Fragmentari
1
A les 5 del matí ens desperta la incomoditat. Augmentem el nostre malestar corporal pedalant fins a Bellcaire i enregistrant tot allò que la cristal·lina llum del matí impregna. Filmem dos globus aerostàtics i un home que caça cargols en el marge d’un camp. El compte de Torroella ens explica més tard que menja dos cargols crus cada matí per regular el seu sistema digestiu.
2
Els espais públics són l’habitat natural de la Zebra. En arribar al poble, el nostre animal busca instintivament la plaça de l’església i s’hi instal·la. Anys enrere aquests fòrums, aquestes àgores, tenien una funció social de primer ordre, però cada dia som més ‘occidentals’, i això sembla comportar una paulatina reclusió en l’espai privat. O potser no, perquè nosaltres som mediterranis. O potser el que es porta avui en dia és el bar i el cafè, un espai semipúblic, per tant semiprivat. Hi ha qui diu que la idea d’Europa es fonamenta sobre aquests espais d’interacció social.
Els espais públics de Bellcaire no tenen gespa, i no ens permeten reposar els nostres cansats organismes. Esmorzem una botifarra a la brasa i embotit. Ens desviem a la República de Sobrestany on ens rep el cap d’Estat, comandante Alfons. Tampoc allà ens podem refer de la mitja hora dormida la nit anterior.
3
“Mola un ou i part de l’esquena” Martí dixit.
4
A Torroella de Montgrí fa molta anys que la immigració andalusa es retroba amb els seus orígens reproduint, durant la festa major del poble, un “encierro de vaquillas”. Micròfon en mà i amb la càmera immortalitzant els esdeveniments, ens trobem envoltats del bo i millor de la “fiesta”. Tocats per la Tramuntana i retocats per la cervesa, intenten explicar-nos què significa per a ells aquell esdeveniment tan empordanès com el correfoc que es celebra poc després pels carrers de la vila. Entrevistem a l’alcalde i tot seguit enregistrem una sessió de “cante” que interrompem per preservar la integritat de la càmera.
El comandante Alfons ens proporciona un barret d’explorador per endinsar-nos en el correfoc. Ens aventurem entre les explosions i les guspires, i ens perdem. El poder que confereix una càmera, i unes paraules pronunciades amb educació, ens permeten pujar a un pis amb vistes privilegiades a la plaça on s’acaba de consumir tota la pólvora.
5
“A l’Escala maten l’oca, i a Torroella se la foten” em va recordar la senyora de Quintana.
6
Walter Benjamin, que va acabar els seus dies a Port Bou, va ser un pioner en copsar la realitat fragmentària del cinema. El que s’ha considerat el setè art està conformat per un seguit de fragments de realitat que l’espectador ha d’interpretar i ordenar. L’obra d’art deixa la seva autonomia per passar a dependre de l’espectador, i és per això que aquest autor escrivia enganxant trossos de biografia, cites i pensaments. Que cadascú es construeixi el seu propi món.
7
“L’amor d’avui en dia potser és més autèntic, però menys durader”. Llegeixo aquesta sentència d’en Sastruc apuntada en el meu bloc de notes. S’activa el pensament.
Sense la pressió social la biologia pren la iniciativa, i, segons apunten els últims estudis científics, l’enamorament té una vida aproximada de 5 anys a tot estirar. Potser és el temps que cal perquè les cries humanes tinguin certa autonomia, o potser és que la ment de l’home tendeix a la fragmentació i la discontinuïtat, i només a través de la coacció social aconsegueix canviar aquesta circumstància. La vida està conformada de moments i sensacions que cadascú interpreta i classifica a la seva manera, fins i tot hi ha qui es dedica a col·leccionar sensacions. Potser només així, encapsulant aquests moments de forma fragmentària i renovant-los constantment, l’amor es deslliura de la biologia i es fa immortal.
8
Em veig a mi mateix fent veure que escric el que havia escrit uns minuts enrere al mig d’un carreró fosc del nucli antic. En Martí em grava com si estigués en un moment de màxima inspiració. Dono per acabada la meva actuació i començo a caminar. Noto la presència de la càmera darrera meu. Em giro i està allà, perseguint-me. No sé si visc o actuo, tot depèn de si està en “Rec” o en “Stanby”.
Per la sabana de l’Empordà
1
El comandante Alfons ens recorda unes paraules d’inspiració oriental que podrien ser una versió del Tao, o fins i tot una cita literal. Fins i tot podrien ser les paraules exactes que va pronunciar un dia Lao Tse però que mai van ser escrites. “Renovat’t a cada instant, reneix cada dia”. Ens confessa que aquest és un dels principals aprenentatges de la seva vida. Penso que potser aquest és un dels secrets de les persones que tenen voluntat de portar la batuta, el fet de carregar les piles periòdicament per no perdre mai la força.
Com un arbre quan es poda, com l’au Fènix quan ressorgeix de les seves cendres, els faraons de l’antic Egipte simulaven la seva mort una vegada a l’any i en sortien victoriosos, mostrant el seu renovat vigor físic i espiritual davant del poble, després d’uns dies d’intenses cures i tractaments. Ser, no ser, i tornar a ser, aquesta és la qüestió. L’Alfons em diu que li agradaria reencarnar-se en ell mateix.
