Dos en un Burro

Quan un home té picor al braç es grata

i quan en té al cervell fa bestieses.

Santiago Rusiñol

 

Segurament a Santiago Rusiñol li picava molt el Cervell quan a finals del segle XIX va decidir juntament amb Ramon Casas donar la volta a Catalunya amb carro. A nosaltres també ens picaven moltes coses, per això vam decidir fer el mateix.

Ens picava el fet de no conèixer els costums, la geografia, les tradicions i, en definitiva, les arrels del nostre poble. Però ens picava també la ignorància en relació amb la vida rural, la lentitud del camp i el coneixement autèntic que dóna la naturalesa.

Érem conscients, però, que no només nosaltres professàvem aquest desconeixement, sinó que el compartíem amb gran part dels joves catalans. Davant aquesta inquietud només calia una espurna que prengués les nostres ànsies d’actuar, i no va ser altre que en Dragui, aquell drac que narrava els dibuixos d’història de Catalunya, el que va fer encendre la bombeta.

En plena efervescència dels adhesius del burro català, aquest personatge se’ns va aparèixer per explicar-nos que Santiago Rusiñol i Ramon Casas havien fet una petita ruta per la plana de Vic amb un carro tirat per una mula, i que havien portat a terme bestieses vàries com ara vendre duros a quatre pessetes. La relació d’idees va ser instantània:

“S’ha de fer la volta a Catalunya amb burro, amb burro català.”

Però del dit al fet hi ha un bon tret, i des de la concepción de la idea fins a la seva realització va passar més d’un any. Durant tot aquest temps vam haver de traçar la ruta, trobar un burro i un carro, desanimar-nos, informar-nos sobre els llocs per on passaríem, parlar amb els ajuntaments, tornar-nos a animar, preparar la pàgina web i moltes altres coses la majoria de les quals no van servir per a res.

Finalment, el 15 d’agost vam sortir de l’Escala, el poble que ens havia vist néixer i créixer. La burra que havíem aconseguit responia al nom d’Amèrica i el carro va ser batejat com a Carrusantu, un toc vuitcentista en honor als nostres predecessors.

Mai abans ens havíem relacionat amb un animal com aquell ni havíem pujat a un carro. Tot era nou i tot ens sorprenia, de fet això era el que volíem. Progressivament ens vam anar acostumant a la incomoditat d’aquell artefacte mancat de suspensió fins que les esquenes s’hi van adaptar completament. El nostre desconeixement en matèria de burros i vehicles de tracció animal era total. En vam haver d’aprendre sobre la marxa mentre la gent gran del camp reia al nostre pas i ens obsequiava amb consells més o menys valuosos, però impregnats gairebé sempre d’un to paternal.

Durant el viatge ens adonaríem que res és bell si no es mira de la forma adequada, que cal aprendre a observar el paisatge i que, segons com es miri, fins i tot uns Pals d’electricitat ben disposats en la posta de sol poden produir una forta sensació estètica.

Anar amb carro significa perdre la noció del temps. Ens permetia quedar-nos mirant una muntanya i veure com lentament canviava el color o veure com el que de lluny no eren més que taques verdes a poc a poc s’anava convertint en pins de fresca fragància. Com, si no en un carro, es pot combinar estímuls olfactius, visuals i auditius, i alhora quedar-se adormit a mig trajecte? Cap vidre impedia al cant d’un ocell arribar intacte a la nostra orella; el motor de cap cotxe impossibilitava delectar-se en la majestuositat de les bales de palla que sembren els camps acabats de segar.

En la despreocupada lentitud del pas d’una burra el paisatge s’imposa per si sol, i fàcilment un es pregunta si el veloç camí del progrés ens permet gaudir plenament de les nostres experiències.

El temps s’allargava i els segons s’estiraven mentre el trot constant de la somera ens allunyava d’un poble per portar-nos al segu?ent. Cada jornada tenia un sol fi: acabar l’etapa i descobrir un nou indret. No ens plantejàvem res més enllà del mateix dia ja que qualsevol imprevist podia significar el final del viatge.

No va ser fàcil. Ja ens havien avisat que Catalunya és el país més muntanyós d’Europa després de Suïssa. “No serà tant”, pensàvem, acostumats al motor i a la dirección assistida. Però en carro el relleu pren una dimensió totalmente diferent. Al llarg dels quasi 500 quilòmetres de camí vam notar cada turó de la mateixa manera que en caminar descalç se sent la pressió de les pedres a la planta del peu.

A part de la relació amb el paisatge i les emocions estètiques que vam experimentar, el que també volíem era conèixer la gent que habita aquests paratges i descobrir-ne el caràcter. Preteníem aprendre coses sobre el nostre país a través de les persones i les seves opinions, sobretot a partir del testimoni de la gent gran i de la perspectiva que donen els anys.

Ens vam proposar recopilar alguns dels coneixements que ens podia oferir tota aquesta gent i vam intentar compartir-los amb tothom mitjançant les cròniques que penjàvem cada dia a la pàgina web del viatge: dosenunburro.com.

L’Amèrica, la tercera participant del viatge, es va encarregar tota sola de desmitificar el tòpic de la tossuderia dels burros. Mai ens va deixar a l’estacada i sempre va obeir les nostres ordres. El seu caràcter noble i obstinat ens va seguir totalment i d’alguna manera ens va fer reconciliar amb els nostres gairebé atrofiats instints animals, una catarsi que en certa mesura va aportar un tàcit equilibri al llarg del viatge.

El principal propòsit, però, el que realment volíem amb aquesta iniciativa, era crear interès, sobretot entre la gent jove, i fer-los girar la mirada cap a casa. En una època en què tants joves manifesten sentiments de catalanitat però se’n van de viatge ben lluny amb vols de baix cost, vam intentar presentar la cultura catalana des d’una perspectiva diferent, entretinguda i, a ser possible, divertida.

Aquest també és l’objectiu del llibre que teniu a les mans, que recull les cròniques escrites mentre estàvem en ruta, escrits que reflecteixen les sensacions i emocions amb la frescor del moment que van ser viscudes i que donen testimoni del que va significar per a nosaltres aquest viatge, un viatge que va canviar la nostra forma de veure les coses.

Un viatge iniciàtic.

El primer dia

__________________________ 16 agost, 2005

l meu cos levitava dins les aigu?es de la gorga del riu Fluvià. Aigua fresca i dolça. Tot un plaer per als sentits que, després de l’esforç matinal i la pesada migdiada, va ser totalment reparador.

Aquell havia estat el moment culminant del dia, però tot havia començat molt abans. Havíem quedat a dos quarts de set a Can Mixeu, el lloc on ens guardaven la burra i el carro, per acabar d’enllestir els últims detalls i emprendre el nostre viatge. Però per començar el dia amb bon peu havia decidit despertar-me abans i anar a banyar-me al mar per acomiadar-me de l’Escala d’una forma especial.

A les set encara era al llit. M’havia adormit! Tot l’any pensant en aquell dia i m’havia adormit! “Cap problema”, vaig pensar, “precisament un dels objectius d’aquest viatge és la lentitud i la tranquil·litat, no m’haig d’estressar”. Just després d’aquest vil intent d’autojustificació em vaig adonar que no em podia retardar més, segurament ja em derruyen estar esperant.

Efectivament, així va ser. Em vaig disculpar pel retard i vaig intentar carregar el carro i guarnir la burra tan rápidamente com vaig poder. Pocs minuts després deixàvem enrere les nostres famílies i el nostre poble per iniciar l’aventura del viatge.

A la sortida de l’Escala vam notar com les nostres espatlles es deslliuraven d’un gran pes. Era el pes de la responsabilitat, el pes de la paraula que havíem donat a tanta gent durant els darrers mesos dient que el 15 d’agost començaríem una travessia amb burro per Catalunya. Finalment ho havíem aconseguit, o almenys havíem aconseguit sortir, que no era poc.

Fins a Cinc Claus el camí va ser plàcid. Els problemas van començar quan vam entrar per camins de pedres. El carro semblava una coctelera, sort en vam tenir dels coixins…

Realment estàvem poc foguejats per emprendre una travessia d’aquelles característiques, no sabíem el que ens esperava. Però, finalment, després d’un bellíssim trajecte que ens va brindar magnífiques vistes a la plana de l’Empordà, vam arribar al nostre primer destí, Palau de Santa Eulàlia.

Una munió de nens ens esperava per veure l’Amèrica i el Carrusantu. Vam lligar la burra al mig de la plaça del poble i vam anar a parlar amb l’alcalde, en Lluís, que ens convidaria a dinar i ens proporcionaria un lloc per dormir.

Estàvem morts de gana. La gent, però, tenia un gran interès per saber coses sobre la nostra iniciativa i vam intentar atendre les seves inquietuds amb la màxima amabilitat.

Encara no estàvem acostumats a aquell mitjà de transport i no enteníem algunes de les preguntes que ens feien els pagesos de tota la vida. Sabien moltes més coses de burros i carros ells que nosaltres. De fet, nosaltres no en sabíem gairebé res.

Tan bon punt vam veure que estaven satisfets amb les nostres explicacions vam anar a dinar. La mare d’en Lluís, la Rossita de can Sistet, ens havia preparat un dinar excepcional per celebrar el nostre primer dia de trajecte.

La taula estava pulcrament parada, amb els plats i les copes de diumenge, els coberts lluents, els tovallons de fil i una mica de piscolabis. Escalivada, llom, pernil, tot fet seu, de l’hort i dels seus porcs, i quin gust que tenia… en aquell moment vaig entendre la meva àvia quan em diu que el menjar d’avui no val res. De segon, vedella amb bolets.

Tendríssima i gustosa, amb la salsa justa i tot ben lligat. Quan em va dir que ho havia començat a cuinar el dia anterior ho vaig entendre tot. La cuina requereix bons productes i temps, i avui en dia no abunda ni una cosa ni l’altra.

El vi i el cava ens havien deixat estabornits i, en veure que se m’aclucaven els ulls constantment, en Lluís va intervenir-hi.

–Noi, vols dir que no cauràs mort? –em va preguntar en to de broma.

–No, no, estic bé, de veritat. –No vaig poder evitar fer un badall i això em va delatar.

–Sí, ja ho veig… he he! –va riure–. Vinga, aneu a dormir una estona. Us anirà bé, que encara us queden molts dies de viatge.

No vam dubtar-ho ni un instant més i ens en vam anar a estirar al llit. El son va ser pesat, però realment ens feia falta, encara que fos per descarregar els nervis dels dies anteriors en què havíem estat molt enfeinats. En despertar-me vaig anar a donar un volt pel poble, i em vaig fixar sobretot en les persones que hi vivien. En un banc hi havia asseguts dos homes d’edat avançada. Un portava camisa blanca per dins d’uns pantalons de pinces i l’altre, una camisa de quadres i espardenyes. Aquest últim tenia la cara desgastada, arrugada i morena, amb un puro que li penjava de la boca esquifida, mentre que l’altre amb prou feines tenia expressió facial, i la seva mirada no transmetia res. En aquell moment no vaig poder evitar un pensament: “A la ciutathi ha persones, i al poble hi ha personatges.”

