]

Després d’unes quantes hores d’Empire es perd completament la mesura del temps, s’intueix el que pot ser la divina eternitat i la detinguda contemplació de l’infinit, una dimensió descomunalment avorrida per a aquest tros de matèria impúdicament accelerada que és l’ésser humà.

(Desenvolupa més el tema temps, amb més temps…)

28

Amarcord de Woody Allen tocant el clarinet al Carlyle, de la Survivaball dels Yes Men, de dormir a l’aeroport JFK per culpa de la neu nadalenca, de tants museus, de tanta i tan aspra solitud… De perdut per… De buscant entre… I de la Naomi Klein dient-me que, sobretot, fos valent… Be brave.

I amarcord finalment de la graduació solemne a Exeter, i de com vaig aprofitar el retorn a terres britàniques per efectuar una breu ràtzia a Londres, on una amiga d’una amiga em va dir que havia de fer partícips als altres del que em passava i el que sentia de la mateixa manera que ho havia fet amb ella, encara que em semblés egocèntric… I així va ser com va començar aquest Fragmentari carregat d’egotisme que ja s’està a punt d’exhaurir…

29

Literalment: Estem mirant quatre punts de llum sobre un fons negre, una constel·lació. Un quartet de llumetes insignificants. La situació ja frega l’absurd. Warhol mai va triomfar amb les seves pel·lis, tot i que s’hi gastava bona part del dineral generat per la venda dels seus quadres fets en sèrie. Ningú entenia el que es filmava a The Factory, però quan algun dels bellíssims freaks que rondava per allà preguntava pel sentit del que es feia se li contestava amb un sec «Shhh, this is great art». Art és tot allò que l’home considera art, i punt. Encara que sigui un vàter o un paper en blanc, una roda de bici o guix enllaunat…

30

Puta! Què passa, que no es pot dir «puta» al principi d’una frase? És una paraula, no? Surt al diccionari… Molt bé, Pau, ja està, ja has fet la gracieta… Ara escriu alguna cosa de profit, va… Puta!

***

Al·loro perquè Empire de sobte s’acaba i ens quedem tots a les fosques. El que hem fet les vint-i-una persones que hem aguantat estoicament en aquesta sala ha estat un acte de fe. Les miríades de fotogrames idèntics conferien al gratacel una resplendor, un magnetisme, una certa actualitat immortal que ara fan especialment notable la seva absència… Més que un precís instant, ens les hem vist amb milers de precisos instants gradualment matisats… El temps se’ns ha diluït. Al final ens diuen que tot plegat ha durat mitja hora menys, i és que ningú s’ha adonat que el projector anava sobrerevolucionat… Però es podia constatar que era film pels llums que s’encenien i s’apagaven, i per l’antena que feia pampallugues, i… Puta!

31

Suposo que en algun punt d’aquest segon Fragmentari hauria d’haver començat a parlar exhaustivament sobre Nova York, ja que gairebé només m’he dedicat a les meves tribulacions, experiments i divagacions de diletant sense nord. Però el meu ego desbridat no m’ha permès deixar de parlar des de la meva subjectivitat en gairebé cap moment… El que sí he intentat, però, ha estat canviar la clau amb què he anat component la polifonia del meu jo… Una mica a la manera d’Alexander Portnoy, m’he psicoanalitzat a través d’aquesta ciutat que mai dorm. He vist Nova York des del divan, fent assidus viatges a la meva infància i explorant les meves pors, dèries i deliris. Ara només em queda demanar-vos perdó per tants laments, però malauradament ho he hagut de fer tantes vegades, que potser ja no té sentit… Faig el que puc, i dispensin… Dic Jo, i així d’alguna manera em dispenso a mi també…

32

Aquest Fragmentari se’m descompon paulatinament… Ja res connecta amb res… Els punts suspensius dominen el panorama… Em desintegro… Cacofonia final, com en els concerts de grunge en què es carregaven els instruments amb els quals havien tocat la música… Estic destruint la meva pròpia escriptura com un punki… Deflagració mental… Soroll… Noise… Puta!!!

33

Inevitablement, al final, em sembla que he acabat condicionant i decorant el text més del que pretenia en un inici… Tot i haver deixat, com sempre, descosits literaris i pensaments inacabats per tots costats, l’exigent consciència de la procrastinació s’ha anul·lat a si mateixa i ha provocat que, en rellegir aquest últim Fragmentari per enèsima vegada, m’envaeixi la sensació d’haver intentat polir massa el croquis i potser potinejat en excés… Veig que m’he excedit en el brodat d’aquesta crònica d’una pèrdua anunciada de catalanet errant que s’aplica a llegir esforçadament el llibre del món, limitat i alhora estimulat per la seva miopia i el seu daltonisme…

34

Em trobo aquestes notes a l’iPhone:

Acaba amb paràgraf definitori de NY: Una ciutat veloç, centrífuga i centrípeta, que atreu i repel·leix alhora, que inspira i transpira, impel·leix i expel·leix, que tant pot reforçar com destruir… Un lloc on… Un lloc…

Amb referència postrema a la marxa física de Nova York:

«A lot goes on forever… And I can’t forget, but I don’t remember what». Canta Leonard Cohen, recordant-me que sempre hi ha molt a fer en una ciutat, aquesta, on tot és confusió, caos fèrtil, humus inspirador… On trilions de coses passaran d’ara endavant i per sempre més… Coses que em perdré, com em perdo a cada instant les infinites realitats paral·leles que conformen el nostre univers… I no puc oblidar que… Ja no me’n recordo…

Fi Fragmentari:

Deixa’l obert, insinuant que has de canviar, que veus que aniràs adquirint maduresa amb el temps i que potser perdràs involuntàriament la teva tan preuada ingenuïtat, però que en certa manera la conservaràs mentre tinguis projectes i et sentis guiat pel teu cor…

Refereix-te a l’autoreferència enraonada com a excusa que no t’excusa de res però que t’ajuda a conèixer-te millor i a constatar de quina pasta està fet el teu esperit. Has entès que si vols descobrir noves dimensions només pots habitar en un món calidoscòpic, i que per això has de seguir viatjant i escrivint, encara que de vegades sembli inútil, encara que, per ara, ho deixi aquí.

o

Suposo que la flama ha de continuar cremant.