2
De la forma més natural, la Zebra avança a poc a poc entre cérvols, iaks del Tibet i emús. Portem una bossa de menjar per alimentar els animals del parc de Sobrestany, i ells ho saben. S’acosten a poc a poc. Trec un grapat de gra i el dono, directament de la mà, a la boca dels petits cérvols que em circumden. Sóc un bon salvatge, en harmonia amb la naturalesa.
Els meus instints aràcnids m’avisen d’alguna cosa. De sobte tots els animalets fugen del meu costat. Es respira una estranya calma. Noto una presència que s’acosta per darrera meu. La meva ombra té cornamenta. Em giro i em trobo de cares el cérvol mascle dominant del parc mirant-me de fit a fit. Poso la mà tremolosa a la bossa, en trec un fornit grapat de gra i li dono. Endrapa amb gran celeritat però no en té prou, vol la bossa. Camina amb les banyes per davant amb la ferma voluntat de prendre-me-la. Li llenço a terra i m’aparto. En tres segons devora el gra, amb la bossa inclosa. Els petits animalons s’encarreguen de netejar les engrunes que el gran cérvol ha deixat.
3
El campanar de l’església de Torroella es va deixar inacabat per no pagar l’impost corresponent. Déu no volia pagar a Cèsar el que era del Cèsar, i, tot i ser el seu regne el de l’esperit, per si de cas, s’estalviava l’impost en el regne de la matèria. Les relacions entre la matèria i l’esperit sempre han estat convulses.
4
Una noia li demana el barret al comandante Alfons. Ell li regala a canvi d’un peto. Ella li nega. Ell li demana que li torni el barret. Ella s’hi nega. “Noia, no siguis tan fenicia” li diu ell.
5
Sortim de Sobrestany en direcció a Verges. A partir de Bellcaire ens diuen que seguim el riu i ens perdem entre els camps de blat de moro fins a arribar a la Tallada d’Empordà. Sempre tenim el massís del Montgrí com a referència, però de res ens serveix, perquè no sabem on anem. A la Tallada ens informen que em fet una volta considerable i ens indiquen el camí a seguir per arribar a Verges. Enfosqueix i els mortífers mosquits del Ter ens piquen a discreció.
Can Grau és un bar que anteriorment havia estat un cinema i que ha estat regentat per la mateixa família durant quatre generacions. És el primer lloc on anem després d’arribar a Vegres, i allà ens trobem a la Pilar que, encuriosida per la nostra andròmina ens fa tota classe de preguntes. Ens explica que un gran tocat per la Tramuntana era l’home que l’ajudava al bar, però que havia mort anys enrere assassinat. “Estava en el lloc equivocat en el moment equivocat”, ens va dir, ”mirava la tele a casa d’un amic quan va entrar el fill de l’amic i va matar al seu pare i a ell que estava al costat”. En aquell moment em ve al cap la paraula que l’Alfons ens havia dit aquella mateixa tarda que definia la seva vida: “Sort”. I tot seguit recordo que havia afegit: “Quan Napoleó demanava referències d’un dels seus homes i li explicaven que havia guanyat tal o qual batalla, li era igual. Ell el que volia era saber si tenia sort, si les coses li anaven bé, si a la vida personal tot li era favorable”.
Fins aquí molt bé, però algú sap què és la sort? Sembla ser quelcom semblant al temps segons Sant Agustí, que tothom sap què és si no li pregunten, però quan s’ha d’explicar ningú ho té clar.
6
A la 1 de la nit ens avisen de que la gespa de la plaça publica del poble on pretenem dormir serà regada indefectiblement per uns aspersors a partir de les 2. Agafem els baltrus i canviem de lloc.
Ultramort
1
L’Empordà està sembrat de pobles, i al seu torn aquests pobles estan sembrats d’horts, que alhora estan sembrats d’albergínies, tomàquets, i pebrots. L’hort sembla ser el màxim entreteniment de molta gent gran que no té res a fer a la tarda, i que segurament no ha tingut res a fer durant el matí.
En Lluís tampoc té gaire res a fer, per això accepta tranquil·lament la nostra proposta d’entrevistar-lo. Ens diu que la felicitat és la llum, “veure la llum”. Després de la bateria de preguntes que li dirigeixo em venen ganes de preguntar-li què creu que hi haurà després de la mort. Li formulo la qüestió. No em respon. “Llum?” li pregunto. “Foscor” em contesta. “O potser és que la llum és la foscor” afegeix.
2
A Verges hi ha un carrer sense sortida que troba la seva fi en una paret de totxanes d’obra vista. En aquest carrer hi ha l’entrada del darrera d’un món en sí mateix. La façana està adornada amb trossos de cadena sostinguts entre escuts heràldics de tota mena, entre ells el del Barça. Al entrar sorprèn veure tovalloles penjant del sostre amb tota classe d’estampats que van des de l’erotisme fins a en Ronaldinho. Entre les tovalloles apareixen bicicletes antigues. Seguidament s’accedeix a un florit jardí del que en sorgeixen una figura de pedra en forma de gos, un bust de Bethoveen, un altre de Goya, i dues Venus. Una escala tombada sobre una muntanya de sorra separa el sofà en el que seiem de la resta del jardí. Un mocador que reprodueix una foto de’n Michael Jackson penja sobre nosaltres. Cinc televisors amuntegats a la dreta i tres a l’esquerra ens contemplen apagats. Immers en el món que ell mateix s’ha creat en Biel comença a parlar.