Segurament aquella reflexió no tenia raó de ser, potser l’home del puro era de Barcelona, però tot i així vaig pensar que no era del tot desencertada, ja que en certa manera a la ciutat es dilueix la identitat, mentre que al poble s’enforteix. Al poble tothom és algú, tots tenen el seu nom i s’han forjat la personalitat amb el treball al camp. D’alguna manera ho porten marcat a la cara.

Absort en els meus pensaments em va venir a trobar en Lluís per proposar-me anar a fer un bany al riu. Feia molta calor i ja havia recorregut els quatre carrers que em podia oferir aquell poblet, així que vaig acceptar la proposta amb entusiasme.

Vam anar a despertar en Marc del seu son profund i vam pujar en un cotxe desgavellat. A través d’uns camins sinuosos vam anar a parar a les fredes aigu?es de la gorga Llombarda i va ser allí on, flotant en el líquid element, vaig experimentar la sensació de puresa que hauria trobat en el mar aquell matí si no m’hagués adormit.

El sol

______________________ 18 agost, 2005

El sol apareixia entre les branques dels arbres. La terra estava humida i es respirava aquell aire fresc del matí que impregna els pulmons de salut. Eren cap a les set i ja ho teníem tot preparat per emprendre el viatge. En Martí, el propietari de l’Amèrica, havia vingut expressament de Banyoles per portar-nos les regnes de la burra que el dia anterior ella mateixa havia trencat. Crèiem que havia estat sense voler, però no estàvem segurs de fins a quin punt ens podia sorprendre l’intel·lecte d’aquell animal.

En Joan, home docte en matèria d’èquids, atreia l’atenció d’en Martí mentre preparava la burra per al trajecte: les peülles i els guarniments untats amb grassa, una protecció al cul per evitar les nafres, una bossa especial per donar-li el menjar en ruta… Només faltava el maquillatge.

Així com l’arribada a Can Maret havia estat complicada, la sortida va ser triomfal. Amb la burra totalment encaixada en el carro i a punt per superar una de les etapes més difícils del viatge ens vam començar a moure com un cargolet per les dreceres que ens mostrava en Joan. Aquell dia la força ens acompanyava, i ens faria molta falta.

Una estranya boira havia enterbolit l’atmosfera. Després de travessar un camp i un torrent sec que abans havíem aplanat amb un tràmec, el nostre guia de luxe ens va deixar encarats a Sarrià de Ter i es va acomiadar efusivament.

–Vinga, nois, us deixo a la vostra sort –ens va dir, amb cara d’estar pensant: “Quin parell de sonats.”

–Moltes gràcies per tot, per l’hospitalitat, el tracte a la burra, els entrepans de la Carme… de veritat que us estem molt agraïts.

–Res, home, encantat d’ajudar-vos i fins aviat.

–Molt bé, fins aviat. –Va pujar al cotxe i va desaprarèixer.

Una llarga baixada ens portava directament a la civilització. El paisatge havia canviat de cop. El que abans eren esplendorosos arbres de tonalitats infinites, des del verd més clar fins al marró més fosc, eren llavors insignificants pals amb quatre fulles que, intercalats entre els fanals, envoltaven els polígons industrials.

El sol queia en picat sobre els nostres caps. L’Amèrica començava a estar nerviosa pels camions que passaven sorollosament pel seu costat i ens va sorpendre amb uns estranys gestos que encara no teníem catalogats.

En vista del que ens esperava, una ciutat plena de cotxes, motos, fum i soroll, vam començar a preocupar-nos. Va ser llavors quan vaig decidir trucar a l’Ajuntament de Girona per veure si seria possible passar per la ciutat o si hauríem de donar la volta pels afores.

–Ajuntament de Girona, digueu? –va contestar una veu metàl·lica.

–Hola, em podria posar amb la policia, si us plau?

–Sí, un moment –na na ni noni no na na ni noni, típica cançoneta d’espera.

–Policia Local, digui’m.

–Sí hola, miri, que som dos nois de l’Escala que fem la volta a Catalunya amb burro i passem per Girona. Era per saber si seria possible entrar a la ciutat per estalviar-nos camí.

–Ho hauré de preguntar a un superior. Un moment, si us plau –Sempre hi ha d’haver algun superior.

–D’acord, gràcies. –Vaig esperar uns instants.

–Ara li trucarem i li direm què fem, perquè el cap de policia està ocupat i no pot contestar.

Al cap de vint minuts teníem dues motos custodiant el Carrusantu i entràvem a Girona per Jaume I. Per sort el cap de policia ens coneixia del diari i havia decidit fer una excepció en el nostre cas. La imatge era d’allò més surrealista, un carro i una burra passant pel mig de la ciutat amb una cua quilomètrica al darrere.

Un cop a la carretera de Barcelona el trànsit es va descongestionar i els cotxes van començar a passar rápidamente pel nostre costat fins que vam sortir de la ciutat. La burra estava cansada i nosaltres també, però no era un cansament físic sinó psicològic, de cotxes, de soroll, de velocitat.

Semblava mentida com en tan pocs dies ens havíem habituat al tempo alentit del carro i com qualsevol alteración d’aquest ritme ja ens molestava. Una hora després de la intensitat de la vida urbana arribàvem a Aiguaviva, on ens van rebre calorosament.

Vam anar a la plaça de l’ajuntament i al cap d’uns minuts ens envoltava un núvol de curiosos que volien veure el burro català en directe. Després d’explicar a tothom el que estàvem fent vam anar a deixar la burra a can Serra, on ens van tractar amb gran amabilitat. Ens van convidar a sopar i fins i tot ens van regalar un sac de faves per espavilar l’Amèrica en moments de defalliment.

A Aiguaviva, com en tants altres llocs, l’església ocupa el punt més alt del poble i la resta d’urbanisme en flueix com si es tractés d’una emanació espiritual. Hi vaig pujar i em vaig asseure en un banc. No hi havia cap persona a la vista però m’acompanyava la majestuositat d’aquell monumento que havia vist passar el temps impertorbable.

El sol, que ja s’havia convertit en fidel acompanyant de viatge, s’acomiadava i s’amagava darrere les muntanyes. Vaig contemplar la posta des del jardí contigu a l’església, on abans hi havia el cementiri. Llavors vaig recordar que m’havien explicat que en aquella zona hi havia el cràter volcànic més gran d’Europa, però que calia saber veure’l. Jo no en vaig saber, però la bellesa daurada de l’ocàs em va fer notar un intens esperit en aquell paratge.

Progrés

________________________ 20 agost, 2005

En el meu somni es veia l’església de Sils a vista d’ocell, totalment deserta, i jo al seu davant postrat en un banc contemplant el buit espiritual que l’envoltava. Com en un quadre de De Chirico, res es movia i tot estava impregnat d’aquell aire de pau enrarida, com si alguna cosa hagués de passar imminentment. De sobte en Pere em va despertar i el somni es va esvaïr com xuclat pel punt de fuita. Ens havíem adormit i els nostres benefactors necessitaven l’habitació per els ocupants que estaven a punt d’arribar.

Encara amb la son a les orelles vaig desplaçar el meu cos desencaixat fins a la cuina, on l’Asunción ens havia deixat l’esmorzar preparat. Estava intentant trobar el punt just de la mescla entre la llet i el cafè quan la Nostra amfitriona va entrar.

–Què? Com heu dormit? –es va interessar.

–Bé, molt bé.

–Ja esteu preparats per al viatge?

–Més o menys –la meva conversa a aquelles hores

del matí era bastant pobra.

–La carretera d’aquí a Hostalric és molt transitada, des que tanta gent s’ha comprat casa per aquesta zona tot està ple de cotxes.

–Sí, veig que s’ha construït molt, no? –vaig preguntar mentre sucava una galeta al cafè.

–És clar, la gent està tipa de viure entaforada en un pis als barris dels afores de Barcelona, i es compren cases aquí, que al cap i a la fi només està a tres quarts d’hora de tren.

–Sí, sí, però a més suposo que els vols de baix cost també deuen haver fet que hi hagi molt més moviment.

–Sí, i els avions… només ens faltava això, no en tenim prou amb el soroll dels trens que encara ens han de passar els avions per sobre de casa. I ara vénen les obres de l’AVE, tot el dia es veuen camions amunt i avall.

–Així, quan es vivia millor: abans o ara?

–Verge santa! Abans tot era molt més bonic i tranquil. Sils eren cases, no hi havia blocs, i ara tot són blocs.

–Bé, però suposo que la gent ara guanya més diners…

–Alguns sí, però la majoria dels que s’han enriquit són de fora, ni treballadors ni constructors són d’aquí. Es fan malbé coses i els que se’n beneficien són els de fora. La conversa es va acabar convertint en una crítica a aquest progrés decadent que sembla que està afectant els pobles de la zona. Mentre baixàvem a la quadra per guarnir l’Amèrica va sentenciar el tema amb una frase que em va fer especial gràcia: «Tot això acabarà amb una crisi. Aniràs al banc, diràs que vols diners i et diran: “De diners no en tenim, però si vols un tros de casa…”»

Ja guarnida la burra i amb el carro incorporat, vam començar a tirar cap a Hostalric per una carretera plagada de camions. La demanda de la construcció fa que aquestes grans moles amb rodes vagin amunt i avall a tota velocitat amb la indiferència més absoluta. La primera baixada que vam trobar després de Sils és la que els camions aprofiten per agafar embranzida. El Carrusantu semblava un vaixell enmig d’un mar enfurismat, una i altra vegada sacsejat pels moviments d’aire provocats per uns carregaments que avançaven velocíssims cap una incerta construcción del futur.

El viatge va ser ràpid, i arribats a Hostalric vam esquivar l’autopista per un pont subterrani. En sortir-ne va aparèixer davant els nostres ulls un magnífic bosc de plàtans, seguit per un de pollancres, alguna acàcia i algun trèmol.

Entre aquests boscos hi havia una hípica on ens esperava l’alcalde de Fogars, que ens va ajudar a instal·lar l’Amèrica i seguidament ens va portar al Parrufu, l’arxiconegut restaurant d’Hostalric. No ens havíem gastat ni un cèntim des que havíem sortit de l’Escala, i vam decidir fer la primera despesa en un lloc com aquell. Un dinar excel·lent.

Després de menjar vaig trucar a l’Ajuntament per veure si hi havia alguna possibilitat que ens mostressin el poble i que ens proporcionessin un lloc per dormir. Ja no hi quedava ningú i la trucada es va desviar a la comissaria.

–Policía, ¿dígame?– va contestar una veu ronca.

–Sí, hola, que somos unos chicos que damos la vuelta con burro a Catalunya y queríamos saber si cabría la posibilidad de hablar con alguien del pueblo que nos explicara un poco la historia, las tradiciones, etcétera.

–Sí hombre sí, ¿dónde estáis?