3
Ens és revelat confidencialment un secret d’Estat: Isabel II tenia un amant a Vilajuïga. Es tractava del cap de l’estació de tren, i la notícia ha sortit a la llum perquè se’n conserven les cartes d’amor que s’enviaven. La reina no les escrivia, només les firmava.
4
“Ultra murtra” és el nom que, s’especula, tenia inicialment el poble que avui en dia rep el l’apel·latiu d’Ultramort. La Maria Gràcia ens ofereix allotjament i la seva hospitalitat rabassa llargament els límits de les nostres expectatives. Ens banyem a la seva piscina veient el Montgrí daurat per una banda, i una espectacular posta de Sol per l’altra.
Passejant pels carrers de la vila passem per davant de la casa on el poeta Jaime Gil de Biedma va passar els últims anys de la seva vida. Continuem caminant fins a arribar al restaurant l’Arada on ens espera un sopar de capellans i professors organitzat per la Maria Gràcia. Enmig de l’animada conversa es fa un silenci, i una veu es queda sola dient: “Un professor no ha de saber les coses que explica, les ha de saber ensenyar”. És que potser Sócrates, el que s’ha considerat el més savi dels homes, sabia el que ensenyava? Si l’únic coneixement del que feia gala era el de saber que no sabia res, difícilment podia saber el que intentava ensenyar als altres. Per això utilitzava el mètode maièutic, que cadascú extregui la seva pròpia veritat havent formulat les preguntes adients. Hi ha tantes veritats com persones, és per això que no fem el pas de Sòcrates a Plató, sinó que reculem i ens quedem enrere, amb la antiquíssima inscripció de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”.
Por i atzar
1
Sortim d’Ultramort plens de vida. Transferim l’energia dels nostres cossos a la màquina i aquesta la transforma en un moviment de plats, pinyons, cadenes i rodes que ens fa avançar a una velocitat considerable. La Zebra deixa de ser un intricat de ferros i gomes per convertir-se en una part integrada als nostres organismes. La matèria inerta comença a tenir cert caràcter. A mesura que avancem en el nostre viatge la màquina s’espiritualitza i, com un Frankenstein inorgànic, sembla que en qualsevol moment hagi de començar a desplaçar-se al seu albir.
2
Aparcada davant de la riera de Rupià miro la Zebra, i li veig un nas, i uns ulls, i penso que les rodes, al cap i a la fi, són les seves potes, i, és clar, la tapisseria no pot ser altra cosa que la seva pell, els retrovisors, les seves orelles. Una màquina amb membres animals que em recorda les màquines amb atributs sexuals que dissenyava Francis Picabia. La bateria, el seu sexe.
3
Anys enrere els germans Auquer van portar el seu idealisme a la pràctica i van organitzar una comuna a Rupià. Hi ha persones que tenen el do de la hospitalitat i en Lluís el conserva intacte dels seus anys comunals. Ser hospitalari no vol dir desfer-se en cures i atencions, sinó proporcionar allò just, i sobretot donar llibertat a l’hoste, tractar-lo com un membre més de la família, i fins i tot demanar-li que faci alguna cosa.
4
Restem asseguts al menjador de la casa que en Xavier Cercas ha llogat a Rupià. Són les 11 de la nit i estem sols esperant pacientment que el cèlebre escriptor torni de la volta que ha anat a donar per el poble amb la Zebra. Arriba cansat, exhaust, i emocionat per la divertida estona que acaba de passar. Pren una dutxa i s’asseu amb nosaltres. Després d’una estona de conversa em diu que la felicitat consisteix en viure sense por, i que ell s’esforça en una lluita constant per perdre la por a la mort. Li comento que mi la mort no m’ha fet mai por, per el mateix motiu que no n’hi feia a Epicur, tan simple com que quan ella hi és, jo ja no hi sóc. Discutim sobre el tema i acabem parlant de Schopenhauer. Impossible d’aclarir-nos. Així ja està bé. Li acabo demanant que em resumeixi el que ha estat la seva vida en poques paraules: “Sóc un tiu amb moltes ganes de passar-ho bé i amb una immensa dificultat per aconseguir-ho”. Esperem, amb la nostra andròmina, haver-li facilitat una mica les coses, almenys durant una nit d’estiu.
5
En Martí dorm. A pocs metres d’ell em trobo, concentradíssim, davant d’un mosquit i amb un diari enroscat a la mà. El vull matar. Penso que l’haig de matar per el nostre bé, perquè no ens piqui, però igualment em sap greu. Potser aquest pobre insecte és innocent, potser no ha picat mai a ningú, i tot i així jo el vull matar pel sol fet de ser el que és, un mosquit. Ell no ha triat la seva naturalesa, no té cap responsabilitat de ser com és. Així funciona la naturalesa, no podem triar el que som, no ens deixa.
Al voltant del mosquit hi ha papallones de nit i altres animalons que busquen la llum, i a ells, en canvi, ningú els matarà per ser com són. Entre tant insecte no puc evitar pensar en la Metamorfosi de Kafka i en com Gregor es converteix d’un dia per l’altre, i sense poder fer-hi res, en un escarabat. Tampoc ell tenia la culpa d’haver-se convertit en un ésser repugnant, i tot i així el seu pare el fereix tirant-li una poma que s’acaba podrint encastada en el seu cos estrany. És inevitable sentir pena per Gregor i la seva mala sort. Potser és la son que tinc, però penso que aquell mosquit podria ser jo i que tot és qüestió d’atzar. Desenrosco el diari i el deixo viure. Si ens pica, mala sort.
L’home de la cama de ferro
1
Miro les meves cames reflectides en el vidre de la de la finestra. Des de que vam marxar de l’Escala semblen haver augmentat substancialment la seva massa muscular. Hem pedalat molt. Me les miro més bé i les toco. Hi ha una part de múscul, és cert, però noto algunes protuberàncies no identificades. Descobreixo que una part important del que semblava ser massa muscular no és més que un cúmul de picades de mosquit, segurament, algunes d’elles, del mosquit al que vaig perdonar la vida la nit anterior. “Mala sort” penso, “barrejar literatura i realitat té certs inconvenients”.
2
El món ideal segons en Lluís Auquer seria aquell en el que l’home i la seva obra s’unirien amb la natura sense dificultat. És per això que defensa els horts que envolten els pobles de l’Empordà com a element integrador de la zona urbana amb el medi rural. “El paisatge transformat per l’home no ha de ser agressiu amb l’entorn, s’haurien d’utilitzar materials naturals i buscar l’equilibri amb allò que ens envolta”, ens explica, i seguidament ens diu que la felicitat per a ell consistiria en ser pescador i viure tranquil amb la seva dona en una barraca davant del mar.
Em pregunta si sóc un tiu dialèctic. Li responc que sí, que estic constantment en discussió amb la meva ànima i que necessito moure’m, no puc instal·lar-me en una sola manera de veure el món, és més, sovint em contradic. Tot i així, li explico també, que no crec que avanci en el meu pensament, sinó que simplement dono voltes en un cercle pla, de dos dimensions.
Plató buscava el logos a través del dia-logos, la confrontació de raonaments. Segons el filòsof atenenc la veritat només apareix en comptades ocasions, i és com una guspira que apareix, fugaç, quan xoquen dues espases. Durant el diàleg amb en Lluís, em sembla que s’encén aquesta petita llum, només per fer-me entendre que no entenc res del que li intento explicar.
3
A mitja conversa veiem arribar en Xavier Cercas amb la Zebra i un pedal a la mà. Li ha caigut durant el trajecte de tornada de Parlavà a Rupià. Entre esbufecs de cansament ens demana perdó per l’incident. Li diem que no passa res i continuem amb l’entrevista. En
acabar arreglem el pedal i ens dirigim a Foixà. A mig camí torna a caure el pedal i fem el que queda empenyent el nostre animal ferit.
Dubto entre escriure, o no fer-ho, sobre aquest fet tan curiós. Llavors penso en les paraules que el mateix Xavier em va dir la nit anterior “Si escrius pensant que algú et llegirà estàs perdut, no s’ha d’escriure per als altres, has d’escriure el que veus, el que sents”. Les seves pròpies paraules m’inciten a escriure aquesta anècdota.
4
Des del seu estudi amb vistes privilegiades a l’Alt i al Baix Empordà, Santiago Deixeus em diu que les preguntes que li faig no són pròpies d’un noi jove, sinó que s’han de fer ja de gran, si és que algun dia es fan. “Ara has de viure”, em recepta.
Poc després de prescriure’m vida, el doctor Deixeus recorda com el seu pare, també cèlebre ginecòleg, li deia, quan ell era jove, que treballés, que estudiés i s’esforcés al màxim perquè “la feina ben feta sempre s’acaba reconeixent”. Aquestes paraules em fan pensar en que haig de dedicar més temps a escriure ja que amb la curta estona que hi dedico cada dia és impossible que en surti res de bo. Mentre el doctor continua parlant, em quedo bocabadat observant el golf de Roses, el cap Norfeu, les Medes i el Montgrí. M’endinso en una dialèctica interna.
Sembla que alguns grans artistes o escriptors del s.XX no han dedicat tant de temps al treball, i, tot i així, han creat igualment grans obres. El cas més clar seria el de Duchamp. Però el que també penso és que potser Duchamp treballava constantment, simplement executava la seva obra en poc temps. Diuen que la genialitat és molt de treball i una mica d’inspiració, que, a més, t’ha d’enxampar treballant.