–Ahora estamos en el Parrufu comiendo.

–Pues no os mováis que ahora mismo vengo, ¿eh?

–Vale, gracias.

Va penjar sense acomiadar-se. M’havia sorprès molt l’amabilitat de les paraules d’aquell agent, però hi havia quelcom que no em quadrava en el seu to. Al cap de mitja hora encara no havia aparegut i vaig decidir tornar-li a trucar.

–Policía, dígame.

–Sí mire, que soy el chico del burro.

–Oye, ya está bien con la bromita, vete a tomar por culo tú y tu burro.

–Perdone, que no es broma, que es verdad, que estamos aquí y tenemos la burra en la Casa Negra…

No cal reproduir íntegrament la conversa, simplemente dir que la cosa va acabar de forma infructuosa. Així doncs, estàvem a Hostalric amb “una mà a cada ou” i sense saber on anar. Després de buscar una estona vam trobar el punt d’informació jove on ens va atendre la Vanesa, que ens va tractar molt millor que el simpàtic policia.

Una hora després estàvem fent una visita guiada per Hostalric, amb tots els carrers aixecats per les obres, fet que augmentava la sensació de poble medieval. Les torres, la muralla, el castell, la cova on es reunien els jueus, els túnels subterranis… una visita meravellosa amanida amb una preciosa posta de sol que vam poder gaudir des d’una de les torres de defensa.

Entre les dades històriques i les anècdotes, em va cridar especialment l’atenció l’odi que, arran de la Guerra del Francès, sempre ha tingut la gent d’Hostalric als nostres veïns del nord, i alhora la desconfiança a tot allò extern, quan precisament aquell era un lloc de pas del camí ral. La Il·lustració no va acabar d’imposar-se mai, segurament perquè es va intentar imposar. Avui en dia, però, el que s’està imposant de forma molt més subtil és un altre ideal, l’ideal del progrés descontrolat, que des de la torre més alta de la muralla es pot veure avançar veloçment, des de les urbanitzacions que s’expandeixen per totes bandes fins a les obres de l’AVE, que, com una fura, travessen aquells preciosos boscos de pollancres, acàcies i trèmols que ens havien donat la benvinguda a la vila fortificada d’Hostalric.

 

A l’home li és igual

______________________ 22 d’agost, 2005

El dia es va despertar amb un sol imponent, solitari en la línia de l’horitzó i sense núvols sobrevolant el cel. La burra i el carro estaven al restaurant Can Pons, a un quart d’hora del pis on havíem dormit. Allà ens hi esperava l’Esteve, que a més de ser l’amo del restaurant és també un gran amant dels cavalls.

Quan vam tenir l’Amèrica guarnida i encarretada, l’Esteve ens va convidar a esmorzar. Una invitació irrefusable. Mentre esperàvem asseguts a la taula comentàvem que la gent ja no és tan forta com abans, que ja no té resistència perquè no està acostumada a patir… i nosaltres, els primers. L’Esteve va sortir de la cuina ja vestit per muntar a cavall i ens va venir a preguntar què volíem.

–Mireu, tinc peus de porc, xai, cap i pota, mandonguilles, tripa i peu, ossos d’espinada, sang i perdiu, guatlles, cap de xai, i si voleu alguna altra cosa mirarem què hi podem fer.

–Jo, peus de poc –va contestar ràpidament en Marc.

–Anem forts de bon matí, eh? –li vaig comentar.

–Unes guatlles, si us plau –vaig dir tot convençut.

–Molt bé, doncs, i ara us porto el cafè.

Quan va marxar em vaig quedar mirant en Marc i li vaig preguntar si estava segur de menjar-se uns peus de porc a les vuit del matí.

–Clar que no, tio, no ho has vist que era de broma?

–Però què dius?! Anava de debò, al principi he pensat que era conya però després he vist que no, per això he triat el plat més lleuger, les guatlles.

Abans que acabés la frase en Marc ja era a dins de la cuina per anul·lar els peus de porc i canviar-los per pa amb tomata i embotit. En aquell moment vam perdre tota la credibilitat, si és que en algun moment n’havíem tingut.

Quan ens va portar el menjar li vam preguntar a l’Esteve si tothom que hi anava a esmorzar demanava aquells plats tan pesats. La resposta no només va ser afirmativa sinó que ens va dir que no servien res més. “Normalment”, deia, “cada quatre es veuen un porró, després es prenen un whisky o un brandi i acaben l’esmorzar amb un caliquenyo”. El local s’estava omplint de gent gran, caçadors, excursionistes o simples clients de diumenge. La tripa i peu i el cap i pota començaven a circular pel menjador i els porrons passaven de mà en mà amb gran agilitat. Va mirar al seu voltant i arquejant una cella va sentenciar: “La gent ja no és tan forta com abans.”

Amb tota l’energia d’un esmorzar d’aquelles característiques vam emprendre el viatge cap a Viladrau, l’etapa amb més pujada de tot el nostre recorregut. Contràriament al que ens pensàvem, l’Amèrica va tirar del Carrusantu amb molt vigor i en poc temps vam arribar al coll de Revell.

Pel camí de pujada, en Ramon, propietari del restaurant ubicat en aquest punt estratègic del Montseny, ens va venir a cercar per convidar-nos a dinar. De seguida que vam arribar l’Amèrica es va convertir en el centre d’atenció i tots els nens volien tocar-la i fer-s’hi fotos.

Aprofitant l’hospitalitat d’en Ramon vam fer servir una de les taules del restaurant de despatx; primer, per atendre el coordinador de la web Osonatanga, i, després, per realitzar una entrevista per Onda Rambla, que ens havia anat seguint cada dia.

L’entrevista no va ser una més de les que havíem estat fent aquells dies de forma gairebé maquinal, sinó que va transcórrer en un ambient distès, entre plat i plat, i abordant l’experiència des de les perspectives més originals. Al final vam acabar fent tertúlia i els dos locutors, en Víctor i la Patrícia, ens van fer dos regals per decorar el carro: un “atrapasomnis” i un tanga vermell, que ràpidament van ser integrats en el Carrusantu.

Eren les set quan vam arribar a Viladrau, on un grup de gent ens esperava a la plaça del poble. De seguida ens vam adonar que aquell poble no era el típic poble de muntanya sinó que, gràcies a la situació privilegiada i les bones aigües, s’havia convertit en un lloc d’estiueig per a les classes benestants barcelonines. Les cases rústiques conviuen amb uns xalets impressionants d’arquitectura modernista, tot en una atmosfera d’aire pur i enmig de muntanyes de verda vegetació. El tracte va ser excel·lent i l’allotjament ràpidament va estar solucionat: l’Amèrica en un estable de luxe i nosaltres al mític Hostal de la Glòria.

Després de dutxar-me amb aigua mineral d’ampolla (en vaig beure i era boníssima) vaig notar com el meu organisme es revitalitzava i vaig aprofitar el moment per anar a donar un tomb pels volts de l’hotel. En sortir em va assaltar la posta de sol, una de les més boniques que he vist mai. El moment crepuscular es fonia sobre els lloms de les muntanyes en un groc intensíssim que ressaltava la forma dels núvols. Per un instant el cor se’m va accelerar i em vaig quedar paralitzat per la bellesa. En aquell precís moment un home cap cot va passar per davant meu.

–Perdoni, aquí les postes de sol són sempre així?

–Sí.

La benedicció

_______________________ 24 d’agost, 2005

El sol brillava com cristall entre les muntanyes de Taradell i s’augurava un dia esplèndid. La Isabel havia preparat cafè i en Bernat ja havia donat menjar a la burra. Com de costum l’hospitalitat superava les nostres expectatives.

La imatge de la somera sortint de la suite sobre l’estora roja era impagable. Amb la màxima prestesa la vam guarnir i vam enfilar el camí cap a Vic. Va ser de llarg el trajecte més curt, i l’Amèrica va assolir unes velocitats altíssimes.

A les onze ja érem a la ciutat dels sants. Com a Girona, quan vam arribar ens van enviar dos policies motoritzats que van acompanyar-nos pels carrers de la ciutat fins a la plaça Major, on vam parar perquè la gent pogués admirar la noblesa de la raça del burro català i ens pogués fer preguntes sobre la nostra iniciativa.

–Es pot tocar? –preguntava un nen.

–Sí, tranquil que no mossega.

–I d’on veniu? –ens demanava una senyora encuriosida.

–De l’Escala, ja fa una setmana que estem de viatge.

–I per què ho feu, això?

–Doncs miri, és una mica llarg d’explicar, però bàsicament és per conèixer Catalunya i crear interès perquè altra gent faci el mateix.

–Ah, molt bé, nois, doncs continueu així i que us vagi molt bé l’aventura.

–Gràcies, senyora.

Durant una hora vam estar atenent persones que com el nen o la senyora s’acostaven a veure què feia una carreta i un burro a la plaça Major en un dia de mercat. Dels que es van acostar, el que més ganes tenia de veure’ns era en Ramon, el capellà de Vic, que ens havia estat seguint des del primer dia i que a través del correu electrònic havia acabat travant amistat amb nosaltres.

Una hora després de la nostra aparició, l’escenari ja no estava tan atapeït i vam decidir anar a deixar la burra a can Baixeres, un mas a més de tres quilòmetres de la ciutat.

El sol estava en el seu punt àlgid i la calor era intensa, però vam trigar molt poc a arribar. Unes àvies ens van venir a rebre juntament amb una noia jove i un home de mitjana edat.

–Òstia, iaia, no vols pas anar-hi? –li preguntava en to de broma l’home a una de les àvies.

–No! Déu mos en guard! Jo ja fa temps que ho vaig deixar, això. Ara vaig millor amb cotxe.

Entre rialles vaig pensar que la iaia tenia tota la raó, s’hi va molt millor amb cotxe que amb carro. Però no és una qüestió de millor o pitjor, és una qu?esti. de tenir o no tenir.

Abans ningú volia conèixer els petits pobles ni la vida rural perquè la majoria de gent ho havia viscut, i preferien viatjar amb cotxe perquè era molt més còmode que el carro. Avui, en canvi, entre les comoditats surten dos joves que van a fer un viatge amb carro per recuperar aquestes essències, però sobretot per aconseguir el que no tenen i alhora valorar més el que tenen. Un sap apreciar molt millor la suspensió d’un cotxe després de passar-se quatre hores botant dins un carro…

Mentre escrivia aquestes reflexions a la meva llibreta va arribar el nostre home a Vic i al cel, en Ramon. Havia vingut a peu! Estava molt vermell, gairebé exhaust per la caminada i la calor. Tots ens vam preocupar pel seu estat. “El metge em diu que camini dues hores cada dia. Em sembla que per avui ja n’hi ha prou”, va dir esbufegant. Tots vam esclafir a riure, però en realitat no n’hi havia hagut prou ja que ens vam passar la tarda passejant per Vic i escoltant les històries que el nostre capellà ens podia explicar sobre la ciutat i sobre la seva vida.