El gran avantatge d’escriure, de pintar, o de crear en general, és que es pot treballar a qualsevol lloc, així la literatura i l’art es fan portàtils. Potser el silenci de Duchamp no estava tan sobrevalorat, sinó que simplement amagava les cartes amb les que jugava i només actuava quan ho creia necessari. Es podria dir que el temps que passo viatjant amb la Zebra i pensant és també una feina que em servirà després per escriure. Però segurament tot això que penso és un autoengany, i com deia el pare del doctor, cal molt de treball per fer alguna cosa bé. Per tant, intentaré treballar un mica més, per si de cas. Res em fa més por que convertir-me en un expert justificador d’errors.
Problemes tècnics
1
El gran mecànic Vicenç Folgado acudeix en la nostra ajuda per reparar el pedal que s’ha després de la Zebra. Una qüestió purament tècnica que soluciona amb gran solvència. Ja podem tornar a pedalar. Poc després, corrent per un camp, em torço el turmell. Sembla que la màquina que formem junt amb la nostra andròmina no acaba de funcionar mai perfectament.
2
A Camallera ens acostem al taller de la Regina Saura, que ens rep amb gran amabilitat i es mostra encuriosida per la nostra iniciativa. La curiositat és una part indestriable del caràcter artístic, i aquest fet es veu reflectit en la biografia d’aquesta dona que, abans de dedicar-se definitivament a pintar, va intentar donar via lliure a la seva creativitat en altres disciplines. Asseguts en un còmode sofà, envoltats d’una sèrie de pintures sobre poemes de Pablo Neruda, ens explica els camins que ha pres la seva ànima inquieta.
3
Havent cobert una curta distància del nostre trajecte fins a Vilaür s’encalla la roda esquerra del darrera. Ens quedem frenats i som incapaços de continuar el nostre viatge. Com una sèpia, ens veiem obligats a desplaçar-nos d’esquenes fins al taller més proper. La lesió no és greu i en poc temps la Zebra torna a circular pels carrers de Camallera. A pocs metres del punt on s’havia encallat, la Zebra recau en la mateixa lesió. Sembla que no és tan greu com l’anterior, però la marxa es fa difícil. En Martí pren l’equipatge i jo empenyo la màquina, fins i tot en les baixades, fins a Vilaür.
4
Davant el Manso Vilahur, i sota un Sol de justícia, espero el Biscu per entrevistar-lo. Ningú respon als meus cops a la porta. Mentrestant arriba en Martí, cansat de portar les maletes. Truco al telèfon i sentim com sona des de fora. Una hora després arriba el nostre home. Ens asseiem al menjador en companyia del seu gos Marcel·lí. La seva agilitat mental em supera. Ens diu que si fos un animal li agradaria ser un diplodocus, i que Leonardo no feia més que copiar a Arquimedes. Parla molt convençut, sembla que sap el que es diu.
Al finalitzar la ronda de preguntes assenyala un pot d’esprai i ens comenta que la seva vida s’assembla a aquell objecte dissenyat per ell mateix. “Sí, és un objecte inútil, conté vent de l’Empordà. Estic preparant un curs de disseny de màquines inútils, m’interessa molt el tema”. Màquines inútils.
Prenc la copa de vi que el Biscu m’ha ofert minuts enrere. Me la miro i la sospeso sense beure’n ni un glop. Leonardo, el Renixement fet home, dissenyava màquines d’impossible factura, potser només pel plaer de crear coses, utensilis que, al cap i a la fi, eren inútils. Si l’home ha sortit del seu estat natural és gràcies a la seva capacitat de crear eines i màquines que li han permès dominar l’entorn. Màquines útils. El gran problema que li ha suposat aquesta habilitat ,és, com en tot, l’excés. Sempre acabo pensant que s’ha de tornar a la virtuosa prudència de l’antiga Grècia, buscar l’equilibri. Un tòpic.
Miro per la finestra i penso en el Gran Vidre de Duchamp, aquella màquina inútil enclaustrada en un vidre trencat. Va ser el progrés, l’avenç de la ciència i la tècnica el que va portar a la gran destrucció que aquella obra, d’alguna manera, criticava. Al cap i a la fi no és més que un altres tòpic, però sembla que encara no hem sabut trobar el punt mig entre els avantatges que comporta la millora de la tecnologia i la maquinària, i els molts inconvenients que involucren. La imatge d’un noi enmig de la plana de l’Empordà empenyent una màquina espatllada, és també una metàfora efímera de l’esclavitud a que, en molts sentits, ens té sotmesos avui en dia la tècnica. Potser seria millor caminar.
5
“Em pots resumir la teva vida en una paraula, frase o imatge?” Li pregunto a la Montserrat Valentí. “No” em respon.
El cel a la terra
1
La resignació mecànica de’n Vicenç ens torna a salvar el viatge. Aquesta vegada ha fet falta canviar la roda esquerra del darrera i repintar-la. Com un mecànic de boxes de la formula 1, fa una reparació contrarelotge.. Després de tanta avaria ens adonem que no és la Zebra el que ens està portant per l’Empordà, a aquestes altures ja no podem enganyar a ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos. Tampoc són els nostres cossos carregats de l’energia que ens confereixen els opípars àpats amb que els obsequiem. No. El que realment ens mou en aquest viatge és la nostra abnegada voluntat, les nostres ganes de passejar-nos arrossegant un artefacte pintat a ratlles per el món. La Zebra s’ha convertit en un animal de companyia.
2
Dinem a Santa Eulàlia amb la Caty, en Lluís, la Rossita i en Pere. Mengem xai a la brasa cuit amb el carbó de fusta d’alzina reservat dels focs fets durant l’hivern. Així com el bon vi pren l’aroma de la bota en la que fermenta, també la carn s’impregna del caliu de la fusta que la cou. Com la magdalena de Proust, l’intens gust d’aquella carn em retorna a un record que no tinc, a un temps definitivament perdut que mai he viscut..
3
Continuem zebrejant per la plana. A mig trajecte ens trobem una dona. Dóna la casualitat que l’ull ciclopi de la càmera està enregistrant aquell fragment de la travessia “Què en penses de la vida” li pregunto. La dona es para, em mira als ulls i declara amb aparent sinceritat. “Sí, a vegades blanc, a vegades negre. Hi ha gent que més blanc, hi ha gent que més negre”. Doncs això, blanc i negre.
4
Fa dies que mengem massa. A Vilamalla ens immiscim en un ball de jubilats que es celebra el centre social. Ballem entre ells. En surto amb el cap com un timbal. Anem a dormir sobre uns duríssims matalassos al pavelló d’esports. Em passo la nit entre vòmits i mal de cap.
5
Hi ha persones que són un món en sí mateixes. De fet, tots tenim el nostre propi món, però hi ha alguns personatges hipercreatius que enriqueixen la seva cosmovisió amb idees de collita pròpia, i que engalanen, al seu gust, un arbre de coneixement que cultiven amb passió. A Fortià topem amb un d’aquests individus.
En Vicenç Macau és vegetarià extrem. De professió, apicultor. Segons ell, la carn i el peix són una sedimentació proteínica perjudicial per la salut, i la prova està en que es podreixen amb gran rapidesa si es deixen a l’intemperie. En el seu estat natural, l’home no ingeria les grans dosis de proteïna que es consumeixen avui en dia, i aquest és el principal problema que tenim avui en dia.
En quant al futur, en Macau no és pessimista, creu que arribarà un dia en que les persones es faran conscients de l’error alimentari que estan cometent i aquest serà el principi d’una llarga era de pau i benestar. “L’home ha de retornar a un estat semblant al d’abans de sortir de la naturalesa, en harmonia amb el seu entorn”.
Després d’una detallada exposició de la seva teoria, en Vicenç em mostra els centenars de fulls que ha escrit amb complexes formules químiques i tota mena d’apreciacions. Em quedo impressionat. Passem una hora valorant les seves idees i li demano perdó per haver de marxar, però les meves cames comencen a cedir. Mentre ens acompanya a la porta de casa seva sospeso seriosament la possibilitat de fer-me vegetarià. Ens regala un pot de mel. Per posar punt i final a la trobada li dic que intentaré menjar molta més fruita. “Pomes, sobretot menja pomes” em diu. “La poma” penso, “precisament la fruita que ens va expulsar de la natural harmonia del paradís terrenal”.
Mònades nòmades
1
Les mosques no ens deixen tranquils. Una de les que en Martí espanta de la seva cama vola cap al cel i desapareix. El blau continua essent igual de blau tot i albergar aquella mosca, i tants altres insectes que el surquen. L’Empordà està fet de cels i vents, de núvols hiperbòlics que adopten les formes més extravagants. Durant el trajecte de Fortià a Castelló d’Empúries ens emparen, des de les altures, aquests elements vaporosos que es difuminen a mesura que el dia avança.
La terra de l’Empordà, en canvi, és concreta. A pas de Zebra tot es veu de prop i les textures del terreny es manifesten amb caràcter. El fet de ser un sòl d’alta fertilitat no permet l’existència d’espais inerts, tot transpira vida. Els camps de gira-sols, blat de moro, arbres fruiters o les simples vessanes de terra remoguda a l’espera de ser sembrada es combinen amb el puntillisme de les oliveres, xiprers i tamarius. L’ordenació del territori sembla tenir certa coherència amb l’entorn natural, i la intervenció de l’home no malmet excessivament el paisatge, almenys a l’interior.
Tot té a veure amb l’aigua, amb els aiguamolls, els rius i les corrents subterrànies. Segons ens explica en Ripoll, havent ja arribat a Castelló d’Empúries, bona part de l’Empordà eren aiguamolls, i abans de ser-ho, es creu que una gran extensió d’aquesta terra havia estat submergida sota el mar. En Joan Riera ens va comentar a l’Escala, abans d’emprendre el viatge, que dècades enrere es va produir una febre de l’arròs, en la que es va aprofitar la peculiaritat geogràfica de la zona per fer grans plantacions d’aquest aliment. Aquest fet va portar bastants immigrants valencians, i alguns d’ells es van quedar, fins que el fenomen del turisme ho va estroncar tot. Sembla que el turisme va estroncar moltes altres coses.