Havent ja estabulat la burra, en Ramon ens va convidar a dinar a ca l’U, un restaurant molt famós a la ciutat, d’aquells que no han canviat des del dia en què el van obrir.

Ens vam haver d’esperar una estona perquè el menjador estava ple, i jo, molt cansat, em vaig quedar adormit sobre la taula mentre en Ramon li explicava a en Marc les moltes aventures viscudes al llarg de la seva vida. Aquell home sant havia viatjat per tot el món i havia viscut mil i una situacions, i era precisament aquell esperit aventurer el que l’havia apropat a nosaltres.

No vam poder evitar fer-li algunes preguntes sobre la vida monacal i les funcions d’un capellà. Es va mostrar molt tolerant i comprensiu, sempre disposat a escoltar el que deiem gent sense intentar imposar la seva visió. A mi sempre m’ha interessat el tema de la confessió, i li vaig demanar si em podia explicar com es feia.

–Mira, és molt fàcil, es diu que un s’arrepenteix, que es proposa fer-ho millor, i prou. Es fan unes pregàries i ja està.

–I amb això n’hi ha prou?

–I tant, no cal preguntar i burxar com fan alguns capellans, que pregunten quantes vegades i com…

Tot i la meva becaina sobre la taula, la son i el cansament encara persistien, per això vam decidir anar a la rectoria per descansar una mica. El nostre home a Vic i al cel ens va sorprendre molt gratament quan vam descobrir que era poeta i que havia publicat set llibres. Després de fullejarlos vam estirar-nos una estona i vam fer un breu son.

La tarda ens la vam passar visitant la ciutat i admirant l’aire senyorial donat per les famílies riques de l’entorn que s’havien establert a la capital. El gran nombre d’esglésies va fer que en Ramon i jo entauléssim una animada discussió sobre el perquè d’aquest fet i, al final, coses de la vida, vam acabar descobrint que possiblement érem parents. Un suposat avantpassat meu, Roc Guinart, i una re-re-rebesàvia seva es van casar…

El sopar a la rectoria va ser bastant animat, i ja molt distesos, entre anècdotes i acudits li vam acabar demanant al nostre capellà si podia beneir el viatge. “Jo us beneeixo”, va dir mentre feia el senyal de la creu. Era l’únic que ens faltava, ja estàvem beneïts per l’Església! Amb tota l’excitació que suposava aquell revestiment espiritual nou de trinca no se’m va acudir res més que demanar-li a en Ramon si podia declarar el nostre viatge com a creuada, però aquesta proposta ja no li va fer tanta gràcia i no hi va accedir. En certa manera, però, no calia, sabíem que la nostra aventura ja ho era, una creuada, una creuada per redescobrir el que s’ha oblidat.

 

Vistes de bandoler

______________________ 26 d’agost, 2005

La nit havia estat llarga. Tot i les nostres reticències, la gent de Sant Bartomeu ens havia fet quedar al ball de la festa major fins a altes hores de la matinada. En un principi havíem d’anar a dormir a casa de l’alcalde, però les cinc del matí no eren hores d’arribar… Finalment unes noies ens van oferir l’habitació del gos a casa seva, i no vam dubtar ni un moment a acceptar la proposta. Cal dir que per ser una habitació canina era molt millor que la d’algunes persones.

Havia estat la primera festa major a la qual assistíem en el viatge, i el que més ens va cridar l’atenció va ser el fortíssim control social que s’exerceix en aquests esdeveniments. Mentre la gent balla al mig de la pista, un exèrcit d’avis i àvies jeuen al seu voltant i comenten la jugada. Durant el ball del fanalet es poden sentir comentaris com ara “Has vist aquesta quina faldilla més curta?” o “Déu n’hi do en Pepet com s’ha engreixat, sembla un toixó” i el ja clàssic “Mira, mira en Joan quin pet que porta, no s’aguanta dret”.

Despertar-se va ser molt dur, i no anàvem gaire bé de temps. Ràpidament vam enfilar el camí cap a can Salés per posar el carro a punt. Ens va rebre amb insults i cops a l’espatlla: “Vinga, va, inútils, que ja aneu tard! No heu ni donat menjar a la burra, sou uns pagesos de merda, no serviu per a res!” Mentre proferia les desqualificacions habituals rèiem per sota el nas i sentíem les seves nétes xisclar davant del burro. “Sembla que sou de ciutat, coi”, els deia la seva àvia, “sembla que sigueu xaves”.

Ens vam acomiadar del nostre crític entranyable, i totalment fora d’hora vam emprendre el camí cap a Alpens. A poc a poc ens endinsàvem en el Lluçanès, terra enlairada entre les conques del Ter i el Llobregat, entre el Prepirineu ila Plana de Vic, dotada d’una gran riquesa paisatgística. En aquest entorn idíl·lic les carreteres avancen entre masies, prats adornats amb vaques suïsses, boscos de pins i alzines i el que més ens va sorprendre: inacabables camps de cànem.

Pel que ens van explicar posteriorment, aquell era el tipus de conreu que se subvencionava i tothom es va afanyar a plantar-ne. “Abans es plantava cereal, ara es planta el que se subvenciona”, va ser la sentència d’un pagès autòcton.

El que segles enrere havia estat feu de bandolers és avui un paradís per a les cases de turisme rural. La tranquil·litat gairebé màgica que s’hi respira i la proximitat a l’àrea metropolitana han propiciat el fet que moltes antigues cases de pagès obrissin les portes a visitants d’arreu del món que busquen descans i contacte amb la natura.

Va ser precisament en una d’aquestes cases on vam decidir parar a dinar i evitar així les hores de màxim sol que suposarien un major esforç per a la nostra estimada somera.

La masia escollida va ser Cal Terri, on la Maria Jesús va sortir a rebre’ns amb certa desconfiança.

–Qui sou?

–Som els del burro, que recorrem Catalunya amb un carro. –Després del nostre pas per la Plana de Vic ja ens pensàvem que tothom ens coneixeria.

–Què? I què voleu? –No va ser així.

–Doncs ens agradaria saber si seria possible que ens donés una mica d’aigua per a la burra.

–Aigua? Sí, a veure, és que tinc l’avi sol a casa i no el puc deixar perquè està una mica delicat.

–Tranquil·la, faci, faci, si no ens pot ajudar ja anirem a una altra casa, no passa res.

La dona estava sola a casa i era normal que desconfiés d’uns desconeguts. Molt progressivament ens vam anar guanyant la simpatia de la nostra amfitriona i finalment ens va acabar convidant a dinar. Mentre preníem el cafè ens va explicar que en els fonaments d’aquella casa s’hi havia trobat una antiga torre de correu visual, que funcionava amb fum de dia i amb foc de nit. Servia per vigilar el camí ral, per on passaven viatgers, mercaderies i els impostos reials, tan anhelats pels bandolers.

Des d’aquell indret es podia divisar una part important de la geografia catalana, des de Montserrat fins a Pedraforca, incloent-hi el santuari dels Munts, Santa Maria de l’Estany, la Segarra, el Cadí i altres llocs que no vaig ser capaç de retenir.

–A part del paisatge, que és extraordinari, m’agrada perquè no hi ha gaires elements discordants, s’ha sabut preservar –li vaig comentar a la Maria Jesús.

–Els pobles d’aquí són molt macos perquè no hi ha arribat el progrés. Són quatre i el gat, però la gent no ha marxat. Viuen en masies i alguns s’engresquen amb el tema del turisme rural –va respondre ella.

–I encara hi ha aquell caliu de poble? Aquella sensació de comunitat?

–Ja no, ara no hi ha gaire contacte entre masies.

Abans sí que s’anava a resar el rosari a casa del veí i es feia petar la xerrada, però avui hi ha la caixa que fa companyia a tothom. La gent ja no es necessita, hi ha el cotxe i t’ho pots fer tot tu sol.

Durant la conversa la Maria Jesús va saber detectar el cansament que portàvem acumulat i ens va proposar fer una becaina a l’ombra d’una noguera. El so de les fulles i la lleu brisa que pentinava els brins d’herba eren una delícia per als sentits. Vaig trigar poc a conciliar un lleuger son durant el qual, mig despert mig adormit, vaig somiar que formava part de la quadrilla d’en Perot Rocaguinarda i que perpetràvem una emboscada a la Corona en un dels boscos del Lluçanès.

M’hauria quedat hores en aquell racó somiant ser un bandoler, però havíem d’evitar que es fes fosc abans d’arribar a Alpens. Encara quedava bona part del trajecte, però el viatge es va amenitzar amb una espectacular posta de sol. Les muntanyes sobreposades presentaven una variada gamma de verds i blaus que, sota els immensos núvols daurats, només acceptaven un adjectiu: sublim. Els crepuscles del Lluçanès tenen molta fama, fins i tot hi ha gent que cada dia els contempla des d’un mirador diferent per veure com el sol encaixa perfectament entre les dues puntes del Pedraforca.

Mentre observava com l’astre rei es fonia darrere les muntanyes no vaig poder evitar tornar a imaginar-me de bandoler, amb un lleuger somriure a la cara, la bossa plena de monedes i contemplant una idèntica posta de sol.

 

¡A vivir y a disfrutar!

_____________________ 28 d’agost, 2005

Poques coses tenen tanta intensitat com quan a l’escola es feia el canvi de lloc i et posaven al costat de la noia que t’agradava. La tensió que es respira en aquells moments era la que es respirava al teatre del Casino d’Alpens, on els joves assajaven la dansa típica del poble, la dansa Alpensina.

Tot i que el nom no és gaire original, la dansa té certa gràcia. Es balla de forma semblant a la sardana, però es fa per parelles que, agafades de la mà, avancen en la mateixa direcció dins un corral humà que els observa. Després dels canvis de parella corresponents i les diferents modulacions en el recorregut dels ballarins, tot acaba amb una rotllana de nois i noies intercalats en què, coincidint amb l’última nota de la cançó, els nois eleven les noies dels seus respectius costats tanta estona com poden. L’esglaó perdut entre la sardana i els castellers.

A les onze del matí de l’endemà recordava aquells moments des de La Torre, la casa que hi ha darrere del Casino. Mentre guarníem l’Amèrica un d’aquells homes de poble bregats per la vida ens explicava que abans es portaven més de tres tones en un carro tirat per quatre mules. “Quins farts de plorar que em vaig fotre… Eren altres temps, tot era molt més difícil”, deia amb els ulls tristos fixats al cel. El sorprenia veure com avui els seus propis néts al·lucinaven en veure un carro i una burra.

Els núvols absorbien les muntanyes ennegrint el verd dels seus arbres. El sol no era més que una silueta inofensiva darrere un vel de vapor que a poc a poc cobria el blau dels ocells. Un dia gris. L’estratègia de viatge era forçar la burra al màxim fins arribar al Cobert de Puigcercós, on pararíem a dinar, i esperar allà fins que el temps millorés.