2
Si els Grecs, al arribar a la nostra terra, es van instal·lar a Empúries, va ser precisament per l’aigua, per la desembocadura del Ter. En aquell temps, i durant molts més anys, el Mediterrani era un mar pacífic que propiciava l’intercanvi comercial. D’aquí el nom d’Emporion, mercat, que va donar nom al primer assentament grec, i que després ha donat nom a aquesta terra de tràfec constant que anomenen Empordà. Va ser quan el comerç marítim es va fer perillós i poc rendible, que la capitalitat del comptat d’Empúries es va traslladar a Castelló, ja que des d’allà es dominava amb més garanties el territori interior. La costa empordanesa va quedar relegada a un segon pla fins a l’adveniment massiu del turisme a mitjan segle XX, moment en el que, fins i tot l’antiga capital interior del comptat es va obrir al mar a partir d’una reconversió de part dels aiguamolls en una Venècia sense màgia ni gràcia arquitectònica. Empuriabrava.
3
De la mateixa manera que l’aigua era una font de riquesa, també es podia convertir en causa d’inundacions i malalties. Almenys això és el que ens van explicar al Baix Empordà en referència al desviament del riu Ter. Segons ens van dir, el compte d’Empúries va canviar la direcció del riu per causar desgràcies al seu enemic, el comte de Torroella. A l’Escala però, sempre s’ha dit que va ser el compte de Torroella el que va desviar el riu per quedar-se amb tota l’aigua del riu. Dos pobles tan propers avui en dia i tan separats en el passat. Quan les distàncies marcaven la diferència i les barreres físiques eren gairebé infranquejables, el massís del Montgrí, que tornem a divisar des de la platja d’Empuriabrava, es convertia en un teló d’acer generador de recels envers el poble veí. Per sort, tot això avui en dia ha canviat, i la privilegiada geografia de l’Empordà és motiu d’apropament i germanor entre les persones i els pobles, fent d’aquesta terra un món en miniatura ple de connexions i en trànsit constant. Mònades nòmades.
Amb el banyador al cap…
1
Conveni. Aquesta és la paraula màgica segons en Joan Joanola. L’acord entre dues o més persones que suposa un benefici recíproc. Ja fosc, dins el recinte de la Ciutadella de Roses, asseguts sobre la Zebra, i a la llum d’unes espelmes, en Joan proposa un Empordà unit i coneixedor de les seves característiques privilegiades. Autoconscient i basat en el conveni de les persones, institucions, empreses, convenint tot el que convingui conveniar. Em convenç. Al matí següent fem un conveni amb en Jordi Vila, propietari dels creuers Don Panxo, segons el qual li regalem el llibre de Dos en un burro dedicat a canvi de que ens porti amb el seu vaixell fins a Cadaqués. Després de desembarcar agraïm a en Jordi la seva inestimable col·laboració. Sembla content, satisfet de l’ajuda que ens ha proporcionat. Aquesta és potser la gràcia dels convenis, que, com la simbiosi en la natura, fa que les dues parts sentin que s’han enriquit en el tracte.
2
En el bar Meliton ens trobem amb en Walter i entaulem conversa prop d’on Duchamp jugava incansablement als escacs. “Jo li feia d’esparring, no parlàvem gaire, simplement jugàvem als escacs. Era un home molt solitari, tot el dia prenia notes. Un dia em va confessar el secret d’aquest joc, que també es pot aplicar a la vida. Em va dir que tot era qüestió d’esperar l’error, de veure per on falla el contrincant i aprofitar-ho”. Mentre en Walter pronuncia aquestes paraules miro al seu darrera i veig, emmarcat a la paret, un homenatge a un dels ready-mades de l’artista francès. Un paper on hi posa “Don’t forget: Marcel Duchamp”. Amb aquest simple paper es detecta un dels punts febles del s.XX. Duchamp aprofita la debilitat de la cultura de masses per reivindicar-se, pel simple fet de fer-ho, criticant així el poder dels mitjans de comunicació que enalteixen o destrueixen tot allò que volen segons bufa el vent. Amb aquest acte, irònicament, també ell forma part d’aquest error, ja que és la única manera que té d’aprofitar-se’n.
3
Orinant en el lavabo de Casa Anita llegeixo atentament el que posa a l’interior de la tapa del wàter: “Por favor, apunta bien. Tienes que mear dentro del agujero, no es tan dificil. Si no lo haces dentro eres un cerdo”. Tot i que no seria el primer urinari que es converteix en objecte artístic, aquesta creativitat en les petites coses es podria qualificar de ready-made de la quotidianitat, valgui la redundància. Amb una mica d’ingeni qualsevol objecte pot prendre una dimensió diferent, més rica, superar la mera funcionalitat i fer així també més rica la vida de les persones.
4
En el Tao tot flueix. Es tracta d’un restaurant de tres taules en el que les verdures que es mengen han crescut en un hort a escassos metres d’on es cuinen i on la gent comparteix l’àpat amb qui l’atzar porta al seu costat. Les taules queden a un nivell inferior al dels genolls i aquest fet propicia la interacció entre els comensals. Cadaqués es veu reflectit en aquest petit restaurant en la mesura que és un lloc on s’hi barreja gent de tota classe i totes les provinences, un lloc on, com a l’Empordà, es pendul·la d’allò més ultralocal al més universal. Tot flueix.
5
“Abans hi havia menys coses, tot era molt difícil, però hi havia més estimació” em diu l’Anita amb ulls melancòlics.