Com gairebé cada dia l’àpat va ser contundent: mongetes amb cansalada i peus de porc amb mandonguilles, més català impossible. Després del cafè es va obrir una escletxa de cel i vam decidir continuar el trajecte al més aviat possible. Al cap de mitja hora va començar a plovisquejar tímidament, però semblava que el dia aguantaria. Res més lluny de la realitat. Un llamp, un tro i un xàfec d’aigua pesada es van succeir.

Cada vegada plovia més. Vam continuar avançant lentament per les muntanyes de la nova comarca en la qual en algun moment del trajecte havíem entrat: el Berguedà. Res canviava, però una sensació de pèrdua i soledat em va envair. La pluja, la densa vegetació, les muntanyes que mai s’acabaven, la inhòspita carretera… després de dotze dies de viatge semblava que estiguéssim a l’altra punta del món.

En gairebé una hora d’intensa pluja l’únic contratemps que havíem tingut havia estat una mínima relliscada de l’Amèrica, que un dia més havia engrandit la seva llegenda de burra invencible. A Borredà ens esperaven al càmping Campalans, on ens instal·larien a l’antiga casa del molí.

Un cop allotjats vaig pujar al bar a fer una cervesa. L’home que servia tenia accent sud-americà i semblava tenir ganes d’entaular conversa. Vaig començar jo.

–Perdón, ¿de dónde eres?

–De Colombia –va dir ràpidament.

–¿Y hace mucho que estás por aquí?

–Sí, hace más de seis años.

–¿Te gusta esto? –vaig preguntar maquinalment, com si no m’interessés gaire la resposta.

–Está mejor que en mi país. Allí vivía en Bogotá, con catorce millones de personas más, corrupción, delincuencia, etcétera.

–¿Y cómo llegasteis aquí?

–La suerte fue lo que nos trajo. Un momento coyuntural en el que los que había antes se iban y el dueño nos aceptó siendo inmigrantes.

–¿Y en el pueblo estáis bien?

–Sin problema. No nos gusta meternos en fregados, venimos a lo que es, a trabajar, a integrarnos. Borredà es un pueblo muy abierto. Con doscientos habitantes hay trece nacionalidades, como una ONU en pequeño. Mis hijos hablan catalán, y yo intento aprenderlo.

–Esto está muy bien. ¿Qué piensas de la identidad catalana y el conflicto nacionalista con España?

–Mira, yo cuando vine no sabía que aquí se hablaba catalán. Y de hecho en Barcelona se habla castellano en todas partes. Es un conflicto político y económico, si se llevara bien territorialmente no habría problema.

–¿Quieres decir que territorialmente podría continuar la cosa como está, sin fronteras, y acabar con todos los problemas?

–Exacto, la autonomía es un buen sistema si se está bien enmarcado en un sistema general. Una cosa parecida ocurrió en Colombia con Antioquia, que se quería separar porque era la zona más rica.

–Ya, pero en ese caso solamente había motivos económicos.

–Y es así como se mueve el mundo. Yo creo que se tiene que ir por el rescate de las culturas y tradiciones antes que por la independencia. Ahora bien, si me dan a firmar un papel en el que dice que si Catalunya es independiente yo cobro un diez por ciento más, lo firmo.

–Claro, a ti te da un poco igual todo esto…

–Es un tema de gran controversia porque la gente no tiene otros problemas mayores. Aquí hay personas que se creen poseedores de la verdad, creen que lo saben todo. Cuando llegué de Colombia lo que más me sorprendió fue lo fuerte que habla la gente y el poco vocabulario que se usa. Si la gente no tiene cultura y encima piensa que tiene razón en todo lo que dice…

–Ya.

Em vaig reservar la meva opinió sobre el tema. No el volia convèncer de res, simplement conèixer l’opinió d’un estranger que semblava estar integrat en el país. Després de la cervesa vaig enfilar el camí cap al molí, i mentre sortia del bar vaig veure una dona que entrava somrient i deia:

–Filemón, Filemón, posa’m un gintònic.

–Así me gusta, señora. ¡A vivir y a disfrutar!

 

El ferrer de Vilada

_____________________ 30 d’agost, 2005

Queden molt pocs ferradors a Catalunya i cap d’ells estava disposat a ajudar-nos. En aquelles condicions era impossible que l’Amèrica pogués continuar fent camí, i sense l’ajut d’algú il·lustrat en l’art de ferrar ens hauríem hagut de quedar a Vilada de forma indefinida. La nit anterior havíem estat intentant convèncer algun d’aquests últims experts a calçar equins, però els nostres esforços havien estat en va. Avui en dia a aquest gremi li sobra la feina. Pel que sembla, els pocs que han aguantat tenen ara una gran demanda que els impedia fer excepcions i anar a ferrar una burra perduda al mig de la muntanya.

El sol començava a enlairar-se sense que cap núvol li impedís projectar els poderosos raigs sobre els nostres caps. Si no solucionàvem la situació amb prestesa perdríem aquell dia i potser el segu?ent. Fins i tot consideràvem la possibilitat de marxar amb les mateixes ferradures i esperar que caiguessin soles. Segons el que ens van explicar més tard, aquesta decisió hauria resultat fatal.

Mentre donava menjar a la burra vaig fer-me un tall a la cama, net però una mica profund. Vaig decidir anar a lacasa més propera per rentar-lo amb aigua i sabó. Com passava sempre que demanàvem algun favor vaig haver d’explicar tot el viatge i resumir la situació en què ens trobàvem en aquell moment.

–I ara estem aquí amb la burra mig desferrada i sense cap ferrador que vulgui venir a ajudar-nos –li vaig comentar a la dona de la casa on m’havia rentat la ferida.

–Ja m’ho penso. Aquests oficis ja estan mig perduts, i els pocs que queden treballen com volen –va contestar ella amb cara de resignació.

–No sap pas si per casualitat hi hauria algú que ens pogués ajudar aquí a Vilada?

–Home, doncs… no ho sé. Abans hi havia un home que ferrava, el ferrer del poble, però ja té noranta anys, i no li deixen fer gaire res.

–I on viu aquest home?

Atesa la gravetat de la situació no podíem deixar res per verd. “L’experiència és un grau, i noranta anys tampoc són tants”, vaig intentar autoenganyar-me. Vam agafar el carro i la burra i vam anar a cal ferrer, on ens van rebre els fills de l’avi venerable, en Ramon i en Martí.

Després d’avaluar la situació i veure que no teníem gaires alternatives vam cridar el vell Hefest. Va arribar amb una gran parsimònia, controlant tots i cada un dels moviments que es produïen al seu entorn, de fet estava a la forja on havia treballat tota la seva vida. Ens va saludar amb  un somriure a la cara i mirant-nos fixament als ulls. La seva mà era de ferro, com si d’alguna manera hagués adquirit part de la substància que tants anys havia estat manipulant.

–Així que voleu que us ferri la burra…

–Sí, seria el favor més gran que ens podria fer.

–Ahir vaig estar parlant amb vosaltres una bona estona a l’entrada del poble, sabeu?

–Ah, sí…

Recordava la seva cara. Va ser l’únic avi que es va atrevir a creuar la carretera i venir-nos a veure de prop mentre entràvem al poble i jo cantava òpera dret sobre el carro. Li havíem caigut simpàtics, i va resoldre fer l’última ferradura de la seva vida en el nostre honor. En aquell moment gairebé em salta una llàgrima.

Sense més preàmbuls es va enfundar el mono de treball i va posar una tira de ferro a escalfar. La xemeneia de carbó escopia un foc potentíssim i en pocs segons va treure la tira de ferro roent. Teníem davant nostre el déu Vulcà. Va començar a donar cops de martell amb gran criteri produint un soroll infernal i sembrant el terra d’espurnes. Aquell home era un virtuós i no havia perdut ni un punt de precisió en l’ofici al qual havia dedicat la vida.

Amb un martelleig constant anava donant forma a la nova ferradura prenent com a model la vella, que s’havia gastat fins a quedar gairebé com una làmina de paper de plata. Era una ferradura de fàbrica, de les que es fan en sèrie i aguanten una dècima part que les fetes a mà. Avui en dia ningú fa ferradures a mà, no és rendible. Tots els ferradors posen les “d’usar y tirar” i així s’estalvien de fabricarles ells mateixos. Segons ens deia en Josep Soler, el nostre ferrador, feia més de cinc anys que no ferrava cap animal, i ja ningú li ho demanava, per això cap dels seus fills havia après l’ofici. “Jo n’havia ferrat mils, de cavalls i burros. Abans, quan anava a Barcelona, hi havia més carros que camions, potser per cada camió hi havia deu carros”, ens explicava mentre feia una pausa amb el martell.

 

Havent-nos deixat astorats amb el seu art encara intacte, ens va demanar que entréssim la burra dins el taller per procedir a ferrar-la. L’Amèrica no semblava nerviosa. Va aguantar estoicament els primers claus, com si volgués quedar bé davant un ferrer amb tanta experiència. Amb la segona ferradura va haver-hi algun problema –a ningú li agrada que li clavin ferros a les ungles–, però finalment va quedar enllestit.

Quan va haver acabat, el primer que va fer va ser treure la pipa i fer-ne unes calades. Vaig observar que tenia un dit aixafat i li vaig preguntar si havia estat un cop de martell a destemps. “No! Amb el martell no m’hauria passat mai, va ser amb la primera màquina que vaig tenir.” Feia petites pipades a gran velocitat com si no cabés en si de satisfacció. Havia estat capaç, amb noranta anys i després de cinc d’inactivitat, de ferrar una burra en condicions. Tota una heroïcitat.

–Moltes gràcies per haver-nos ajudat, sense vostè no hauríem pogut continuar el viatge.

–Gràcies a vosaltres, nois. Jo, això, ho recordaré tota la vida.

–Nosaltres també.

Vam regalar-li un pot d’anxoves i ens vam acomiadar d’ell i dels seus fills. Era tard però igualment vam emprendre el viatge. La burra semblava anar molt còmoda amb les seves sabates noves, i en menys temps del que ens pensàvem vam arribar al pantà de la Baells, on vam fer un descans.

Jo em volia banyar, però va resultar impossible: el nivell de l’aigua estava al 25% de l’habitual.El sol cremava fervorosament, però en vista del poc

camí que quedava per arribar a Berga vam fer un últim esforç. En Xavi, un espontani que ens havia conegut a través de la pàgina web, ens va oferir un lloc per deixar la burra i en Moi, un amic de la universitat, ens va donar allotjament. L’hospitalitat de la seva família ens va fer sentir com a casa després de tants dies de dormir en llocs estranys.

Quedava poc temps perquè es fes fosc, la llum justa per pujar al monestir de Queralt i gaudir de les seves vistes en el crepuscle. Des d’aquell mirador privilegiat un s’adona de la immensitat de la seva terra. Tot es veia petitíssim: a l’esquerra, el Puigsacalm i el Picancel; una mica més enllà, les Guilleries i el Montseny; just al davant però a gran distància, Montserrat, i ja més a la dreta es podia intuir Solsona, el que seria el nostre pròxim destí.

Es diu que al monestir de Queralt és on la verge hi té el cap, així pot vigilar tot el que passa al seu voltant. Just a sota, als seus peus, queda Berga, que com un braser incandescent em va recordar la forja que aquell mateix matí ens havia salvat el viatge.

 

Reflexions entorn d’un arbre

_________________ 1 de setembre, 2005

En el meu somni estava dret davant del pi de les tres branques, totalment immòbil. Esperava que em sobrevingués un pensament extraordinari que donés un sentit a la meva presència en aquell indret i en definitiva al viatge amb burro que m’hi havia portat. Començava a fosquejar, i les dues branques que li queden al pi prenien un aspecte tenebrós. Com esquerdes en el cel s’enlairaven esquinçant l’aire sense que res els barrés el pas. Era el lloc perfecte per tenir uns moments de lucidesa.

Just en l’instant que semblava que m’havia d’assaltar el pensament revelador, la nit es va fer dia i vaig despertar del meu somni profund. En Marc acabava d’entrar a l’habitació juntament amb els primers raigs de sol i m’informava que ja ens havien preparat l’esmorzar, un entrepà de truita i un cafè amb llet que ens vam menjar mentre en Toni, el pare d’en Moi, ens ensenyava el vídeo de la Patum.

Tot comentant l’espectacle audiovisual ens explicava que “a Berga la gent és molt tancada però quan s’acosta la Patum tot canvia, ens tornem bojos i perdem la vergonya. Llavors no hi ha diferències socials”. Vaig pensar que en certa manera aquesta era precisament una de les funcions de les festes majors, la catarsi social, el fet que per uns dies les persones s’oblidin de qui són i es fonguin en una mateixa celebració. Aquest és segurament el secret de la unió del poble berguedà.

Després de jurar tornar a Berga per la pròxima Patum vam anar a veure com havia dormit l’Amèrica. Quina sorpresa en entrar dins el local que ens havia cedit l’Ajuntament i trobar la nostra somera envoltada de bosses de plàstic esmicolades! S’havia menjat totes les provisions de faves i garrofes!

La situació vindria a ser com si una persona s’hagués passat la nit menjant caramels i bevent cafè. Les garrofes eren el premi que li donàvem quan havia fet grans esforços, i les faves el dòping que li administràvem quan volíem que els fes. Tot i haver-nos quedat sense provisions, ens vam consolar pensant que possiblement aquella havia estat la nit més feliç que mai havia viscut la nostra somera.

A una velocitat molt superior a la normal vam sortir de Berga propulsats per la burra i els seus potentíssimes ventositats. L’aroma que desprenia l’animal ens feia maleir el moment en què la vam deixar sola, però les nostres lamentacions van durar poc. Amb tres hores vam arribar al nostre destí, l’Espunyola. Tot un rècord.

Allí ens hi esperaven en Moi i en Ribas, un altre company d’universitat que ens havia vingut a veure expressament des de Palamós. L’Espunyola no té un nucli urbà sinó que consta de masies escampades pel terme municipal.

Una d’aquestes masies és Cal Majoral, un hostal que a principis de segle acollia viatgers i traginers, i que des dels cinquanta ha servit de punt de trobada entre tota la gent de les contrades. Va ser allí on vam decidir dinar.

L’àpat va transcórrer entre rialles i anècdotes de tot tipus, però tot i intentar allargar-lo al màxim possible finalment ens vam haver d’acomiadar. Després d’haver-nos sentit com a casa a Berga ens havíem sentit entre amics a l’Espunyola, i amb setze dies de viatge a l’esquena aquestes coses tenien un gran valor.

Havent dinat vam descobrir que el restaurant tenia una televisió amb sofàs, i no vam dubtar ni un instant a instal·lar-nos-hi. Al cap de mitja hora ja ens havíem descalçat i havíem ocupat tot l’espai amb les nostres llibretes, càmeres i utensilis varis. Aquella saleta ja tenia tot l’aspecte d’un pis d’estudiants.

En veure’ns d’aquella manera l’Albert ens va oferir una habitació a l’hostal, que vam acceptar de bon grat. Després d’agrair-li efusivament la invitació, vam pujar les maletes i vam caure com un sac en els nostres respectius llits. En Marc es va adormir ràpidament, però a mi hi havia quelcom que m’ho impedia.

Vaig decidir anar a veure què feia la burra i donar-li una mica de menjar. Buscant el sac de gra entre el caòticament distribuït equipatge anava trobant petits bocins de plàstic. Eren fragments que pertanyien a les bosses de garrofes i faves que l’Amèrica havia devorat la nit anterior.

Però hi havia alguna cosa que no entenia. D’on sortien aquells trossos de paper de plata que sembraven el carro? De sobte vaig veure un cordill que despuntava enmig de dos coixins. Vaig estirar-lo. En aquell moment no em quadrava el que estava veient; la meva reacció es va fer esperar uns segons.

“No pot ser!”, em vaig dir a mi mateix, “aquest és el cordill de la llonganissa que ens van regalar al restaurant El Geu de Sant Bartomeu. També se l’ha menjat!”. Per això estava tot ple de paper de plata. L’Amèrica no havia tingut la delicadesa de treure l’embolcall. S’ho havia empassat tot sense miraments.

No acabava de creure el que havia passat. Era una llonganissa de mig metre endurida pel fred i la pluja que segurament hauríem usat com a arma blanca abans que per alimentar-nos. “Quin destí més estrambòtic per a un embotit”, vaig pensar, “acabar a l’estómac d’una burra”. Però no hi havia dubte, així era com havien ocorregut els fets. Cas tancat.

Després del sobresalt de la llonganissa li vaig donar el gra a l’Amèrica i em vaig asseure al seu costat. La tarda es presentava plàcida en aquell racó de món, i va ser llavors quan em va retornar al cap la imatge del somni que havia tingut al matí. Tot sol plantat davant el pi de les tres branques, dret, immòbil. Aquell era un bon moment per reflexionar.

Les vistes eren magnífiques. Al costat de les primeres muntanyes del Prepirineu s’estenien els camps que cobrien les ondulacions del paisatge. Des de sota l’alzina a la qual havia estacat l’Amèrica, tot mirant a l’horitzó, vaig pensar que potser no hi havia una explicació per a aquell viatge, sinó que el viatge es justifica a si mateix, igual que la vida s’autojustifica en tant que viatge per aquest món. Viatjar, deambular, és una forma de viure, i és estant perdut com més intensament es viu el viatge.

No importa on s’acaba perquè el camí no té fi. La finalitat està en el mateix camí que mai es deixa de fer. Vaig pensar que potser aquell era el pensament que m’hauria assaltat davant el pi de les tres branques si no m’hagués despertat un raig de sol.

 

2005. Una odissea en el Miracle

_______________ 3 de setembre, 2005

Algun dia durant el viatge ens vam adonar que l’Amèrica no seria capaç d’acabar la ruta que ens havíem marcat. Després de donar-hi moltes voltes aquell mateix dia ens vam posar com a límit Solsona. Durant les jornades posteriors a la nostra decisió es va anar creant un mite entorn d’aquesta ciutat, fins que finalment vam arribar-hi.

Ja estàvem a la “terra promesa”, el que vindria després encara estava per decidir. Solsona està feta de llocs concrets. Places i carrers amb nom de sant es distribueixen anàrquicament dins el nucli antic creant un joc de llums i ombres que dóna un aire màgic a tots els racons de la ciutat. La bellesa d’una finestra oberta amb uns clavells pot superar la de les moltes verges que adornen les façanes de les cases engalanades amb tota classe de flors.

Mentre caminava pel carrer del Castell el pregoner de Solsona, un dels últims de Catalunya, m’explicava que els solsonins eren coneguts com a “mata-rucs”. L’explicació d’aquest fet és que, segons diu la llegenda, un any de molta sequera un pagès va decidir alimentar el seu burro amb les herbes que creixien dalt de la torre de les Hores, però no se li va acudir altra manera de fer-ho que lligant el burro pel coll i pujant-lo fins al campanar. Òbviament el burro va morir ofegat.

Era divendres, dia de mercat. El passeig de Sant Antoni Maria Claret era el centre neuràlgic de la ciutat amb una gran varietat de parades, on es podia trobar des de pollastres a l’ast fins a un pijama per a l’àvia. Des d’una de les primeres parades, concretament d’embotits i formatges, un home es va interessar pel que estava escrivint a la meva llibreta.

–Són notes per a una crònica de viatge –li vaig explicar.

–Molt bé, doncs. Què vols saber?

–Si no et fa res, m’agradaria saber si aquests embotits que vens són fets artesanament.

–Aquests precisament sí, però la majoria dels que es venen avui en dia són de fàbrica. Ja ningú es dedica a fer els embotits a mà per vendre’ls a mercat; ni a les fires de poble els embotits són artesans.

–I com és això?

–Perquè les normes europees són molt estrictes, i si no tens uns requisits higiènics no els pots vendre. La gent els fa per a consum propi i prou, si no, has de fer una inversió molt forta…

–I la fruita i la verdura també són com la del supermercat?

–Exacte, comprar aquí i comprar en un súper ve a ser el mateix, el que passa és que a la gent li agrada venir a mercat els divendres i passejar.

–Pel que veig només hi ha gent gran i marroquins.

–Sí, però també hi ha això –em va dir fixant la vista en la noia que passava per darrere meu.

–És veritat, he observat que a Solsona hi ha noies molt guapes.

–Sí, i atrevides! Deuen ser els aires del Port del Comte que porten moltes vitamines. Aquí la gent és molt festiva, semblen bascos. La festa major dura una setmana i no hi ha déu que dormi.

Li vaig agrair l’atenció que m’havia prestat i em vaig acomiadar. Mentre baixava pels carrers amb el pit omplert d’aire vigoritzant m’imaginava quin aspecte devien tenir aquells mateixos carrers per carnestoltes, amb els gegants Bojos, els Nans, la Draca, el Xut, i tots els altres personatges que fan de Solsona la ciutat amb més bestiari popular de Catalunya. Com en tants altres llocs on vam estar durant aquest viatge em vaig jurar que hi tornaria.

Aquella nit l’havíem de passar al monestir del Miracle, i a mitja tarda vam fer-hi cap sota un sol de justícia poc usual per l’hora que era. El paisatge permetia descansar la vista mirant les extensions de camps i turons pelats, en gran part, a causa de l’incendi que pocs anys enrere havia afectat la zona.

Arribar al monestir ens va costar més del que ens pensàvem. El sol no va deixar de castigar la nostra burra fins a gairebé l’últim revolt que vam superar abans de completar la nostra peregrinació. Ja érem al Miracle, fora de ruta.

Era el primer destí després de la mitificada Solsona. Sent una “sucursal” de Montserrat, estàvem confiats que els monjos benedictins ens dispensarien el tracte hospitalari característic d’aquest orde. Vam deixar l’Amèrica estacada en un arbre i en Marc es va quedar amb ella mentre jo anava a veure el pare prior, que ja estava al corrent de la nostra visita. Una dona em va acompanyar al monestir i allí, davant del magnífic altar barroc, vaig esperar el pare.