6
En un lloc on l’espai és tan valuós com a Cadaqués, no trobem lloc per dormir i acabem anant a Port-Lligat, al costat de la casa del senyor Dalí. No hi ha sorra a la platja, i optem per dormir en un parc infantil, un dels pocs espais públics que avui en dia encara són tous. Durant tota la nit som atacats pels sanguinaris mosquits salvatges del Cap de Creus, i acabo posant-me el banyador al cap.
Al matí, la imatge de dos nois dormint en un parc infantil en companyia de la Zebra, i un d’ells traient el cap per la cama del banyador, no és prou surrealista com per entendrir a un guarda forestal que ens demana que abandonem aquell espai. Li fem cas omís i seguim dormint. Només són les 7. Al cap de poca estona passa un home sense acreditació i ens demana que marxem, responent-lo nosaltres amb el mateix cas omís que hem dispensat al forestal. Cap a les 8 apareix una patrulla de policia local i ens informa de que és totalment il·legal dormir al ras. “Hauríeu de sortir d’aquí el més aviat possible”. Debatem la situació durant 3 segons i decidim tornar a fer cas omís. Al cap de pocs minuts es personen els mossos d’esquadra i ens avisen de que estem incomplint la llei de forma flagrant. El braç executiu de l’Estat funciona a la perfecció. Agafem les nostres pertinences i marxem. A mode de protesta, no em trec el banyador del cap fins que arribem al poble.
Les postres
1
L’Antoni Pitxot observa que en Martí no mou la càmera. “Ho fa bé, és important deixar l’ull quiet i mirar només allò que passa. Com quan Warhol, per indicació de Dalí, filma el vol dels ocells durant hores sense canviar de pla. Hi ha certa ironia en gravar la realitat tal com és, sense moure res, sense tocar ni un pèl”. La ironia no es desprèn de les mateixes coses, sinó que la hi afegim nosaltres, com tot. La mirada irònica però, projecta quelcom més a la realitat, com si en conegués la seva indeterminació intrínseca, la seva contradicció constant, i li fes certa gràcia el fet de comprovar-ho. Res hi ha més irònic doncs, que mirar la realitat tal com és, des de la neutra mirada d’un objectiu.
2
Recordo el camí fet i penso en l’estela que hem deixat, com un invisible fil d’Ariadna que ens ajudarà a retornar del laberint de connexions empordanès després d’haver vençut el Minotaure zebriforme, mig animal, mig màquina. No refarem el camí. Una lluita inútil la de l’home contra la màquina, perquè és amb sí mateix, i no amb ella, amb qui s’ha d’enfrontar.
3
Si em pregunten per els tocats per la Tramuntana, responc: “Segurament són els que més hi toquen, gent que vol ser feliç d’una manera diferent a la convencional”. Nosaltres també hem volgut fer les coses de forma diferent, buscant, al cap i a la fi, no una, sinó dues felicitats: la del moment, crematística, i la del record, perdurable. En una experiència com la que hem viscut hi ha hagut moments de gran plaer i satisfacció que en sí mateixos es podrien qualificar de feliços, però alhora fugaços. Aquests mateixos moments però emmarcats en el viatge, ens permetran gaudir del seu record per sempre. Potser aquesta és la més excelsa forma de felicitat, la del col·leccionista de fragments d’aquest viatge que també és la vida.
4
Ha estat curiós conèixer a gent que continua vivint només per curiositat.
5
Penso en tot allò que els entrevistats no han dit, tot allò que forma part del món íntim de cadascú, que no es pot expressar, i que únicament es veu quan es mira al fons de l’ànima. Calen preguntes profundes per arribar-hi, un procés maièutic del que no se’n surt amb cap veritat, sinó que un s’hi queda atrapat i és incapaç d’articular el que sent amb paraules. Davant el Casino de Cadaqués trobem un home que toca la guitarra i canta per els nens que juguen en un parc infantil. Li preguntem què pensa de la vida. “Procuro no pensar-hi, és la millor manera de viure-la”, contesta.
6
Després de recórrer l’Empordà, de visitar els seus pobles i conèixer la seva gent, penso que on s’hi està millor és a l’Escala. És normal, un està millor on més bé es sent, per les circumstàncies específiques de cadascú. Això ho sap tothom, i jo, d’alguna manera ja ho sabia abans de marxar de casa. És un tòpic. Si d’alguna cosa m’ha servit aquest viatge ha estat per conèixer els meus intricats, observar les meves regularitats i aprendre quin és el meu funcionament. “Coneix-te a tu mateix” és potser el més antic dels tòpics. El que he après en relació als tòpics que s’han anat presentant al llarg de les meves divagacions i converses amb personatges de tota mena, és que, tot i intuir l’existència d’aquests, necessito descobrir-los per mi mateix. Hi ha alguna cosa que m’impedeix assimilar els aprenentatges fets per altres, i m’impulsa a descobrir-ho tot jo sol. Així, el que he après ja ho sabia, pura reminiscència, tòpics per tots coneguts. Em disculpo doncs per escriure tant i dir tan poc. Que cadascú faci el seu camí.
7
I per postres, un préssec.