Van sortir quatre monjos amb cara afable, i d’un en un van fer les seves respectives reverències a la diminuta verge incrustada al mig de l’altar. Després d’una llarga espera va sortir el pare prior, la joventut del qual em va sorprendre molt. Lluint un impecable bronzejat i amb mirada inquisidora, es va acostar a mi només per dir-me que no em podia atendre, i sense esperar resposta va esmunyir-se per una porta.

Gairebé una hora després i sense dignar-se a aparèixer ens va enviar un dels set monjos que formen el, ara entenc per què, reduït planter espiritual del monestir. L’home, que possiblement doblava l’edat del prior i desbordava senilitat, no tenia gaire clar on col·locar-nos dins el “complex turístic” del Miracle.

Finalment, es va adonar que al lloc que li havien indicat era impossible posar-hi un carro i una burra, bàsicament perquè s’hi accedia per unes escales que, de moment, els burros no han après a baixar. Desconcertat, ens va portar a l’únic lloc on el sentit comú posaria un carro i una burra, el cobert del monestir. Però els camins del Senyor són inescrutables, i sembla que aquell lloc era sagrat. El cap del prior va aparèixer entre les ombres i en nom de Déu ens va exigir abandonar aquell indret ja que “els crits de la burra poden provocar una disbauxa que aquesta nit no ens deixarà dormir”.

Ja era fosc i havíem desguarnit la burra. Estàvem molt cansats. Li vam intentar explicar la situació però no va haver-hi maneres. Vam empènyer el carro a pes fins a davant del lloc on dormiríem com a penitència pels nostres pecats, i després de corroborar que el prior no sabia on volia col·locar-nos sinó que simplement ens volia lluny, vam deixar el carro i l’Amèrica al costat de la carretera. No hi havia cap altra solució, i no volíem discutir més amb l’autoritat espiritual, per això vam resoldre acceptar les seves condicions i marxar l’endemà al més aviat possible.

El lloc on vam dormir era com el Passatge del Terror però amb un dit de pols i aranyes de veritat. Ja tot ens era igual, ens vam posar dins els nostres sacs, vam resar un parenostre i vam somiar amb els angelets.

 

Viatge al centre de la terra

__________________ 5 de setembre, 2005

Un noi es desperta acalorat dins un sac de dormir al mig d’un camp de futbol i tot seguit travessa el poble en calçotets. Així és com va començar el dia a Su, dia que, per imperatius burrals, seria l’últim de la ruta. Jo mateix em sorprenia de veure’m caminant per la plaça de l’església amb l’única peça de roba imprescindible per no traspassar els límits de la moralitat, però després de tants dies deambulant ja poques coses em frenaven.

Just abans d’arribar a casa d’en Miquel, on m’esperava una reparadora dutxa matinal, un espontani em va interceptar i ens va convidar a esmorzar. Després d’acceptar la seva proposta vaig procedir a efectuar la meva higiene personal. Darrere meu va venir en Marc i va fer el mateix. Tot ho fèiem de forma maquinal, gairebé sense creuar paraula. Dormir al ras i despertar-nos amb el sol a la cara dins un succedani de forn crematori anomenat sac ens havia deixat estabornits.

La taula estava atapeïda de menjar: pa amb tomata, embotit de tota classe, fruita, cafè, galetes… El nostre amfitrió havia tret tot el seu arsenal alimentari. Estàvem a punt de començar a endrapar quan en Miquel va pujar corrent per informar-nos entre esbufecs de que: ”La burra s’ha escapat! Està davant del cementiri i els cotxes l’han d’esquivar!”

El dia ja s’havia animat. Vam sortir disparats en busca de l’Amèrica, que es començava a endinsar en una zona de matolls just darrere del “campusantu”. La burra no va mostrar cap instint de llibertat. En veure’ns es va girar cap a nosaltres i entrebancant-se amb tot el que va trobar va venir a trobar-nos. Salvant les distàncies, vaig sentir quelcom semblant al que deu sentir un pare quan veu el seu fill fer els primers passos.

Havent ja esmorzat, vam enganxar la burra al carro tot comentant com ens l’estimàvem. Em van venir al cap tots els moments passats al seu costat, els grans esforços que havia fet per portar-nos al nostre destí, els dies d’intens sol i de pluja pesada, les pujades inacabables, les baixades infinites; quantes caques ens havia deixat a sobre el carro i com havíem rigut netejant-les… aquells records estaven gravats amb foc en la nostra memòria.

Sense escatimar, però, els crits i copets de rigor vam arriar la nostra estimada somera cap al santuari de Pinós, el centre geogràfic de Catalunya. Entre pronunciades pujades, el paisatge que ens envoltava tenia quelcom de decadent sense deixar de ser bell. Un devastador incendi havia arrasat la zona uns anys enrere i es combinaven zones de verda i florida vegetació amb clapes de pins socarrats d’aspecte tenebrós.

A cada metre que pujàvem les vistes eren més espectaculars, i cada pas de la burra ens acostava més al que dos dies abans havíem decidit que seria el final del nostre viatge. L’Amèrica no podia aguantar el mateix ritme que li imposàvem al principi, i, abans de continuar indefinidament fins a finalitzar el trajecte en un poble qualsevol, vam decidir modificar el recorregut i acabar en un punt simbòlic com era el santuari de Pinós, el cor de la nostra terra.

Sense haver avisat a ningú ens vam presentar a la plaça del poble amb el Carrusantu. Vaig entrar dins el restaurant que hi ha davant del santuari i li vaig explicar al cambrer que havíem acabat el nostre periple per les terres catalanes i que estava molt content, a la qual cosa ell va respondre amb un comprensible gest d’indiferència. No sabia res del nostre viatge. Li vaig demanar una ampolla de cava i, pres per l’eufòria, la vaig sacsejar com un boig mentre em posava la barretina que en Marc m’acabava de donar.

D o s nois saltant i ballant, ruixant- se ells i la seva burra amb una ampolla de cava. Aquesta és la imatge que es trobaven els curiosos que tímidament s’acostaven a veure què passava. “Ho hem aconseguit! Per fi! Campiooons, campioooons, oeeoeeoee! Visca l’Amèrica, la megaburra de ferro! Hip! Hip! Burra!…” Un espectacle delirant.

Passades les celebracions, vam dinar el plat que ens havia estat perseguint durant tot el viatge: peus de porc. Des del primer fins a l’últim dia el gelatinós element porcí se’ns havia presentat en tota classe de formats en tots i cada un dels restaurants on havíem menjat. Fins i tot en to de broma havíem arribat a pensar que aquest plat era el que unia el poble català. Però què és el que realment uneix el poble català?

Preguntes com aquesta m’havien assaltat diàriament ja des d’abans d’emprendre aquest viatge. La identitat catalana, la contraposició entre vida urbana i vida rural, el progrés i l’estètica del paisatge havien estat temes sobre elsquals havia meditat i volia que aquella tarda d’alguna manera cristal·litzessin en una última conclusió.

Vaig pujar a la muntanya en busca d’inspiració i em vaig asseure sobre la Rosa dels Vents. Mentre mirava els horitzons que m’encerclaven des de l’equidistància i m’admirava davant aquell paisatge que tantes emocions estètiques ens havia provocat, vaig pensar que possiblement no hi hagi una essència que uneixi el territori, sinó que és un mateix a través del que sent el que crea el seu país.

Perquè existeixi Catalunya cal conèixer Catalunya i estimarla per la seva bellesa, pels seus paratges, per la seva gent, per les tradicions i els costums. Viatjar amb un carro ens va servir per aprendre a observar de nou, veient com apareixen les valls i les muntanyes lentament, com els arbres canvien de color i els núvols prenen les tonalitats més sublims mentre es pon el sol.

Totes aquestes sensacions viscudes ens havien fet estimar molt més la terra que ens envolta. Però realment el trajecte començava en aquell moment. Com un viatge iniciàtic, aquella ruta per Catalunya ens havia obert noves dimensions en el mirar i en el gaudir. El millor que podíem fer, doncs, era continuar viatjant. Tornàvem a Ítaca.

 

Com Ulisses

________________ 8 de setembre, 2005

Caminàvem en una llum pura i brillant que es posava sobre el paisatge adornat amb oliveres, ceps, figueres i xiprers. Els camps s’estenien per la plana fins a desembocar plàcidament al golf de Roses. Les muntanyes, en canvi, amb tota la força que els imprimeix el Canigó, entraven amb violència dins el mar.

L’Empordà beneïa la nostra presència amb aire fresc i una atmosfera pura que ens brindava un cel immens. Era en aquell mateix cel on Dalí pintava els seus elefants amb potes de girafa que, com la nostra burra, caminaven monòtonament sobre l’horitzó.

A ritme de carro vèiem com a poc a poc apareixia el sempre destapat Montgrí, i just a sota intuíem el nostre destí definitiu, l’Escala. Mentre tots dos miràvem embadalits en la mateixa direcció, davant nostre s’alçava sobre un petit pujol el que seria el nostre destí més immediat, la vila medieval de Peralada.

Com a tants altres pobles, just en arribar ens vam perdre i vam acabar donant dues voltes senceres al recinte emmurallat del castell. Finalment vam trobar la plaça de l’ajuntament on ens esperava l’alcalde. Era aviat al matí, i després de fer una breu visita al poble vam anar cap a Can Gori, la casa de turisme rural on dormiríem aquella nit.

Un gos esbojarrat va sortir a donar-nos la benvinguda. Era un d’aquells gossos de granja despreocupats, totalment lliures, que tan aviat borden a un intrús com a un escarabat. Darrere seu va aparèixer l’Imma, la dona de la casa, que amb gran amabilitat ens va indicar on havíem de posar la burra i el carro.

Havent-ho ja deixat tot en ordre, vam pujar a fer un mos a la casa. Llet acabada de munyir! Quina sorpresa. Haig de confessar que mai havia begut llet encara calenta de les mamelles de la vaca. I que bona que era. Només per detalls com aquell val la pena no deixar la vida al camp. A més, aquesta llet deixa una mena de nata que amb una mica de sucre és boníssima i alhora fatal per a les senyores a dieta. Recordo vagament com la meva àvia em parlava d’aquesta nata…

Però la llet no era tot. Ens va oferir préssecs de l’arbre del jardí, i, després de comentar-nos que totes les verdures eren de l’hort, va aparèixer en Josep, l’home de la casa, carregat amb els ous que acabaven de pondre les seves gallines. Era una casa de hippies ecològics? No. Simplement una casa de pagès.

–I què hi tens aquí dins? –vaig preguntar encuriosit tot assenyalant una olla.

–Aquí? Llom amb prunes i poma. Des de les vuit que cou.

–Què? Comences a cuinar sis hores abans de menjar? –vaig preguntar sorprès.

–Oh i tant! Així queda més tendre i gustós. Com més hores cogui, més agafarà el gust de la salsa.

–Però es necessita molt de temps per fer això. Cada dia ho fas així?

–Sempre que puc. Aquí a pagès les coses van a un altre ritme. Hi ha temps per a tot, i a mi m’agrada fer les coses bé i amb el temps que faci falta. Sempre dic als meus fills que el dia que em mori segurament hauré deixat diverses coses començades. Cadascú és com és, no?

Mentre baixàvem les escales que porten al pati on hi ha la casa de turisme rural, vaig fer una última alenada d’aquella aroma deliciosa, i vaig pensar en com la gent avui en dia paga per viure com vivien els seus avis. En un món de velocitat en què tothom participa en una cursa cap a ningú sap on, molta gent intenta sortir-ne i trobar un espai de pau com tants n’havíem trobat durant el viatge. Les cases de turisme rural i la gent cansada de la vida urbana havien estat una constant en tots els pobles que havíem visitat.

A mitja tarda vaig decidir anar a passejar pels volts de la finca, però en sortir em vaig trobar el pastor que entrava les ovelles al corral. Vaig pensar que seria interessant seguir-lo per veure com se les manegava per fer-les entrar totes a dins. Mentre observava la destresa que aquell home havia adquirit amb els anys de conduir ramats, en Josep va sortir per una porta i es va acostar a mi.

–Què et semblen aquestes ovelles? –va preguntar amb veu potent i un deix d’autosuficiència complaent, només a l’abast d’aquells que gaudeixen del fruit del seu treball.

–Molt bé. La veritat és que no en tinc ni idea, però semblar-me, em semblen bé.

–Que les vols veure? –em va preguntar enfilant ja el camí del corral.

–Sí, i tant –vaig contestar seguint els seus passos.

En el moment d’entrar una forta olor d’userda humida va impregnar el meu olfacte. Mentre caminàvem entre ovelles, en Josep m’explicava que hi ha subvencions europees perquè no es perdi el medi rural, ja que si el camp queda deshabitat hi haurà més riscos d’incendi, desapareixerà un tipus de paisatge característic, etc. “Però la gent no vol viure del que li donen, sinó del que guanya”, em deia tot mostrant-me els xaiets acabats de néixer.

–Això de les subvencions fins fa poc era un “domenen domen”, tothom anava pels diners i després deixava morir els sembrats. A Itàlia fins i tot n’hi va haver que van emplenar els seus camps amb oliveres de plàstic només per cobrar! I aquí el mateix, veus camps de gira-sols podrint-se, o pagesos que tenen les ovelles els cent dies necessaris per cobrar la subvenció i després ja en poden fer el que volen, matar-les… Et paguen l’ovella criï o no criï, no miren la producció.

–És clar, tot això és molt complicat, perquè els països pobres produeixen tan barat que tot i el transport el cost del producte és menor.

–Sí, és clar! No sé pas com acabarà tot això. –De sobte se li va entendrir el rostre–. Mira! Aquella ovella acaba de parir.

–Colló! Sí que neixen peluts els xais! –Era una imatge bastant fastigosa, però suposo que molt bonica per a algú que sàpiga de què va el tema–. I aquelles ovelles que estan separades amb un xai cada una què fan? –li vaig preguntar.

–Doncs mira, són mares que no accepten el seu fill, i les obliguem que estiguin junts perquè s’acostumin l’un a l’altre. Aquesta, per exemple –va assenyalar la que estava més a prop nostre–, va perdre el fill, i ara li hem posat un xai que fa poc va perdre la mare.

–I ja li dóna de mamar? La naturalesa sol ser molt egoista amb la descendència, i si no hi ha gens pel mig…

–He, he! –El seu rostre va dibuixar un somriure picaresc–. Saps com ho fem? Agafem el xai mort, li arranquem la pell i la posem a sobre del xai que ha perdut la mare. Així, la nova mare reconeix l’olor del seu fill mort i el deixa mamar.

–Interessantíssim! Això és com Ulisses quan s’escapa del cíclop!

–Com dius?

 

El sac de sal dins l’alfolí

___________________ 10 de setembre, 2005

Des de la taula on dinàvem al mig de la plaça d’Empúries contemplava el Carrusantu tot recordant alguns dels moments viscuts durant aquell últim mes. Se’m feia estrany pensar que l’endemà ja no hauria de guarnir l’Amèrica i sortir a fer camí per llocs desconeguts. El turó que forma l’antiga paleàpolis grega em permetia ja veure el nostre punt d’arribada, la nostra casa, l’Escala.

Havíem fet el camí des de Castelló d’Empúries a tota velocitat, ansiosos d’arribar a port, al mateix port que havien compartit grecs, romans i catalans, Emporion. Aquella tarda se celebrava la Festa de la Sal, una representació històrica de l’arribada de la sal que posteriorment es faria servir en els salaons de les anxoves, i nosaltres érem els convidats d’excepció.

Amb motiu d’aquesta festa cada any se sol reunir un considerable nombre de persones de l’Escala i d’arreu del país, ja que els esforços dels organitzadors fan que el realisme amb què es representa desperti un nostàlgic record a molta gent del poble, que experimenta, durant unes hores, un petit viatge als seus orígens.

Després de l’àpat ens vam dirigir al carro, pensatius i més lentament de l’habitual. Sense creuar paraula vam guarnir l’Amèrica a poc a poc. No em podia estar d’acariciar-la mentre pensava en tot el que estoicament havia hagut d’aguantar. Sabia que a l’Escala ens esperava una rebuda amb tots els honors, però una sensació melancòlica em va envair. Aquella burra ho havia donat tot per a nosaltres, sense demanar res.

Amenaçava núvol. Feia dies que les primeres pluges de setembre havien fet acte de presència, i per sort no ens havien enxampat, però aquell dia no ens en salvaríem. Tocava mullar-se. Cinc minuts després de pujar al carro les primeres gotes van perlejar els negres lloms de l’Amèrica, i pocs segons després lliscaven frenèticament. A mig camí entre Empúries i l’Escala el ritme de la pluja va augmentar de forma considerable. Anàvem bé de temps i vam decidir fer una petita parada a les ruïnes per aixoplugar-nos sota els pins.

Estàvem nerviosos. Sabíem que molta gent ens esperava, amics, coneguts, familiars… Alguns ens havien seguit diàriament per Ràdio l’Escala, on s’havien narrat les nostres peripècies per les terres catalanes. Sens dubte, aquell era el gran dia, tot havia passat com un somni, i aquella tarda es faria realitat.

La pluja va minvar, però no definitivament. El Carrusantu

es va posar en marxa, i durant uns metres va recórrer els camins de les ruïnes, igual que ho feien els grecs i els romans fa més de dos mil anys. Avançàvem lentament per la vora del mar. En aquell moment em vaig adonar que era la primera vegada que ho fèiem en tot el viatge, en cap altre moment havíem tingut vistes al mar. El golf de Roses es presentava com un jardí zen, l’aigua immòbil, el cel encapotat amb mastodòntics núvols grisos, la Punta a la dreta, el Cargol al centre i Sant Martí a l’esquerra; al fons, emmarcant el paisatge, les muntanyes del Pirineu tancaven la badia. Només faltava el Canigó arrodonint l’espectacle, però aquell dia la muntanya impertorbable s’amagava darrere un vel vaporós.

Baixàvem el carrer de Gràcia sense presses, amb la ja molt malmesa galga totalment tensada, i sentíem com amb un micròfon anunciaven la nostra presència: “I ara arriben la burra Amèrica, en Pau i en Marc, que han donat la volta a Catalunya durant un mes. Els farem participar de la festa i ens ajudaran a portar la sal des de la platja fins a l’alfolí, l’edifici on s’emmagatzemava i es distribuïa, de la mateixa manera que es feia abans, amb un carro i un burro.”

Uns quants curiosos ens van venir a trobar i vam arribar amb una comitiva a la platja de les Barques. Estava ple de gom a gom. A la platja l’espectacle continuava com si res, les dones col·locaven el peix a les caixes, els avis pescadors amb la cara endurida per la mar arreglaven les gambines, les xarxes encara molles romanien esteses sobre la sorra i les barques de vela descansaven balancejant-se al ritme de les petites onades. No feia gaires anys aquella platja estava sempre plena d’embarcacions de pescadors, i d’aquí li va venir l’apel·latiu de la platja de les Barques. Sembla que els vells pescadors no es complicaven gaire la vida a l’hora de posar noms.

Ens van indicar el lloc per deixar el carro i una munió de persones ens va envoltar. Tot eren cares conegudes, que amb una rialla d’orella a orella ens felicitaven per la nostra gesta. “Molt bé, nois, això sí que és una experiència maca”, deia un, “Us he seguit tots els dies, i m’ho heu fet passar molt bé, enhorabona!”, ens comentava l’altre.Entre petons i abraçades ens van portar fins al lloc des del qual es narrava la festa i es cantaven havaneres. De sobte érem en el punt de mira de tothom. Van enunciar que diríem unes paraules i ens van passar el micròfon.

“Doncs… moltes gràcies a tothom, a tota la gent de l’Escala, i sobretot a aquells que ens han donat suport i ens han seguit durant el viatge. Quan vam sortir d’aquí ara farà un mes mai ens hauríem pensat que tot ens sortiria tan bé, ni que estaríem avui compartint aquests moments tan especials de la Festa de la Sal amb tots vosaltres. Estem segurs que tots els bons desitjos que les escalenques i els escalencs ens heu donat han contribuït que avui ens trobem aquí. Ens heu ajudat molt i ens heu donat molta força, per això us estem immensament agraïts. Moltes gràcies.” Tots els presents es van fondre en un aplaudiment.

Emocionats i exultants ens vam dirigir cap al Carrusantu on ens esperaven els sacs de sal que hauríem de portar fins a l’alfolí. No sabíem què fer ni on mirar, tothom estava pendent de nosaltres. El moment era màgic. Vam descarregar els pesadíssims sacs on ens van indicar.

Havia parat de ploure. Els núvols perdien consistència i s’esvaïen. Entre una de les escletxes del cel va aparèixer el sol i va il·luminar tota la platja. Tots dos vam quedar impressionats davant l’esplendor del mar. Després de la pluja tot lluïa com mai. Ens vam mirar l’un a l’altre, i tot seguit a la burra.

De sobte ens vam adonar que ja estàvem, que s’havia acabat el viatge. Vam agafar l’últim sac amb totes les nostres forces, vam caminar uns metres i el vam deixar caure a plom. El punt final era el sac de sal dins l’alfolí.

 

——-

 

Quan plou, pateixo amb vosaltres;

estic content quan fa sol

i, si hi ha trons i llampega

dic: renoi! Estan de pega!

Si almenys un camperol

els tingués a casa seva

resguardats de pluja i vent

i amb la burra dins de l’estable!

Sempre hi ha qui és amable

i es troba arreu bona gent.

Que el bon temps us acompanyi

al llarg de tot el camí.

Que vingui darrere vostre

la pluja que ha de venir.

 

Ramon Cabanas i Antich

(El nostre home a Vic i al cel)